Art o per què ens agrada el futbol

>Escolteu la narració dels argentins (la millor), i gaudiu tantes vegades com vulgueu del gol del gautxo. Més tard explicaré com penso que el va fer, les dificultats que té marcar aquesta xarxa, i tot el que se m'acudeixi...

La Puta Campanya

No sabia com anomenar aquest text. Parla de la campanya electoral, i com que ja estic fart de aquest període, l’he anomenat La Puta Campanya, no amb l’ànim d’ofendre a ningú, ni de ser groller, sinó fent un exercici de sinceritat i acceptant el cansament que molts em penso que duem a sobre des que els polítics ens van començar a atabalar, o dit en termes juvenils, a “taladrar� de mala manera tots i cadascun dels ciutadans, perquè si una cosa té la campanya electoral, és que ningú en aquest país se’n salva.
Tinc moltes ganes d’anar a votar, no només pel que significa poder exercir el meu dret a la democràcia, una de les coses més boniques de fer en una societat, sinó perquè també tinc ganes de que tots els polítics ens deixin en pau d’una punyetera vegada, que poguem tenir un telenotícies sense la infecció constant de polítics, campanyes, actes electorals, mítings, retrets, contraretrets, rèpliques, debats, i tot tipus de soroll, en general, provocat per una campanya que ja gairebé no recordo ni quan va començar.
Sentiré una pau interior immensa quan dipositi la meva papereta dins la urna. Tot s’haurà acabat, o, segons com, acabarem d’entrar en una altra fase de negociacions, que sovint és tot el contrari que la campanya.
Mentre durant el període electoral els polítics es critiquen com si fossin la veïna més vulgar del món, un cop s’ha votat tot canvia. Si no és que hi ha algun partit que obté més del 50% dels escons, fet que en termes electorals s’anomena majoria absoluta, comença una altra guerra. Llavors els polítics són capaços de fer les mil i una per seduir, agradar a qui tiraven els plats pel cap fins el dia abans.
No demano el vot per ningú ni vull fer des d’aquí ni tan sols una crida a una tendència, però el que sí que m’agradaria fer és cridar a l’alto al foc, a la tranquil•litat política, almenys fins que votem. Estalvieu-vos retrets, si després us estareu fent la pilota i ensabonant-vos durant setmanes...o mesos!
A veure, siguem clars:
*Tu, Mas, no vagis tant de xulo, que no tindràs majoria absoluta. Sí, home sí, seràs el més votat, el que tindrà més escons, però encara no ets com en Pujol, i, sincerament, dubto que h siguis mai. No cal que vagis fent el numeret amb el notari, que tots sabem que vosaltres, els convergents, pactaríeu amb el diable per ser a un despatx, i si convé, pactaràs amb el Piqué. Com diria el teu antecessor, això que has fet, no serveix per res.

*A ver, Jose. Què vols que et digui a tu. No intentis ser graciós. Si no ho ets,

no passa res. La feina d’un polític no és fer monòlegs, ni fer riure. No perdis més temps fent gracietes artificials, que sabem que de tu, precisament, no han sortit. No passa res si no parles un català perfecte, i si no tens un humor tarragoní com el del Buenafuente, tampoc, no et preocupis.
*Carod, on ets? Sé que segurament intentes fer un gran esforç per callar i no dir cap tonteria durant la campanya. Tothom tenia por que de sota aquest bigoti en sortís qualsevol paraula, que més tard pogués ser l’excusa per crucificar-te una vegada més. Sort en tenim que t’has posat una tira d’esparadrap a la boca, i que et mantens a ratlla. Ja veurem què fas a partir del dia 2, esperem que mantinguis el to.
*A veure, Xoan. La veritat és que ho fas bastant bé, i saps que obtindràs uns molt bons resultats, encara que gràcies a la mala gestió d’altres. Només m’agradaria demanar-te una cosa, i és que donis emoció a la campanya. Et va agradar el trio polític que vau formar amb els republicans i els socialistes, però aguanta’t una mica, noi. Encara estàs tan tremendament excitat, que ja estàs perdent el cul per tornar a fer el “menaix a truà� que tant et va agradar...
*I tú, Piqué, no sé si demanar-te directament que ho deixis, però seria una llàstima. Ets un bon polític i millor orador, però se’t veu el llautó. Eres comunista, i et vas deixar comprar. Repeteixo que tens una elegància i un saber fer que no és a l’abast de gaires, però no faràs res de bo. T’has equivocat de partit, o, si més no, t’has equivocat a l’hora de presentar-te aquí, i per a aquests...

Ara que ja esteu tots servits, ja podeu començar a votar-vos, a fotre-us mà pel darrere i a temptejar-vos, agradar-vos, deixar-vos seduïr, i després, tornar-vos a emprenyar, com sempre.

Askerrik asko, Segurola

Santiago Segurola (Barakaldo, 1957) deixarà d'encapçalar la secció d'esports del diari El País, per passar a ser el cap de Cultura. Només amb aquest moviment ja podem imaginar-nos de quin peu calça. Segurola ha estat un periodista esportiu de referència, un gran observador i cronista de futbol. Els canvis a la direcció del diari del grup Prisa han generat aquest canvi. Segurola serà substituit per José Sámano al capdavant de la secció d'esports.

Santiago Segurola ha donat anys de llum al periodisme esportiu en general, i al futbol en particular, narrant cròniques i avançant-se, per exemple, darrerament, a la caiguda del model de Florentino Pérez al Reial Madrid. Segurola, a Madrid, i Ramon Besa, a Barcelona han nodrit la secció d'esports amb cròniques futbolístiques dignes d'estudis literaris i que han generat comentaris i crítiques no només per què deien, sinó per la manera com aquests periodistes han narrat el futbol. Segurola ha creat escola, ha sabut fer interessants les cròniques de futbol, ha fet que molts esperéssim l'endemà per veure què deia.
El nou director del diari, Javier Moreno, ha volgut re-ubicar Segurola fent-lo cap de la secció de Cultura. Segurola s'enfronta a un gran repte: liderar una àrea, (cosa que ja feia fins ara), però a més a més ho farà en una secció que li és nova, i que és una secció de referència. La secció de Cultura d'El País és un dels miralls on molts periodistes i futurs periodistes es miren. Però Segurola ho farà bé.
Produirà excitació i admiració a més d'un veure com Segurola passa de la secció d'esports (l'àrea periodística de qui molts malparlen) a la secció de cultura, que exigeix un bagatge i, mai millor dit, una cultura profundíssima, com la que té el de Barakaldo.
Ocuparà el buit de Segurola José Sámano, company de secció. El recanvi natural de Segurola seria tal vegada Ramon Besa, per estatus i experiència, però el lloc del de Perafita, si no pot ser Perafita, ha de ser Barcelona. De ben segur que ni Segurola ni la direcció d'El País deixaran la seva àrea esportiva (de les millors que es poden trobar) a mans de qualsevol. Sort per a Sámano.
No puc donar cap consell a Segurola, perquè ell és un monstre. De moment, només podem esperar que li vagi tot com ell voldria, amb la condició que, com avui, ens regali un parell de peces per emmarcar. Que disfruti d'un mundial excel·lent i que ens traslladi el que vegi a nosaltres de la única manera com ho sap fer: bé.

