Durant aquests dies i els que falten per arribar a la data de la celebració del referèndum de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya els partits polÃtics estan fent campanya en favor de la seva opció. Això és molt normal, i els propis partits i els polÃtics que en formen part tenen tot el dret d’opinar com vulguin, però no està bé fer una campanya destructiva, com s’està fent en molts casos.
Els partits polÃtics s’estan embolicant en un joc de retrets i d’acusacions que serien més pròpies d’una baralla entre nens petits que dels qui s’han d’encarregar de fer rutllar el paÃs. Han aparegut en mitjans de comunicació les campanyes decebedores de socialistes, convergents i republicans i els lectors, oients i telespectadors som vÃctimes d’aquest trist espectacle.
La primera mostra que em va arribar a les orelles va ser una falca radiofònica que va posar en marxa Esquerra Republicana de Catalunya, on s’hi incloïen talls de veu d’Artur Mas, acusant-lo de mentir, i d’Alfonso Guerra, afirmant que a Madrid s’havien cepillao l’estatut que va sortir del Parlament. És que Esquerra no té altres motius de pes per argumentar el “no�? Però després d’això ve el pitjor: “Ara toca no�, una frase que segurament intenta emular la famosa “Això no toca� de qui fou president de la Generalitat. Però, l’intent d’imitació no soluciona res. Per què ara no toca? Els ciutadans mereixem una argumentació.
Segona campanya memorable: la socialista. José Zaragoza, mostrava orgullós, l’eslògan de la campanya socialista. Era un cartró on hi deia: “El PP utilitzarà el teu no contra Catalunyaâ€�. Sort en va tenir el PSC que aquell dia es celebrava la final de la Champions del Barça a ParÃs, i gairebé ningú se’n va adonar. Tampoc els socialistes catalans han estat capaços de e construir un argument sòlid i convincent per justificar el vot afirmatiu. Vegem si hi ha sort amb els convergents...
La campanya de la federació nacionalista CiU m’ha arribat també per ones radiofòniques, però l’emissor no era directament el partit polÃtic, sinó les seves joventuts. El fragment radiofònic era una composició de talls de veu del president d’ERC, Carod-Rovira, amanit amb unes rialles de llauna que feien que el que deia Carod, evidentment en declaracions passades on la va pifiar, semblés un monòleg o un acudit. L’anunci deia que hi havia polÃtics a Catalunya que feien riure. N’hi ha a tot arreu. Altra vegada, trist, destructor i gens convincent.
Quan un estudia filosofia, li ensenyen que hi ha una fal·là cia –que és un raonament erroni– anomenada tu quoque, i que consisteix en assenyalar l’error d’altri com a argument principal, sense una alternativa, i com a conseqüència, sense transmetre un missatge sòlid.
En definitiva, podem concloure que aquesta és una campanya on els polÃtics s’han dedicat a destruïr mitjançant errors aliens els discursos contraris a les seves afinitats, i com a conseqüència no han tingut temps per rumiar arguments seriosos i convincents en favor de la seva opció. Un espectacle espantós.
30 de maig 2006
18 de maig 2006
Simplement campions!
El Barça ha jugat –i per si algú no se n'havia adonat, ha guanyat– la final de la Champions League. Tots els culers esperàvem aquest triomf des de feia 14 anys. Alguns podem dir fins i tot que feia més de mitja vida que ho esperàvem. Tota la massa social del Barça ha explotat de joia, avui és un dia alegre, calorós. És un dia en què es recorda nostàlgicament la nit passada, la nit del Barça, la nit que vam tornar a ser campions d'Europa, la nit del disset de maig del dos mil sis.
