El basc que juga amb les fronteres

Arnaldo Otegi, és el cap visible de l’esquerra abertzale. Ha traspassat en diverses ocasions el límit de la justicia, actitud que l’ha fet passar algun període de la seva vida a l’exili o a la presó. A dia d’avui, ha de pagar una fiança de 250.000 euros per no ser empresonat. Otegi és també, un dels “pares� del procés de pau a Euskadi, gràcies a les seves converses amb el president dels socialistes bascos, Jesús Eguiguren, que finalment han donat el seu fruit. Aquest abertzale sempre s’ha mogut entre fronteres: la legalitat i el delicte, la política i el terrorisme, Espanya i França, i, (encara que sigui imaginàriament) Euskal Herria i la resta.

Arnaldo Otegi Mondragón (Elgoibar, 1958), és fill d’una família tradicionalment socialista, encara que ell no ha estat només això. Des de ben jove, Otegi lluita per la independència d’Euskal Herria. Ho ha fet sent un terrorista –va pertànyer a ETA des de finals dels anys 70 al 1990-, i més tard es va consolidar com a líder de l’esquerra abertzale, formant part dels diversos partits d’aquest moviment (Herri Batasuna, Euskal Herritarrok, Batasuna...)

Arnaldo Otegi va començar la seva lluita per la causa basca la va començar de ben jove, i amb vint-i-dos anys ja va haver d’exiliar-se a França, perquè estava involucrat en un comando d’ETA que havia robat, assaltat el govern militar de Donòstia, i fet explotar una gasolinera. Després del seu exili i de ser absolt acusat del segrest de l’ex-diputat Javier Rupérez, va iniciar la seva etapa política, començant per presentar-se a les eleccions basques de l’octubre del 1994. Otegi ha estat sempre ballant entre la legalitat i la il·legalitat, i ara mateix és a la presó de Soto del Real esperant poder fer efectiu el pagament de 250.000 euros que el posarà en llibertat. Aquest no és, però el primer com que el basc s’ha hagut d’asseure al banc dels acusats. Hi ha estat almenys cinc vegades.

Encara que no han estat la causa fonamental de la consecució de l’alto el foc permanent d’ETA, les converses entre Otegi i el president del PSE, Jesús Eguiguren són un fet paral·lel del que ha acabat per ocórrer, un aperitiu del que acabaria passant entre ETA i el govern. Aquestes converses paral·leles, que van començar l’any 2002, van arribar a un alt nivell de complicitat. Un moment important en la seva carrera com a polític va ser el famós discurs que va fer al velòdrom d’Anoeta, on per primer cop va proposar constituir taules de diàleg i va obrir una via de negociació entre el govern i la banda armada basca.

Arnaldo Otegi és partidari de la pau a Euskadi, però ex-terrorista; polític, però pendent de judici; legalment espanyol, però un basc de pura sang. Sempre ha estat caminant entre fronteres, i lluitant perquè als mapes n’hi hagi una més.

Un molt bon regal

Avui és el meu aniversari, i avui també comença l'alto el foc d'ETA. La organització basca, ha decidit fer el pas que feia dies que es veia a venir, però que no per això és menys important.

Evidentment, la banda desconeixia que m'estava fent un regal preciós: l'absència de violència.
Encara no he sentit ben bé en cap mitjà de comunicació si existeix una raó per la qual la fi, o pausa de la violència d'ETA no començava el mateix dia del comunicat. Sigui com sigui, l'important és que, ara sí, l'Estat Espanyol i les altres nacions com Euskal Herria i Catalunya gaudim d'una espècie de Pau, o hem començat un procés, si més no, esperançador.

Aquest procés que va començar arran del comunicat dels (ex) terroristes, farà que hi hagin canvis tan a l'escenari polític basc, com al conjunt de l'Estat Espanyol. El que està clar és que és feina de tots construïr la Pau, i fer els passos que calguin per començar. ETA ja ha fet el seu pas. Potser l'ha fet tard, però l'ha fet, i això vol dir que alguna cosa està canviant. No em val que els polítics del PP, encara que vegin que el gran Zapatero els ha passat per sobre i els dóna mil voltes, s'encaparrin a dir que això no canvia res, i que no s'ha d'afluixar la corda en cap moment. No estaven (i estàvem) demanant fa temps i temps que ETA deixés aparcada la violència per començar un procés? ETA ha fet el seu pas, i hi ha d'haver una resposta conjunta de TOTS els demòcrates del país.

Va ser, aquest cop, una veu d'una dona qui ens va anunciar mitjançant un comunicat mesuradíssim que ETA feia el seu pas i que pretenia que "en el final del procés de Pau que començava que els ciutadans i ciutadanes bascos poguéssin decidir el seu futur". No es tracta de pagar un preu polític, com ja alerten alguns sectors de la política estatal; es tracta d'anar construïnt un futur on la primera premissa sigui la Pau, i si per poder viure tots en Pau Euskadi vol aixecar-se i caminar sol, que ho faci.

Visca la Pau!
Gora Euskal Herria!