Tornen les samarretes Callús City

He fet una prova de samarretes. Ho he provat amb el color xocolata, i amb la xapa en comptes de les lletres soles. Feu-me comentaris a veure què us semblen. S'acceptyen crítiques!

Mala campanya

Durant aquests dies i els que falten per arribar a la data de la celebració del referèndum de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya els partits polítics estan fent campanya en favor de la seva opció. Això és molt normal, i els propis partits i els polítics que en formen part tenen tot el dret d’opinar com vulguin, però no està bé fer una campanya destructiva, com s’està fent en molts casos.

Els partits polítics s’estan embolicant en un joc de retrets i d’acusacions que serien més pròpies d’una baralla entre nens petits que dels qui s’han d’encarregar de fer rutllar el país. Han aparegut en mitjans de comunicació les campanyes decebedores de socialistes, convergents i republicans i els lectors, oients i telespectadors som víctimes d’aquest trist espectacle.
La primera mostra que em va arribar a les orelles va ser una falca radiofònica que va posar en marxa Esquerra Republicana de Catalunya, on s’hi incloïen talls de veu d’Artur Mas, acusant-lo de mentir, i d’Alfonso Guerra, afirmant que a Madrid s’havien cepillao l’estatut que va sortir del Parlament. És que Esquerra no té altres motius de pes per argumentar el “no�? Però després d’això ve el pitjor: “Ara toca no�, una frase que segurament intenta emular la famosa “Això no toca� de qui fou president de la Generalitat. Però, l’intent d’imitació no soluciona res. Per què ara no toca? Els ciutadans mereixem una argumentació.
Segona campanya memorable: la socialista. José Zaragoza, mostrava orgullós, l’eslògan de la campanya socialista. Era un cartró on hi deia: “El PP utilitzarà el teu no contra Catalunya�. Sort en va tenir el PSC que aquell dia es celebrava la final de la Champions del Barça a París, i gairebé ningú se’n va adonar. Tampoc els socialistes catalans han estat capaços de e construir un argument sòlid i convincent per justificar el vot afirmatiu. Vegem si hi ha sort amb els convergents...
La campanya de la federació nacionalista CiU m’ha arribat també per ones radiofòniques, però l’emissor no era directament el partit polític, sinó les seves joventuts. El fragment radiofònic era una composició de talls de veu del president d’ERC, Carod-Rovira, amanit amb unes rialles de llauna que feien que el que deia Carod, evidentment en declaracions passades on la va pifiar, semblés un monòleg o un acudit. L’anunci deia que hi havia polítics a Catalunya que feien riure. N’hi ha a tot arreu. Altra vegada, trist, destructor i gens convincent.

Quan un estudia filosofia, li ensenyen que hi ha una fal·làcia –que és un raonament erroni– anomenada tu quoque, i que consisteix en assenyalar l’error d’altri com a argument principal, sense una alternativa, i com a conseqüència, sense transmetre un missatge sòlid.

En definitiva, podem concloure que aquesta és una campanya on els polítics s’han dedicat a destruïr mitjançant errors aliens els discursos contraris a les seves afinitats, i com a conseqüència no han tingut temps per rumiar arguments seriosos i convincents en favor de la seva opció. Un espectacle espantós.

Simplement campions!

El Barça ha jugat –i per si algú no se n'havia adonat, ha guanyat– la final de la Champions League. Tots els culers esperàvem aquest triomf des de feia 14 anys. Alguns podem dir fins i tot que feia més de mitja vida que ho esperàvem. Tota la massa social del Barça ha explotat de joia, avui és un dia alegre, calorós. És un dia en què es recorda nostàlgicament la nit passada, la nit del Barça, la nit que vam tornar a ser campions d'Europa, la nit del disset de maig del dos mil sis.




Crònica
El Barça ha aconseguit anit tornar a guanyar la Copa d'Europa, la Champions League. Amb un gol d'Eto'o i un altre fruit d'un centre perillosíssim de Belleti que no ha controlat Almunia i s'ha colat a la xarxa de l'Arsenal, els blau-grana han culminat un dels millors anys de la seva història remuntant un gol de l'Arsenal, obra de Campbell al minut 37. La nit, però, ha acabat bé finalment per als blau-granes, i el capitàdel Barça, Carles Puyol ha acabat alçant la segona "orelluda". La final no ha estat un bon partit de futbol. El Barça ha hagut de treure's la son de les orelles, però no ho ha fet fins al quart d'hora, quan l'Arsenal ja hauria pogut marcar en un parell d'ocasions protagonitzades per Henry, que ha trobat davant seu un Víctor Valdés brillant. El partit ha estat condicionat per una jugada que ha donat un gir al matx. Era el minut 16, i Eto'o ha aconseguit arribar a una passada de Ronaldinho abans que ho fés el porter alemany Lehman, i aquest no ha tingut més remei que agafar-li des de terra el turmell i fer-lo caure. La jugada ha seguit, i Giuly ha marcat un gol que no ha pujat al marcador. L'àrbitre -que ha tingut una mala actuació general-, ha preferit tallar la jugada i expulsar el porter gunner. Així doncs, des del minut 16 el Barça ha jugat amb un home més. El damnificat ha estat el migcampista francès Pires, a qui Wenger ha substituït pel porter Almunia. Però l'Arsenal s'ha mantingut ordenat i fins i tot ha pogut avançar-se al marcador. Ho ha fet Campbell, després d'un servei de falta d'Henry. Un error de marcatge d'Oleguer ha facilitat la rematada perfecta del central anglès. El Barça no rutllava. Patia. El fet que Rijkaard hagués aliniat un migcampista més contundent com és Van Bommel, ha fet que l'equip anés coix de control de pilota, i de fet, això s'ha constatat quan Frank ha rectificat, i ha tornat a donar a l'equip el color que necessitava. Iniesta ha sortit al camp per jugar la segona part, i perquè el Barça tornés a tenir la pilota. I ho ha fet. El de Fuentealbilla ha ajudat l'equip, encara que no ha estat fàcil. Els anglesos es mantenien ordenats, i fins i tot Henry, el millor jugador de la final juntament amb Valdés, ha disposat de més d'una ocasió per deixar els blau-granes pràcticament sentenciats.




