banner

24 de novembre 2005

El Madrid-Barça: abans, durant i després


Abans:
Ningú ja no recorda contra qui va ser el partit anterior, ­â€“el de l’1 a 3 a Getafe- però el que tothom sap és que immediatament després del xiulet de l’àrbitre, tothom ja mirava de reüll al calendari, justament el dia 19 de Novembre -19N pels amics-, un dia que tothom esperava i tothom recordarà. Una setmaneta on els mitjans es van dedicar a escalfar, reescalfar, passar pel microones i fer el que fes falta per esverar el galliner i tensar l’ambient d’un partit que enfrontava dos estils, dues maneres de fer, dos colors, el blanc i el blaugrana. Per més inri, aquesta setmaneta tenia 12 dies. És clar que, amb gairebé dues setmanes, per molt lent que estigui el foc, l’olla acaba bullint. En aquests 12 dies, l’afició futbolera, només tenia un tràmit de la selecció estatal i un altre del Barça a la Copa Catalunya pel mig. Aquests eren els únics entreteniments per una espera interminable, l’espera d’un partit de futbol, l’espera d’El Partit. Als futboleros ens van entretenir diaris, emissores de ràdio i televisions fent bullir una olla que gairebé era buida i només a fer un xup-xup en forma de declaracions dels davanters centre. Declaracions, -del negre blaugrana i del gras madridista- que després de veure les confidències i somriures que intercanviaven abans del matx, sobre la mateixa gespa, podem pensar que eren un regal per fer fàcil la feina als companys de la premsa. El davanter centre del Barça, Samuel Eto’o, va optar per aïllar-se després de veure com la premsa estatal inflava les seves declaracions i intentava bolcar el públic en contra seva. Només se’l podia veure amb la mirada perduda a terra, capcot, i escoltant música en totes les imatges que arribaven de l’expedició del Barça. Després de tot això, i de una última mitja sorpresa de Rijkaard que col·locava Messi en l’equip titular, Iturralde va indicar el començament del partit.

Durant:
El Barça va dominar el partit en tot moment, i ningú va imaginar durant gairebé els 90 minuts el partit un signe diferent a la travessa. Ronaldinho, -millor del partit, del món i de l’univers- va conduir el Barça cap a una victòria espectacular que quedarà, de ben segur, per sempre a la memòria dels afeccionats. El Madrid va mirar durant gairebé els 90 minuts com el Barça convertia el que havia de ser un partit tens i igualat en un “rondo�. El primer cop de gràcia el va donar Eto’o, quan corria el minut 15 de partit. El Barça va entestar-se en separar les línies ofensiva i defensiva del Madrid, fet que trencava qualsevol esperança creativa dels de Chamartín. Per altra banda, el trident ofensiu format per Ronaldinho, Eto’o i Messi va funcionar gairebé a la perfecció. Només li va faltar marcar a Messi, que va obsequiar l’afició amb bon joc, i va preocupar Roberto Carlos, obligant-lo a no fer allò que tant li agrada, que és perdre’s per l’extrem contrari. El més destacat del partit, el gaucho, el noi de les dentetes, que va fer dos gols que podrien molt ben ser gol de la jornada en una altra ocasió, si no haguéssim rebut de cop aquest allau de joc i de gols. El Barça va jugar amb el Madrid des que Eto’o va trencar la igualada. Després d’aquest gol el Barça, mica en mica, es va anar estenent com una taca d’oli i al final no quedava res del Madrid. Va trigar prou Ronaldinho a fer el segon gol, quan els culés més pessimistes ja començaven a esbufegar. Després d’aquell gol el partit va quedar trencat, mort a les mans del Barcelona

Després:
Que si (Ronaldinho) és un ser superior, que si és collonut, que si un bany, que si magistral, gloriós, bany, històric... Les discussions per trobar el qualificatiu adequat segur que van ser presents a totes les redaccions de l’estat la nit de dissabte. Tothom es va desfer en elogis pel Barça en general, i per Ronaldinho en particular. El brasiler va fer un gran partit, potser el matx més complet des que ha arribat a Barcelona. Va aportar perill en tot moment, va fer passades a cegues, eslàloms de 50 metres, dos gols, i va comportar-se en tot moment com el que és, un crack. Fins i tot l’àrbitre, Iturralde González, de qui és bon senyal que no se n’hagi parlat, el va felicitar després del partit quan el brasiler li va anar a donar la mà. “Muchas gracias, tu sí que eres el mejor� va agraïr Iturralde. No li podia anar millor a Ronnie, tot li va sortir rodó.

16 de novembre 2005

Nova samarreta i possible nova col·lecció


És molt possible que tornem a estrenar un nou model de samarreta. Està basada en la frase que va dir el nostre homg-gol, Samuel Eto'o, aquella que es va fer famosa.
"Correré com un negre per viure com un blanc" és una frase molt semblant a alguns de les que deia el Che, o sigui que hem intentat der una paròdia/similitut amb el cas de la sentència del davanter del Barça. Espero que us agradi, i que li agradi a ell, ja que pensem fer-n'hi arribar una.