[Vegeu el comunicat d'ETA]

Lisboa: guia del viatge

El país
La República Portuguesa és el país veí d'Espanya, banyat per l'oceà Atlàntic. Aquest país té uns 10 milions d'habitants. És un país costaner, amb més de 1700 quilòmetres de costa. Això fa que el clima de portugal sigui marítim i atemperat, més sec al sud i plujós al Nord, on limita amb Galícia. La capital de l'estat és Lisboa, la ciutat que avui visitarem.

La ciutat
La ciutat que avui visitem, Lisboa, téLisboa és la capital i la ciutat més gran de l'estat de Portugal. Està situada a l'estuari del riu Tajo. A més de la capital del país és també la capital del Districte de Lisboa, de la regió de Lisboa i de l'àrea metropolitana de Lisboa. La ciutat té un població de 564.657 (2001) habitants, i l'àrea metropolitana 2,6 milions, una quarta part de la població del país.El municipi està dividit en 53 freguesias, una de les quals és Benfica.

El club
L'S.L. Benfica (Sport Lisboa e Benfica), va néixer l'any 1904 i va vestit de vermell. Els que tinguin un vagatge futbolístic més important, sabran que el Barça ja es va enfrontar als portuguesos l'any 1961, en la famosa "final dels pals", una final de la llavors Copa d'Europa on el Barça va perdre davant el Benfica per 3 a 2, tot i xutar fins a 9 vegades contra els pals de la porteria dels portuguesos. Des de llavors, els pals de les porteries de futbol van passar de ser quadrats a ser rodons. Alguns també sabreu que militava a les files del Benfica Eusébio, el millor jugador portuguès de la història.Una altra de les curiositats del Club de la capital és al ritual que se celebra abans de cada partit a l'estadi "da Luz". Una àliga sobrevola l'estadi fins acabar al centre del terreny de joc, on queda aturada creant la imatge de l'escut del club.

L'estadi
Avui el Barça jugarà a l'Estádio da Luz, un camp que va ser construït arran de la celebració de l'Eurocopa de Portugal del 2004. Té capacitat per 65.000 espectadors. La pàgina web del RACC encara no especifica el lloc on estaren situats dins l'estadi.

L'equip
El Benfica va tercer a la lliga portuguesa (a 7 punts del Porto, que és el líder), i fa un parell de setmanes que el van eliminar de "a Taça", que és com els portuguesos en diuen de la Copa. L'estat de forma de l'equip no és el millor, però, com tots els equips, usarà les seves millors armes.
Els perills del Benfica es diuen:
-Simão, el que tots coneixem. L'ex-blaugrana és el líder de l'equip, i tot i que alguns recordaran que el seu pas pel Barça no va ser gaire brillant, és un excel·lent jugador i va ser l'artífex de l'eliminació del vigent campió, el Liverpool. Simão els va fer un golàs.
-Nuno Gomes. Aquest jugador no juga el partit d'avui, està sancionat. És el pitxitxi de l'equip, un davanter "matador" que haurem de tenir en compte pel partit de tornada.
-Mantorras. Un noi negre que porta el dorsal 9 i és molt perillós, tot i que no sabem si serà a l'equip inicial. És un problema per l'entrenador, Koeman, ja que l'afició voldria veure'l jugar i l'holandès el fa seure a la banqueta.
-Luisão: Defensa central, líder, brasiler, jove, i molt alt (1,92 m). Farà el possible perquè els nostres davanters no puguin fer res, però no és gaire violent. Ha jugat tota la lliga i només li han ensenyat 6 targetes grogues, i cap de vermella.

El noi de l'Ã ngel

Albert Oliver Campos (Terrassa, 4 de juny del 1978), és el líder del Ricoh Manresa, un equip que lluita per no baixar de categoria i tornar al malson de la lliga LEB. El base egarenc –pretès aquest any pel Barça- , va aconseguir un petit miracle ara fa dues setmanes a Sevilla, a la pista del Caja San Fernando, on va anotar un triple impossible en el darrer segon de partit. Una cistella que ha donat la volta per totes les televisions del país, i ha estat vital per l’equip del Bages. Segons el mateix Oliver, va ser “com si un àngel portés la pilota dins l’anella�.

El jugador vallesà haurà de continuar ajudant els manresans a mantenir-se a la categoria màxima del bàsquet estatal, i per fer-ho haurà de sofrir molt. Tant com va patir l’equip fa dues jornades contra el Caja San Fernando, on va aconseguir en el darrer moment la cistella; senzillament miraculosa. El Ricoh s’enfronta aquest diumenge al DKV Joventut -un equip de “bon record� al qual va pertànyer Oliver-, en un partit importantíssim, com tots els que li queden d’aquí a final de temporada.