Però el Barça ha despertat, i el lleó ha fet de lleó. Samuel Eto'o, que ja ho havia provat anteriorment estavellant una pilota al pal -encara a la primera part-, ha marcat un gol al seu estil: penetrant dins l'àrea ràpidament, com un fibló que es clava a la pell de l'Arsenal, i ha xutat allàon pocs haguéssin xutat, ha col·locat la pilota al primer pal, tot i no disposar d'angle per fer el xut. Eto'o ha reactivat el Barça quan més li convenia, ha fet el seu gol. Ha estat llavors quan el Barça ha cregut que podia guanyar. A deu minuts pel final, Belleti ha marcat -sota una pluja intensa- el gol de la seva vida. Ha justificat tots els errors que ha comès defensivament atacant i anotant-se un gol que al final, ha valgut ni més ni menys que una Copa d'Europa. El Barça ha acabat guanyant un partit que s'ha posat a priori fàcil, però ha hagut de remuntar un gol en contrai jugar davant d'un rival admirable. La pluja dels últims minuts del partit han accentuat l'heroïsme -per si era poc- de la final. El Barça ha tornat a lluitar, ha tornat a sofrir, ha tornat a vèncer.





Stop
No hi ha un qualificatiu adient per descriure totes les emocions que ahir vam poder viure a l'Stop. Una hora abans estaven pràcticament ocupades totes les cadires, ja no hi havia lloc. Tothom va voler venir a viure un partit tan important com aquest a la seu barcelonista no oficial -no en recordo tampoc cap d'oficial- del nostre poble. Dibuixos de guix a la nevera i tonteries vàries a part, la final es va començar a viure el mateix matí del dia disset, quan el sopar ja es cuinava, i el dispositiu extraordinari de la final s'activava: televisió supletòria -"xapusses" incloses-, taules a dojo, menús especials, tòniques amb ganes de sortir de la nevera i nervis, molts nervis. L'espera es va fer eterna, el partit no arrivaba, i per si a algú se li acudia intentar relaxar-se escoltant la tele o la ràdio, et trobaves els programes de cada dia, però des de París. La final era pertot arreu, i va arribar l'hora. Cadascú al seu lloc, havent sopat més o menys, i comencem a animant des d'una bona estona abans, i disfrutant dels primers minuts. Primer ensurt d'Henry (que bo que és aquest tiu!). Minut quinze. Minut setze. El porter d'ells al carrer! Tothom cridava, tothom veia una final fàcil, i ja ho celebràvem, però encara era d'hora. L'eufòria precoç se'ns va menjar, i encara havíem de patir molt i molt. Oleguer bada; marca Campbell. Merda! Però ja remontarem... Excés de confiança. Mitja part. Calor, molta calor; sortim a fora a prendre l'aire. Comença la segona part i comencem a patir de nou. Tots patint, però quan el Barça estava a punt de començar a jugar a la desesperada, abans que el temps comencés a córrer massa ràpid, Eto'o la clava. Sí, sí, sí! Empat! Esclat d'alegria. I sense que tinguéssim temps de refredar-nos, a falta de 10 minuts pel final, gol de Belleti. El gol de la victòria. Que boti el bar Stop! Els uns damunt dels altres, alegria general, abraçades, petons, deu minuts interminables i... Campions! Èxtasi, més abraçades, més petons, més cançons i bengales, soroll, sirenes i emoció. Vam acabar animant no el Barça, ni el país, ni a cap jugador en concret: "Bar Stoop, oé; Bar Stoop, oé..." Felicitats campions. Hem creat escola, hem construït un temple del barcelonisme. Culers, no deixeu de venir al bar Stop.

Sentiments

[I. El nen]
"Mitja part. M'enfonso. Des que han expulsat a Lehman que tothom estàeufòric, convençut que guanyarem. Però, i si no ens vol entrar la pilota? No podem celebrar res; és més: estem perdent. Avui no toca" Estava fotut de nervis. Ja sé que és una solemne tonteria que el futbol et canviï l'estat d'ànim, i encara més que t'ho faci passar malament, però els sentiments no es poden frenar. Però a la mitja part va passar una cosa. Algú va veure que jo no ho veia clar. Era el més petit -i entès en la matèria tot i l'edat-, i em va buscar, em va tibar la samarreta i em va deixar anar, "Tranquil, que guanyarem". El nanu de Déu! Tenia raó, ho sabia. Però semblava que ell no es deixava portar per l'eufòria de jugar amb un més, ell ho sabia. Remuntem, i guanyem. L'agafo i li faig mil-i-un petons. Gràcies!

[II. L'avi]
Després de tot, abans de res, havia de fer una abraçada al meu avi. A l'avi Miquel. Si no fos per ell no m'interessaria el Barça, si no fos per ell ahir no hauria plorat, no sabria què és un fora de joc, ni el futbol; no sabria què és el Barça. A còpia de diumenges a la tarda, de discursos i explicacions, em va ensenyar què era tot això. Ens va anar bé, en aquella època, tenir davant nostre un equip de manual. Allò era el Barça, allò era futbol. He esperat més de mitja vida per guanyar-la, per tornar-la a guanyar sent una mica més conscient, i tenint la meitat d'ús de raó a la butxaca. Jo era molt petit quan vam guanyar la primera, i no em vull recordar del poc que sé de quan vam perdre a Atenes. Tocava. Ho havia de fer. Hi vaig anar i li vaig una abraçada allàon vam guanyar quatre lligues, el Kaiserlautern i la Sampdòria. A tu també, gràcies!

*Fotos: http://www.elperiodico.com

Revelacions

Diane Arbus (Nova York, 1923) ens mostra una exposició que pretén fer extranys, rars, i fins i tot macabres els fets més habituals de la vida als anys 50 i 60, a Nova York, la seva ciutat natal, però també a altres zones dels Estats Units.

Les fotografies d'Arbus, avui en dia, semblen una burla de la societat dels anys 60 i 70. Molts dels personatges que fotografia, podrien ser avui en dia caricatures, exageracions de personatges d'aquella mateixa època. Són tot persones d'extrems; són extremadament riques, o exageradament altes, patriòtiques, o tradicionals.


Cal destacar les obsessions de la fotògrafa americana. Es podrien distingir almenys cinc col·lectius amb els quals Diane Arbus estava especialment sensibilitzada.
Li agradava fotografiar transvestits, discapacitats mentals, nudistes, gent del món del cabaret, o exagerada en alguna característica.