15 de novembre 2005

Libèria escull la dama de ferro per oblidar la guerra

Ellen Johnson Sirleaf, a qui a Libèria anomenen la “Dama de Ferro� presidirà un país que espera un punt i apart després de la segona volta de les eleccions que es van celebrar el dia 8. Libèria ha viscut durant les ultimes dècades una guerra civil on han mort gairebé 300.000 persones. La guanyadora de les eleccions, que va obtenir un 59,6% dels vots enfront del 40,4% del seu opositor, havia declarat que donaria un paper molt important al seu adversari a les urnes, George Weah, Però cal veure si ho farà, ja que l’ex-futbolista va posar en dubte la legitimitat de les eleccions i els seus seguidors es van manifestar –alguns violentament– pels carrers de Monròvia.

Libèria i Àfrica estrenen presidenta. Ellen Johnson Sirleaf es convertirà en la nova presidenta d’aquesta República de la costa oest d’Àfrica després de guanyar els comicis al seu adversari electoral, George Weah, a qui va superar per gairebé 19 punts en la segona volta celebrada el dia 8. Els seguidors de Weah no van acceptar bé la derrota i es van manifestar violentament pels carrers de Monrovia, però l’ex pilota d’or va fer una crida a la calma.
Johnson Sirleaf (nascuda el 1939) serà la primera dona en arribar a l’esglaó polític més alt d’un país africà. Ha guanyat la segona volta de les eleccions del seu país, Libèria, davant de l’ex-futbolista George Weah (nascut el 1966). Ella és una economista llicenciada a Harvard que compta amb experiència política, ja que va ser ministra d’economia al seu país, i a més a més ha treballar al Banc Mundial i a Citybank. Johnson-Sirleaf, a més a més, va haver d’exiliar-se perquè anava en contra del règim militar de Samuel Doe, i més tard es va enfrontar a qui seria president liberià l’any 1997, Charles Taylor. Per altra banda, ell (Weah) és un ex-futbolista que va militar a les files de grans equips europeus com el Paris Saint Germain, el Milan o el Chelsea i que va guanyar la pilota d’or, premi al millor jugador de futbol del món l’any 1995. Evidentment és un home molt conegut al seu país, un ídol de qui els liberians pensen que s’ha fet ric honradament, però a qui li manca experiència política.

Uns 400 observadors es van encarregar de vetllar per la total legitimitat de les eleccions, una legitimitat que ha estat posada en dubte pel candidat perdedor, i que ha provocat que cresqués la tensió a la capital. Els qui es manifestaven a favor de Weah clamaven “Sense Weah, no hi ha pauâ€�, o “Sense Weah, no hi ha presidentâ€�, i llançaven pedres contra l’edifici de la Comissió Nacional d’Eleccions. George va contestar en un parlament davant de centenars de seguidors “Primer pau, i per últim pauâ€�. Les forces de les Nacions Unides han hagut de posar ordre. Per fer-ho, hi havia helicòpters de la ONU que sobrevolaven la capital, Monrovia. Tot això passa pels carrers d­­­una ciutat habituada a viure en el caos, la pobresa i la violència.

Libèria, un país amb més de tres milions d’habitants, va ser el primer país d’Àfrica en obtenir la independència a mitjans del segle XIX, després de ser colònia Britànica. Van aixecar el país descendents d’emigrants americans, i Libèria, va viure entre governs militars, que es van allargar fins l’any 1980, quan hi va haver un cop d’estat i l’assassinat de qui era president William Tolbert, en favor del sergent Samuel Doe. Aquest nou president va aguantar diversos cops d’Estat, però finalment, l’any 1989 va esclatar la guerra civil a Libèria. En aquesta guerra hi lluitaven en un principi tres bàndols, i a més a més, tropes internacionals anomenades ECOMOG, que pertanyien a la Comunitat Econòmica de la costa Oest d’Àfrica (ECOWAS). Les tropes de l’ECOMOG ban aconseguir controlar part del territori l’any 1993 i va fer firmar un tractac de pau, que es veuria reduït a no res quan, al cap de dos anys es revifava la guerra i sorgien altres grups armats. Entre aquests grups hi havia el de Charles Taylor, un dels qui ja havien començat la guerra, qui guanyaria per majoria absoluta les eleccions de l’any 1997. Aquesta guerra civil deixaria Libèria en un estat extremament pobre i caòtic. La seva capital, Libèria, és una ciutat on la gent es baralla per fer-se amb material d’edificis destruïts, malviu la majoria de la població i hi ha petits grups de bayayes, exèrcits de nens reclutats per Taylor, que els armava, els drogava i els empenyia a la guerra.

Veient aquest panorama, i l’experiència i carrera política que té qui serà la nova presidenta, Ellen Johson Sirleaf, no hi ha dubte que a aquesta dona, la primera que liderarà un estat africà –i ja veurem si Àfrica passarà al davant d’Europa en la investidura d’una primera dona presidenta- se li ha girat molta feina, però si compta amb el suport i la paciència i el suport de la classe política i militar, començant pel seu opositor, Weah, qie sembla que està disposat a fer-ho, pot fer una gran tasca a un país a qui li convé més que a ningú conèixer la democràcia pura (però no dura).