El petit Albert va començar a jugar a bàsquet quan tenia poc més de sis anys. Les seves primeres passes les va fer en un equip de la seva ciutat, L’Sferic Terrassa, l’equip on jugava el seu germà gran, a qui veia jugant a basquetbol i va voler imitar. Oliver reconeix que “si el meu germà no hagués estat aficionat al bàsquet, jo segurament hauria provat de jugar a futbol, com la majoria de gent...�. L’any 1996, va fer el salt a l’equip filial del Joventut de Badalona, el Sant Josep. A Badalona va arribar a debutar a la lliga ACB, però la presència de jugadors com Raül López, i el retorn de Rafa Jofresa al conjunt verd-i-negre, van canviar el destí de l’egarenc. Oliver va decidir la temporada 1999-2000 marxar a jugar a l’aleshores Caprabo Lleida, un equip que li anava com anell al dit: no hi havia pressió, i l’únic objectiu del Caprabo era mantenir-se a la categoria. Gairebé per accident, aquell equip va estar molt a prop d’ascendir aquella mateixa temporada, i l’any a sobre ho va aconseguir. L’àngel d’Oliver ja havia aparegut, i ho va tornar a fer la temporada següent, quan va tornar a fer el mateix amb el Manresa. Els manresans, llavors a la lliga LEB, van retornar l’equip de la capital del Bages al seu lloc, a la lliga ACB. Oliver havia aconseguit el segon ascens de la seva carrera, i des de llavors que no s’ha mogut ni de Manresa ni de la categoria màxima del bàsquet espanyol.

Fins i tot el Winthertur F.C. Barcelona, un equip dels grans, ha pretès incorporar-lo durant aquesta temporada, o potser ho voldrà fer de cara a l’any que ve. Ell diu que “és evident que fa il·lusió�, però la directiva del Ricoh, ara per ara, s’ha negat a negociar. Segons el president, Josep Vives, “el Barça no té ni diners ni jugadors que puguin suplir el que significa Oliver pel Manresa�. Les paraules del president i les ofertes no canvien la senzillesa del base.
Oliver segueix essent el líder de l’equip manresà, el jugador clau, i el pare d’una nena amb qui mira de compartir tot el temps que pot, un individu senzill aficionat a jugar al dòmino. Oliver no té res anormal, és un bon jan que juga a la lliga virtual supermanager, com molts maníacs de l’ACB, i evidentment, es té fitxat a ell mateix al seu equip. Si té gana, li agrada menjar una paella. No sembla res més que un jove que juga a bàsquet; és molt normal, però l’acompanya un àngel.


[Animació: www.p69.webcindario.com]

Veurem el vol de l'Ã liga

Les eliminatòries del Barça de quarts de final i semifinals es decidiran al Camp Nou. Ens enfrontarem a un rival a primer cop d'ull assequible. En aquests quarts de final el Barça ha quedat aparellat amb el Benfica, un dels dos equips de la capital de Portugal, l'equip vermell; el de Simao i Koeman; el de l'àliga que sobrevola l'estadi abans de cada partit i que, segons els afeccionats del Benfica, els indica amb el seu vol si el Benfica guanyarà.


El Barça ha tingut la sort de jugar amb un rival que no és ni de bon tros el més perillós, però l'avantatge més gran que tenim els blau-grana és que jugarem amb el factor camp a favor tant a els quarts de final com a les semifinals i final (en cas que hi arribem). Anirem a la capital portuguesa, Lisboa, on ens trobarem amb un estadi de luxe i amb capacitat per 65.000 espectadors, l' Estádio dá Luz. En aquest estadi hi juga un equip atacant, amb un ex-blau-grana com a líder, Simao sabrosa. Un home que aquí havia estat objecte de burla i ara, ves per on, és el nostre enemic més perillós. A més d'en Simao, els portuguesos ténen a la banqueta assegut, encara que darrerament ha estat molt qüestionat, en Koeman. Suposo que us sona, és aquell holandès rosset que ens va fer guanyar una copa d'Europa a Wembley ara farà 14 anys. Sí, ja fa 14 anys que Ronald va foradar la porteria de Pagliuca, i esperem que enguany no posi gaire pegues a la nostra classificació per les semifinals. Esperem que, almenys aquell dia, l'àliga del Benfica no tingui un vol còmode.

Barça-Chelsea, crònica d'ambient

Només sortir per la boca de metro del Liceu, em vaig adonar que a Barcelona passava alguna cosa extraordinària. Les Rambles estaven plenes de colors, com sempre, però hi havia un color que dominava més del que ho fa normalment. Aquest color era el blau, el color dels seguidors del Chelsea, que anava acompanyat dels càntics que caminen com ells rambla amunt i rambla avall. Mentre em ficava cap a un dels carrers de la zona antiga, vaig poder vaure que els anglesos s'havien apropiat, a més dels carrers i del centre de Barcelona en general, de tots els pubs precisament inspirats en la seva decoració als del seu país d'orígen.

Estaven com a casa: cantaven, bevien, buscaven brega, i esperaven el futbol. El que potser no sabien era que els esperava un Camp Nou ple, un Barça que sabia perfectament què havia de fer, i un Ronaldinho... Bé, també els esperava Ronaldinho.

[Fotos: Damià Badia Teixidó]