El fet que fotografiï aquest tipus de gent, fa que Diane Arbus ens mostri la societat com la veu ella, i tot i que ens molts casos es tracta de gent "corrent", tots els seus subjectes ténen alguna cosa especial.


D'entre les moltes fotografies d'Arbus, se'n poden destacar algunes, com la del nen prim i rabiós que veieu, en un gest extrany entre ràbia i ganyota.

La majoria de fotos remarcables de l'artista americana són en el format quadrat de la seva segona càmera, a la qual vam saber que li va costar acostumar-se. Però, sigui amb la càmera que sigui, la fotògrafa retrata i sobretot fa imaginar històries diferents i actituts que sap donar als personatges que fotografia.

El dia 17 no existiré

Com veieu, cada vegada falta menys. El dia disset em llevaré, no sé on esmorzaré, no sé si serviré per fer quelcom útil. Llegiré els diaris, escoltar´s la ràdio tot el dia. Imagino que el Basté ja començarà a les 7 del matí a fer prèvies, perseguir autobusos i totes aquestes coses que sol fer... A més a més, miraré El Club, escoltaré en Bassas, i el gran amic Santi, que m'han dit que també va al poble de "sa torre gris" (com dirien els Antònia Font).
Després de tot això, ja us ho explicaré...

Callús per Pasqua es desperta

Com cada any, i ja en van centenars, Callús celebra la seva festa. Les Caramelles consisteixen en recórrer les masies i els carrers del territori, intentant que cada casa gaudeixi d’una cançó o una dansa a canvi d’un mossec, un glop, diners o una simple rialla. Aquest és l’esperit d’una festa que ja és centenària i que a les comarques centrals de Catalunya i que, especialment, a poblacions com aquesta, ha arrelat amb molta força. Durant dos dies, Callús es tenyeix de color blanc i vermell, se senten de fons petards i cascavells, i alçant la vista només es veuen senyeres, flors i ballestes. Som a un poble petit, però que cada any, per Pasqua, ressuscita.

*El vídeo triga un xic a carregar-se...

si ho intenteu més d'un cop cada vegada es veurà millor.

Ah, perseu que té so! ;)

Des de fa centenars d’anys, els caramellaires de Callús recorren el seu poble i rodalies per cantar i ballar, seguint una tradició -òbviament d’origen religiós-, que es remunta incomptables anys enrere, però se’n té constància des de mitjans del segle XIX. Tot i haver canviat, l’essència de la festivitat continua sent la mateixa que en els seus inicis: celebrar la Pasqua florida cantant i ballant pertot arreu cançons típiques de la terra.
Els callussencs es guarneixen per l’ocasió amb una camisa blanca, pantalons o faldilles, una barretina (o red) i unes espardenyes. A més de tota aquesta indumentària, un element essencial de les caramelles és la ballesta, -un atuell fet de llistons de fusta creuats que s’estiren- que serveix per fer arribar les flors a tots els balcons. A Callús, la ballesta compta amb tiradors especialistes, i algunes d’elles ja són veteranes que gairebé han visitat tots els balcons.

Tot i que la festa es celebra per Pasqua, quan acaben les festes nadalenques es comencen a preparar els actes. Cal posar a punt les flors, recaptar diners per fer una festa ben lluïda, i aprendre’s les cançons i els balls que toquen. Quan tot està a punt només cal combatre la impaciència del divendres Sant, que és el dia més etern de l’any per un caramellaire.
Un cop al lloc de sortida, les salutacions entre els caramellaires i els membres de l’orquestra que cada any els acompanya és l’últim preludi abans de començar la festa.

Els caramellaires recorren durant la tarda dissabte les cases de pagès que hi ha en tot el seu territori, rebent de cada casa un porró de mistela, moscatell, coca o altres dolços. La primera jornada de les Caramelles acaba oficialment a l’entrada del nucli urbà del poble, on es fa un “aperitiu� del que serà la jornada dominical. Aquell mateix vespre, tots els participants de la festa atapeeixen els bars i celebren la festa fins que el cos aguanta. Hi ha un moment de la nit on es barregen els qui acaben la jornada i els qui comencen l’altra. A les 5 de la matinada comença la “desvetllada popular�, que consisteix en fer soroll de petards a tots els carrers i racons del poble, fins a despertar a tothom. Diumenge, el dia comença amb un esmorzar a base de coca i mistela, i segueix amb les primeres cantades, deslluïdes per la mala veu dels primers compassos del dia. Poc a poc, es va afegint més i més gent a la festa, i el poble acaba sent un mar de camises blanques, senyeres, i barretines.

Un cop tatxats tots els noms dels carrers que indicava el “full de ruta� dels caramellaires, el poble s’uneix i fent una rotllana immensa, els callussencs canten un any més la seva sardana (Caramelles a Callús). La força d’aquelles notes té un valor infinit, al qual s’hi barreja l’aixecada de ballestes, cadascuna amb una flor i una senyera, que fan plorar a algú, i que posen els pèls de punta al que menys. Com diu la sardana Caramelles a Callús, “es transforma tot l’espai [...] Callús per Pasqua es desperta�.

*Fotos: Gerard Rovira

1-Eufòria col·lectiva després de la cantada final

2-Serafí Paquito

3-El coche de Ferrané

4- Ball de Bastons

5-Gerard i Ferran amb la caraja diumenge al matí

6-El Ramon oferint flors a cal Silu

El basc que juga amb les fronteres

Arnaldo Otegi, és el cap visible de l’esquerra abertzale. Ha traspassat en diverses ocasions el límit de la justicia, actitud que l’ha fet passar algun període de la seva vida a l’exili o a la presó. A dia d’avui, ha de pagar una fiança de 250.000 euros per no ser empresonat. Otegi és també, un dels “pares� del procés de pau a Euskadi, gràcies a les seves converses amb el president dels socialistes bascos, Jesús Eguiguren, que finalment han donat el seu fruit. Aquest abertzale sempre s’ha mogut entre fronteres: la legalitat i el delicte, la política i el terrorisme, Espanya i França, i, (encara que sigui imaginàriament) Euskal Herria i la resta.

Arnaldo Otegi Mondragón (Elgoibar, 1958), és fill d’una família tradicionalment socialista, encara que ell no ha estat només això. Des de ben jove, Otegi lluita per la independència d’Euskal Herria. Ho ha fet sent un terrorista –va pertànyer a ETA des de finals dels anys 70 al 1990-, i més tard es va consolidar com a líder de l’esquerra abertzale, formant part dels diversos partits d’aquest moviment (Herri Batasuna, Euskal Herritarrok, Batasuna...)

