Crec que s'han guanyat lligues de moltes maneres, però no em pensava que un dijous qualsevol al vespre (com semblava aquest) em poguéssin posar a l'abast una lliga per telèfon.
Dijous 9 de maig. Jo, a casa meva, davant de l'ordinador. Truca el Santa:
Dam: Digues...
Santa: Ei Dam, ho saps?
D: El què?
S: Que el Navarcles ha perdut!
[...]
A partir d'aquí: salts d'alegria, la meva mare que es pensava que m'havia tocat la loteria, nits en blanc, i eufòria continguda.
El partit de dissabte no es pot valorar futbolísticament. El Callús va passar per sobre l'Artés. Sabíem a què hi anàvem. Tots ens vam llevar el dissabte 10 de maig amb un sol pensament. N'hi havia que ja el portavem des de feia hores, nits, o fins i tot anys. Abans d'obrir els ulls, de posar els peus a terra, sabíem que aquell dia ens tocava guanyar una lliga que havia estat difícil en alguns moments. Fa pocs dies semblava gairebé perduda, però va ressucitar dijous, amb la derrota del rival màxim.
Després d'un campionat molt disputat, el CF Callús va guanyar-se una estada mínima d'un any a Segona Regional, la "seva" categoria.
Aquest ha estat un cap de setmana de molts núvols, i aigua. Meteorològicament, una merda, però esportivament i emocionalment, hem sentit coses que alguns feia molt temps que esperàvem. Aquesta ha estat una lliga distreta, emocionant i competida. Ens ho han posat molt difícil, però al final hem aconseguit tornar el Callús on es mereix.
Ja sé que s'ha fet molt, però s'ha de donar les gràcies a molta gent. Nosaltres juguem i ens ho passem bé, però la junta treballa perquè nosaltres poguem tenir un camp, uns entrenadors, i una temporada com aquesta. És hora de tornar-los amb futbol i ajuda tot el que ens dónen. Gràcies Andreu, Aida, Juanjo i Albert. El CF Callús existeix per "culpa" vostra.
Aquest any també hem de donar les gràcies als nostres entrenadors. Segur que en alguns moments ens hem cagat amb ells, i a algú no li han agradat algunes decisions, però ells han triat un camí, i aquest camí ens ha dut a guanyar la lliga. Gràcies per guiar-nos i tornar-nos a Segona.
Hi ha un element clau, i molt difícil d'aconseguir. No ens enganyem: tots juguem a futbol perquè ens agrada. No ens paguen. Hi ha persones que, a banda de no cobrar, tampoc juguen gaire. Els minuts de partit són recompensa per molts de nosaltres, però a vegades no tenir-los és frustrant. Tots hi hem passat. Costa. I encara costa més anar a entrenar el següent dilluns o dimecres, quan fa un fred que pela i a la tele fan un programa de puta mare. Molts ens hem sentit així en alguna temporada, però tots acabarem tenint petits moments de glòria. Gràcies a tots per aguantar un equip.
Us he de confessar una cosa. L'altre dia vaig plorar d'alegria a sobre del camp. No m'havia passat mai, però és un "gustazo". Era ja a la segona part, amb el partit decidit. El Jaume va decidir canviar el Bayo i fer sortir el Quim. Un havia fet un dels partits més complets que li recordo, i l'altre va sortir per demostrar un cop més que duu guants als peus. Tots felicitaven el Bayo abans de sortir del camp. Se saluda amb el Quim, i aixeca el cap a la graderia, fent un crit de satisfacció i eufòria. A la grada hi va haver crits i aplaudiments de resposta pel gegant de Sant Joan. Nòvies, germans, germanes, pares, cosins, avis, tiets i amics. Ells ens van voler acabar d'empentar. Van venir a veure un equip de Tercera Regional, un dissabte a la tarda en què l'únic que hi podien guanyar era acabar xops o agafar una galipàndria de collons. Però van venir, ens van fer costat. Us estem molt agraïts.
Tots hem patit, hem plorat, hem fallat, hem perdut; entre tots hem animat, hem millorat, hem rigut, hem guanyat i... hem pujat!
Junts hem passat una estona com si estéssim en un núvol.
A tots vosaltres: gràcies, gràcies, GRÀCIES!
Visca el Callús!
Visca Catalunya!