Arnaldo Otegi va començar la seva lluita per la causa basca la va començar de ben jove, i amb vint-i-dos anys ja va haver d’exiliar-se a França, perquè estava involucrat en un comando d’ETA que havia robat, assaltat el govern militar de Donòstia, i fet explotar una gasolinera. Després del seu exili i de ser absolt acusat del segrest de l’ex-diputat Javier Rupérez, va iniciar la seva etapa política, començant per presentar-se a les eleccions basques de l’octubre del 1994. Otegi ha estat sempre ballant entre la legalitat i la il·legalitat, i ara mateix és a la presó de Soto del Real esperant poder fer efectiu el pagament de 250.000 euros que el posarà en llibertat. Aquest no és, però el primer com que el basc s’ha hagut d’asseure al banc dels acusats. Hi ha estat almenys cinc vegades.

Encara que no han estat la causa fonamental de la consecució de l’alto el foc permanent d’ETA, les converses entre Otegi i el president del PSE, Jesús Eguiguren són un fet paral·lel del que ha acabat per ocórrer, un aperitiu del que acabaria passant entre ETA i el govern. Aquestes converses paral·leles, que van començar l’any 2002, van arribar a un alt nivell de complicitat. Un moment important en la seva carrera com a polític va ser el famós discurs que va fer al velòdrom d’Anoeta, on per primer cop va proposar constituir taules de diàleg i va obrir una via de negociació entre el govern i la banda armada basca.

Arnaldo Otegi és partidari de la pau a Euskadi, però ex-terrorista; polític, però pendent de judici; legalment espanyol, però un basc de pura sang. Sempre ha estat caminant entre fronteres, i lluitant perquè als mapes n’hi hagi una més.

Un molt bon regal

Avui és el meu aniversari, i avui també comença l'alto el foc d'ETA. La organització basca, ha decidit fer el pas que feia dies que es veia a venir, però que no per això és menys important.

Evidentment, la banda desconeixia que m'estava fent un regal preciós: l'absència de violència.
Encara no he sentit ben bé en cap mitjà de comunicació si existeix una raó per la qual la fi, o pausa de la violència d'ETA no començava el mateix dia del comunicat. Sigui com sigui, l'important és que, ara sí, l'Estat Espanyol i les altres nacions com Euskal Herria i Catalunya gaudim d'una espècie de Pau, o hem començat un procés, si més no, esperançador.

Aquest procés que va començar arran del comunicat dels (ex) terroristes, farà que hi hagin canvis tan a l'escenari polític basc, com al conjunt de l'Estat Espanyol. El que està clar és que és feina de tots construïr la Pau, i fer els passos que calguin per començar. ETA ja ha fet el seu pas. Potser l'ha fet tard, però l'ha fet, i això vol dir que alguna cosa està canviant. No em val que els polítics del PP, encara que vegin que el gran Zapatero els ha passat per sobre i els dóna mil voltes, s'encaparrin a dir que això no canvia res, i que no s'ha d'afluixar la corda en cap moment. No estaven (i estàvem) demanant fa temps i temps que ETA deixés aparcada la violència per començar un procés? ETA ha fet el seu pas, i hi ha d'haver una resposta conjunta de TOTS els demòcrates del país.

Va ser, aquest cop, una veu d'una dona qui ens va anunciar mitjançant un comunicat mesuradíssim que ETA feia el seu pas i que pretenia que "en el final del procés de Pau que començava que els ciutadans i ciutadanes bascos poguéssin decidir el seu futur". No es tracta de pagar un preu polític, com ja alerten alguns sectors de la política estatal; es tracta d'anar construïnt un futur on la primera premissa sigui la Pau, i si per poder viure tots en Pau Euskadi vol aixecar-se i caminar sol, que ho faci.

Visca la Pau!
Gora Euskal Herria!

[Vegeu el comunicat d'ETA]

Lisboa: guia del viatge

El país
La República Portuguesa és el país veí d'Espanya, banyat per l'oceà Atlàntic. Aquest país té uns 10 milions d'habitants. És un país costaner, amb més de 1700 quilòmetres de costa. Això fa que el clima de portugal sigui marítim i atemperat, més sec al sud i plujós al Nord, on limita amb Galícia. La capital de l'estat és Lisboa, la ciutat que avui visitarem.

La ciutat
La ciutat que avui visitem, Lisboa, téLisboa és la capital i la ciutat més gran de l'estat de Portugal. Està situada a l'estuari del riu Tajo. A més de la capital del país és també la capital del Districte de Lisboa, de la regió de Lisboa i de l'àrea metropolitana de Lisboa. La ciutat té un població de 564.657 (2001) habitants, i l'àrea metropolitana 2,6 milions, una quarta part de la població del país.El municipi està dividit en 53 freguesias, una de les quals és Benfica.

El club
L'S.L. Benfica (Sport Lisboa e Benfica), va néixer l'any 1904 i va vestit de vermell. Els que tinguin un vagatge futbolístic més important, sabran que el Barça ja es va enfrontar als portuguesos l'any 1961, en la famosa "final dels pals", una final de la llavors Copa d'Europa on el Barça va perdre davant el Benfica per 3 a 2, tot i xutar fins a 9 vegades contra els pals de la porteria dels portuguesos. Des de llavors, els pals de les porteries de futbol van passar de ser quadrats a ser rodons. Alguns també sabreu que militava a les files del Benfica Eusébio, el millor jugador portuguès de la història.Una altra de les curiositats del Club de la capital és al ritual que se celebra abans de cada partit a l'estadi "da Luz". Una àliga sobrevola l'estadi fins acabar al centre del terreny de joc, on queda aturada creant la imatge de l'escut del club.

L'estadi
Avui el Barça jugarà a l'Estádio da Luz, un camp que va ser construït arran de la celebració de l'Eurocopa de Portugal del 2004. Té capacitat per 65.000 espectadors. La pàgina web del RACC encara no especifica el lloc on estaren situats dins l'estadi.

L'equip
El Benfica va tercer a la lliga portuguesa (a 7 punts del Porto, que és el líder), i fa un parell de setmanes que el van eliminar de "a Taça", que és com els portuguesos en diuen de la Copa. L'estat de forma de l'equip no és el millor, però, com tots els equips, usarà les seves millors armes.
Els perills del Benfica es diuen:
-Simão, el que tots coneixem. L'ex-blaugrana és el líder de l'equip, i tot i que alguns recordaran que el seu pas pel Barça no va ser gaire brillant, és un excel·lent jugador i va ser l'artífex de l'eliminació del vigent campió, el Liverpool. Simão els va fer un golàs.
-Nuno Gomes. Aquest jugador no juga el partit d'avui, està sancionat. És el pitxitxi de l'equip, un davanter "matador" que haurem de tenir en compte pel partit de tornada.
-Mantorras. Un noi negre que porta el dorsal 9 i és molt perillós, tot i que no sabem si serà a l'equip inicial. És un problema per l'entrenador, Koeman, ja que l'afició voldria veure'l jugar i l'holandès el fa seure a la banqueta.
-Luisão: Defensa central, líder, brasiler, jove, i molt alt (1,92 m). Farà el possible perquè els nostres davanters no puguin fer res, però no és gaire violent. Ha jugat tota la lliga i només li han ensenyat 6 targetes grogues, i cap de vermella.

El noi de l'Ã ngel

Albert Oliver Campos (Terrassa, 4 de juny del 1978), és el líder del Ricoh Manresa, un equip que lluita per no baixar de categoria i tornar al malson de la lliga LEB. El base egarenc –pretès aquest any pel Barça- , va aconseguir un petit miracle ara fa dues setmanes a Sevilla, a la pista del Caja San Fernando, on va anotar un triple impossible en el darrer segon de partit. Una cistella que ha donat la volta per totes les televisions del país, i ha estat vital per l’equip del Bages. Segons el mateix Oliver, va ser “com si un àngel portés la pilota dins l’anella�.

El jugador vallesà haurà de continuar ajudant els manresans a mantenir-se a la categoria màxima del bàsquet estatal, i per fer-ho haurà de sofrir molt. Tant com va patir l’equip fa dues jornades contra el Caja San Fernando, on va aconseguir en el darrer moment la cistella; senzillament miraculosa. El Ricoh s’enfronta aquest diumenge al DKV Joventut -un equip de “bon record� al qual va pertànyer Oliver-, en un partit importantíssim, com tots els que li queden d’aquí a final de temporada.

El petit Albert va començar a jugar a bàsquet quan tenia poc més de sis anys. Les seves primeres passes les va fer en un equip de la seva ciutat, L’Sferic Terrassa, l’equip on jugava el seu germà gran, a qui veia jugant a basquetbol i va voler imitar. Oliver reconeix que “si el meu germà no hagués estat aficionat al bàsquet, jo segurament hauria provat de jugar a futbol, com la majoria de gent...�. L’any 1996, va fer el salt a l’equip filial del Joventut de Badalona, el Sant Josep. A Badalona va arribar a debutar a la lliga ACB, però la presència de jugadors com Raül López, i el retorn de Rafa Jofresa al conjunt verd-i-negre, van canviar el destí de l’egarenc. Oliver va decidir la temporada 1999-2000 marxar a jugar a l’aleshores Caprabo Lleida, un equip que li anava com anell al dit: no hi havia pressió, i l’únic objectiu del Caprabo era mantenir-se a la categoria. Gairebé per accident, aquell equip va estar molt a prop d’ascendir aquella mateixa temporada, i l’any a sobre ho va aconseguir. L’àngel d’Oliver ja havia aparegut, i ho va tornar a fer la temporada següent, quan va tornar a fer el mateix amb el Manresa. Els manresans, llavors a la lliga LEB, van retornar l’equip de la capital del Bages al seu lloc, a la lliga ACB. Oliver havia aconseguit el segon ascens de la seva carrera, i des de llavors que no s’ha mogut ni de Manresa ni de la categoria màxima del bàsquet espanyol.

Fins i tot el Winthertur F.C. Barcelona, un equip dels grans, ha pretès incorporar-lo durant aquesta temporada, o potser ho voldrà fer de cara a l’any que ve. Ell diu que “és evident que fa il·lusió�, però la directiva del Ricoh, ara per ara, s’ha negat a negociar. Segons el president, Josep Vives, “el Barça no té ni diners ni jugadors que puguin suplir el que significa Oliver pel Manresa�. Les paraules del president i les ofertes no canvien la senzillesa del base.
Oliver segueix essent el líder de l’equip manresà, el jugador clau, i el pare d’una nena amb qui mira de compartir tot el temps que pot, un individu senzill aficionat a jugar al dòmino. Oliver no té res anormal, és un bon jan que juga a la lliga virtual supermanager, com molts maníacs de l’ACB, i evidentment, es té fitxat a ell mateix al seu equip. Si té gana, li agrada menjar una paella. No sembla res més que un jove que juga a bàsquet; és molt normal, però l’acompanya un àngel.


[Animació: www.p69.webcindario.com]

Veurem el vol de l'Ã liga

Les eliminatòries del Barça de quarts de final i semifinals es decidiran al Camp Nou. Ens enfrontarem a un rival a primer cop d'ull assequible. En aquests quarts de final el Barça ha quedat aparellat amb el Benfica, un dels dos equips de la capital de Portugal, l'equip vermell; el de Simao i Koeman; el de l'àliga que sobrevola l'estadi abans de cada partit i que, segons els afeccionats del Benfica, els indica amb el seu vol si el Benfica guanyarà.


El Barça ha tingut la sort de jugar amb un rival que no és ni de bon tros el més perillós, però l'avantatge més gran que tenim els blau-grana és que jugarem amb el factor camp a favor tant a els quarts de final com a les semifinals i final (en cas que hi arribem). Anirem a la capital portuguesa, Lisboa, on ens trobarem amb un estadi de luxe i amb capacitat per 65.000 espectadors, l' Estádio dá Luz. En aquest estadi hi juga un equip atacant, amb un ex-blau-grana com a líder, Simao sabrosa. Un home que aquí havia estat objecte de burla i ara, ves per on, és el nostre enemic més perillós. A més d'en Simao, els portuguesos ténen a la banqueta assegut, encara que darrerament ha estat molt qüestionat, en Koeman. Suposo que us sona, és aquell holandès rosset que ens va fer guanyar una copa d'Europa a Wembley ara farà 14 anys. Sí, ja fa 14 anys que Ronald va foradar la porteria de Pagliuca, i esperem que enguany no posi gaire pegues a la nostra classificació per les semifinals. Esperem que, almenys aquell dia, l'àliga del Benfica no tingui un vol còmode.

Barça-Chelsea, crònica d'ambient

Només sortir per la boca de metro del Liceu, em vaig adonar que a Barcelona passava alguna cosa extraordinària. Les Rambles estaven plenes de colors, com sempre, però hi havia un color que dominava més del que ho fa normalment. Aquest color era el blau, el color dels seguidors del Chelsea, que anava acompanyat dels càntics que caminen com ells rambla amunt i rambla avall. Mentre em ficava cap a un dels carrers de la zona antiga, vaig poder vaure que els anglesos s'havien apropiat, a més dels carrers i del centre de Barcelona en general, de tots els pubs precisament inspirats en la seva decoració als del seu país d'orígen.

Estaven com a casa: cantaven, bevien, buscaven brega, i esperaven el futbol. El que potser no sabien era que els esperava un Camp Nou ple, un Barça que sabia perfectament què havia de fer, i un Ronaldinho... Bé, també els esperava Ronaldinho.

[Fotos: Damià Badia Teixidó]

Encara podem somiar?

Resulta que ahir el Callús va guanyar el Valls de Torroella, un equip que a la primera volta ens va guanyar a casa seva, un d'aquells camps incòmodes on s'hi juga molt malament, tant pel continent (el terreny de joc petit i atapeït) com pel contingut (jugadors durs, forts i que ténen prou veterania com per amargar-te la tarda d'un dissabte). Doncs bé, ahir vam ser nosaltres que els vam atropellar. No vam haver de patir en cap moment, als de Palà no se'ls va passar pel cap la possibilitat de guanyar des que vem fer el primer gol.
Des que ha arribat el nou tècnic, en Paco Romero, només sabem guanyar. Sembla com si la matèria primera hi fos però abans que vingués ell estés mal organitzada. El balanç de Romero a la banqueta és més que impecable: 17 gols a favor i 3 en contra. Va debutar amb un 6 a 0 a casa contra el Bellver, llavors vam sortir contents d'un camp incòmode i d'aquells que fa "mandra" com és Calders (1 a 4), i ahir no hi va haver color. Però no tot s'acaba aquí: ara l'equip està més unit que mai, i l'entrenador no deixa de ser exigent amb nosaltres. De fet, el primer que ens va dir després del seu primer partit a la banqueta, i després de marcar mitja dotzena de gols al Bellver va ser: "Hem d'entrenar més, ho podem fer millor". A molts se'ns està despertant el "cuquet", molts sabem que la categoria on hauria d'estar aquest club és més amunt, per tradició i per qualitat. Tots estem començant a pensar el mateix. Què tal si comencem a somiar?

Torcidos Ibéricos, la darrera víctima del dragó

La factoria bagenca no resisteix la crisi del tèxtil i tancarà les portes de les seves plantes de Castellbell i el Vilar, al Bages i de Puig-reig, al Berguedà. 156 treballadors perdran la feina. El tancament de Torcidos Ibéricos és l’enèssima conseqüència del pols econòmic que viu el sector tèxtil de la Unió Europea amb Àsia.

El sector tèxtil espanyol i Europeu ja fa anys que avisa que el mercat asiàtic es menjarà el sector tèxtil d’Espanya i la Unió Europea. De poc han servit les millores que s’han intentat a través dels acords amb la Xina del passat 2005. Els sindicats i treballadors del sector porten des de fa anys, concretament des de l’any 2003, quan encara hi havia el Partit Popular al comandament del govern espanyol, advertint que tard o d’hora el mercat Xinès i Asiàtic trucarien a la porta per competir sense possibilitat d’equiparar els preus amb el mercat tèxtil d’aquí. Patronals i treballadors ja advertien que es podien perdre 112.000 llocs de treball en cinc anys. Tan sols en el període entre el 2002 i el 2004 van tancar 800 empreses. De moment, i per seguir sumant -malauradament- a les llistes d’empreses del sector que tanquen i treballadors que van al carrer, hi afegim una empresa més que tanca, i 156 persones sense feina.
Hi ha més dades que fan por: la importació il•legal, que va fer que es trobessin anormalment reduïts preus de peces com pantalons, que apareixien sospitosament a 0,43€ enfront els 6€ que valien uns pantalons fabricats al nostre país. A més a més, la última víctima autòctona, Torcidos Ibéricos, que ha seguit a tants altres com Levi’s, Cortefiel, o Puigneró, es dedicava fins ara a la fabricació de teixits de microfilaments i polièsters, l’especialitat de moltes factories asiàtiques.
DEIXAR ANAR EL DRAGÓ, O LA LIBERALITZACIÓ DEL SECTOR
L’1 de gener de l’any 2005, ara ja fa més d’un any, deixaven d’existir les quotes d’importació en el sector textil. Aquestes quotes, si bé no feien que un producte vingut de fora hagués de pagar un aranzel, sí que limitaven la quantitat de productes que un país exportador, com podria ser en el cas que ens ocupa Xina, pogués exportar la quantitat de productes que volgués. Des del primer dia del 2005 ho pot fer. No han estat pocs, però, els intents que han fet els empresaris i patronals dels països que competien comercialment amb el monstre asiàtic. Només tres mesos després que els límits deixessin d’actuar sobre els exportadors, la partonal europea del sector tèxtil, Eurotex, va fer una demanda formal perquè s’apliqués una clàusula per salvaguardar 12 categories (jerseis, pantalons, bruses de dona, mitges, sostenidors, abrics, trajos d’home, vestits de dona i jaquetes), per tal de prorrogar d’alguna manera la vida del sector a la Unió Europea, gest que ja havia fet a finals del 2004 Estats Units, també víctima de l’importació asiàtica, que va aplicar restriccions a la roba xinesa.
Per dur a terme aquesta negociació, durant el mes de juny, el comissari de Comerç de la UE i el seu homòleg xinès, Bo Xilai, van dur a terme diverses negociacions que, finalment, no servirien per parar l’onada d’importació xinesa i la posterior crisi del secor a països com Espanya.

NI LA PRIMERA NI LA ÚLTIMA
Torcidos Ibéricos no ha estat la primera ni serà la última empresa perjudicada per la liberalització del mercat tèxtil. La liberalització del sector ha fet que la crisi sigui progressiva. El gener del 2002, per exemple, ja es va liberalitzar el sector, però es va limitar només a 5 tipus de productes (guants, parques i anoraks, panes, roba per a bebès, xandalls) que no feien res més que vaticinar, com ja alertaven des de tots els estaments del sector tèxtil espanyol, el que acabaria passant: la destrucció de desenes de milers de llocs de treballi la desaparició de prop d’un miler d’empreses del sector. Més important fou el cas de la fàbrica llegendària de Puigneró, ubicada a Prats de Lluçanès, i empresa, fins llavors, més important del sector i que va costar el lloc de feina a 560 treballadors.

Torcidos Ibéricos tampoc serà la última factoria que es veurà afectada per l’adveniment del mercat asiàtic, un mercat que es menja literalment el sector tèxtil a Espanya i Europa.

“Mai se sap si és bo que no et deixin marxar�

Amb quina edat vas començar a jugar a bàsquet?
Amb 6 o 7 anys, més o menys, de molt petit. Vaig començar a la meva escola, el meu germà hi jugava i jo també m’hi vaig apuntar.
Per tant, va ser ell qui et va introduïr al món del bàsquet...?
Ell jugava i jo l’anava a veure, i vaig començar perquè ell ho feia. Potser si hagués jugat a futbol jo hauria fet el mateix...
Com recordes el pas per Badalona?
Va ser una etapa molt maca, hi vaig estar tres anys, però l’únic problema és que jo no tenia espai per jugar. Hi havia en Turner i en Corrales, al cap de dos anys ja van “pujar� el Raül López, i quan van fitxar en Rafa [Jofresa], vaig pensar que ja havia de marxar.
Vas tenir poques ocasions per debutar...
Sí, l’últim any anava a entrenar gairebé sempre, però jugar era molt complicat i després del fitxatge de Jofresa l’equip quedava ben cobert amb ell i en Raül. No hi tenia lloc.
Hi vas deixar algun amic que actualment jugui a l’ACB?
Amics, amics, no gaires. On he fet més amics de debò ha estat aquí a Manresa. Ferran Laviña, Peñarroya, Singla... sí, ha estat aquí on he fet més amics.
I el pas pel Lleida?
A Lleida va anar molt bé. L’objectiu de la primera temporada era no quedar últims... i gairebé pugem. A la segona temporada l’objectiu era l’ACB, i ho vam aconseguir. En guardo molt bon record perquè vam guanyar molts partits, el camp sempre estava ple...
Bé, no costa gaire...
Sí, però l’important és que hi havia molt soroll i feia goig jugar allà.
Què és el que més t’agrada de Manresa?
Hi ha qui diu que per un contrari és de les pitjors pistes on es pot anar...La veritat és que hi ha molta pressió. La gent de Manresa és educada, perquè no llancen res a la pista, però el camp és petit, sempre s’omple, i és un plaer jugar sempre aquí. Últimament no estem gaire fins, però a veure si aconseguim victòries. Sempre ens animen i ens ajuden, i es mereixen una recompensa.
Què estaves fent quan et van dir que no podies jugar als Jocs Mediterranis d’Almeria per un positiu per Finasteride?
Acabava d’arribar a Almeria, a les 12 del migdia, i a les dues em van avisar que havia donat positiu.
Molta gent et va donar suport. Hi va haver algú de qui et sorprengués rebre una trucada?
Evidentment, al principi em va donar suport la família i els amics propers, però al cap de 2 o 3 setmanes, la veritat és que em va sorprendre molt positivament que em truqués l’Alfred Julbe. Em va voler trucar quan ja havia passat més temps. Em vaig sorprendre perquè pel que sé, ell va haver de buscar el telèfon expressament... Em va sorprendre gratament.
Com veus la temporada?
Està complicada, l’inici va ser bastant bo, però hem anat caient en picat.
I l’equip anímicament?
No estem en el millor moment, evidentment, però es tracta d’anar agafant confiança, a poc a poc. No es guanya confiança en un dia, i començarem a guanyar partits, serà un canvi llarg. No estem en el nostre millor moment, ni cadascú personalment, ni com a equip, però és qüestió de feina de dia a dia, i tirar-ho endavant.
Les noves incorporacions? [Vader, White]
En White és molt bo ofensivament, té molta classe i s’emportarà molts elogis, i el Vader és un paio molt gros que porta molt temps sense jugar, i es nota una mica, però cada cop està millor i ens ajudarà a intimidar a la zona.
El nou entrenador?
Portem només 5 o 6 dies amb ell i estem entrenant molt, com és normal al principi. Ell vol canviar la dinàmica negativa ajudant-nos anímicament, a veure si surt bé.
Era aquest el canvi necessari?
Això és un tema molt complicat, mai se sap. El que passa habitualment a molts equips és que, si la cosa no va bé, canvien l’americà i si no es soluciona, canvien l’entrenador. El que si és cert és que la culpa no és de l’entrenador, sempre es talla la corda per la part més fàcil. No es poden fer fora 10 jugadors, però està clar que la culpa és de tots.
Et veus en un altre equip que no sigui el Ricoh?
Mai se sap. A tothom li agradaria estar amb un gran, però jo estic molt a gust aquí a Manresa i ara tenim altres preocupacions.
El fet que l’equip vagi malament no et fa tenir la temptació de pensar en altres equips, o, si més no, tenir una pedra a la faixa...?
[Riu] Home... si l’equip va malament vol dir que és molt difícil anar a parar a un gran, a un dels importants, perquè l’equip no va bé... El més important és l’equip i sortir d’aquesta situació.
Dius que és difícil anar a un gran, però... el Barça ha demanat per tu...
Sí, se sap que han trucat, però com s’ha vist aquí han dit que no...
El president va dir que no hi havia cap oferta que pogués temptar-lo de vendre’t, t’ho prens positivament o creus que és un mur que t’impedeix “volar�?
Està clar que em fa sentir important perquè aquí pensen que sóc molt necessari, i s’entén que no em deixin marxar si ho pensen així. Però el fet que em tanquin la porta a marxar, no se sap mai quina és la part bona d’això... Jo tinc contracte amb el club, i si he de marxar han d’arribar a un acord. Aquí està clar que ara no volen, però si l’equip ho fa bé i es manté segurament tindré altres opcions. Ara, més que d’un altre depèn de mi la situació.
Mires molta NBA?
Ho segueixo una mica, però quan fan els partits a les tantes de la nit, jo ja dormo. Intento mirar-me els resums setmanals, si puc.
Déu n’hi dó els 81 punts de Kobe Bryant, no...?
I tant... en va fer més que nosaltres, imagina’t! És una burrada!
Alguna cosa que no sigui bàsquet?
Tots els esports. A l’estiu, quan puc, vaig a jugar al frontó. A vegades m’apunto a algun torneig de futbol...
Deus haver d’anar alerta...
Sí, amb el frontó és molt més fàcil que no hi hagi contacte, s’ha d’anar a poc a poc.
Com et va el teu equip “virtual� de la Supermànager?
Ho faig amb uns amics. Tenim dues lligues internes: una de triples i una altra de general. Som 8, i els 4 últims paguen un euro cada setmana. A final de temporada fem un sopar.
Et tens fitxat?
Sí, home, i tant... només faltaria! Si no em fitxo jo, qui em fitxarà?
Selecció catalana: sí o no?
Estaria molt bé, però si s’aconsegueix trigarà molts anys. L’estructura i la política fan que sigui complicat.
Qui creus que és el favorit de la lliga ACB?
Aquest any hi ha molts equips junts, però seran a dalt Barça, Tau, Madrid, encara que possiblement el Tau sigui el favorit per plantilla.
Una porra per la copa del rei...
Que guanyi el Pamesa del Ricard [Casas], això espero.