Crònica
El Barça ha aconseguit anit tornar a guanyar la Copa d'Europa, la Champions League. Amb un gol d'Eto'o i un altre fruit d'un centre perillosíssim de Belleti que no ha controlat Almunia i s'ha colat a la xarxa de l'Arsenal, els blau-grana han culminat un dels millors anys de la seva història remuntant un gol de l'Arsenal, obra de Campbell al minut 37. La nit, però, ha acabat bé finalment per als blau-granes, i el capitàdel Barça, Carles Puyol ha acabat alçant la segona "orelluda". La final no ha estat un bon partit de futbol. El Barça ha hagut de treure's la son de les orelles, però no ho ha fet fins al quart d'hora, quan l'Arsenal ja hauria pogut marcar en un parell d'ocasions protagonitzades per Henry, que ha trobat davant seu un Víctor Valdés brillant. El partit ha estat condicionat per una jugada que ha donat un gir al matx. Era el minut 16, i Eto'o ha aconseguit arribar a una passada de Ronaldinho abans que ho fés el porter alemany Lehman, i aquest no ha tingut més remei que agafar-li des de terra el turmell i fer-lo caure. La jugada ha seguit, i Giuly ha marcat un gol que no ha pujat al marcador. L'àrbitre -que ha tingut una mala actuació general-, ha preferit tallar la jugada i expulsar el porter gunner. Així doncs, des del minut 16 el Barça ha jugat amb un home més. El damnificat ha estat el migcampista francès Pires, a qui Wenger ha substituït pel porter Almunia. Però l'Arsenal s'ha mantingut ordenat i fins i tot ha pogut avançar-se al marcador. Ho ha fet Campbell, després d'un servei de falta d'Henry. Un error de marcatge d'Oleguer ha facilitat la rematada perfecta del central anglès. El Barça no rutllava. Patia. El fet que Rijkaard hagués aliniat un migcampista més contundent com és Van Bommel, ha fet que l'equip anés coix de control de pilota, i de fet, això s'ha constatat quan Frank ha rectificat, i ha tornat a donar a l'equip el color que necessitava. Iniesta ha sortit al camp per jugar la segona part, i perquè el Barça tornés a tenir la pilota. I ho ha fet. El de Fuentealbilla ha ajudat l'equip, encara que no ha estat fàcil. Els anglesos es mantenien ordenats, i fins i tot Henry, el millor jugador de la final juntament amb Valdés, ha disposat de més d'una ocasió per deixar els blau-granes pràcticament sentenciats.
Però el Barça ha despertat, i el lleó ha fet de lleó. Samuel Eto'o, que ja ho havia provat anteriorment estavellant una pilota al pal -encara a la primera part-, ha marcat un gol al seu estil: penetrant dins l'àrea ràpidament, com un fibló que es clava a la pell de l'Arsenal, i ha xutat allàon pocs haguéssin xutat, ha col·locat la pilota al primer pal, tot i no disposar d'angle per fer el xut. Eto'o ha reactivat el Barça quan més li convenia, ha fet el seu gol. Ha estat llavors quan el Barça ha cregut que podia guanyar. A deu minuts pel final, Belleti ha marcat -sota una pluja intensa- el gol de la seva vida. Ha justificat tots els errors que ha comès defensivament atacant i anotant-se un gol que al final, ha valgut ni més ni menys que una Copa d'Europa. El Barça ha acabat guanyant un partit que s'ha posat a priori fàcil, però ha hagut de remuntar un gol en contrai jugar davant d'un rival admirable. La pluja dels últims minuts del partit han accentuat l'heroïsme -per si era poc- de la final. El Barça ha tornat a lluitar, ha tornat a sofrir, ha tornat a vèncer.
Stop
No hi ha un qualificatiu adient per descriure totes les emocions que ahir vam poder viure a l'Stop. Una hora abans estaven pràcticament ocupades totes les cadires, ja no hi havia lloc. Tothom va voler venir a viure un partit tan important com aquest a la seu barcelonista no oficial -no en recordo tampoc cap d'oficial- del nostre poble. Dibuixos de guix a la nevera i tonteries vàries a part, la final es va començar a viure el mateix matí del dia disset, quan el sopar ja es cuinava, i el dispositiu extraordinari de la final s'activava: televisió supletòria -"xapusses" incloses-, taules a dojo, menús especials, tòniques amb ganes de sortir de la nevera i nervis, molts nervis. L'espera es va fer eterna, el partit no arrivaba, i per si a algú se li acudia intentar relaxar-se escoltant la tele o la ràdio, et trobaves els programes de cada dia, però des de París. La final era pertot arreu, i va arribar l'hora. Cadascú al seu lloc, havent sopat més o menys, i comencem a animant des d'una bona estona abans, i disfrutant dels primers minuts. Primer ensurt d'Henry (que bo que és aquest tiu!). Minut quinze. Minut setze. El porter d'ells al carrer! Tothom cridava, tothom veia una final fàcil, i ja ho celebràvem, però encara era d'hora. L'eufòria precoç se'ns va menjar, i encara havíem de patir molt i molt. Oleguer bada; marca Campbell. Merda! Però ja remontarem... Excés de confiança. Mitja part. Calor, molta calor; sortim a fora a prendre l'aire. Comença la segona part i comencem a patir de nou. Tots patint, però quan el Barça estava a punt de començar a jugar a la desesperada, abans que el temps comencés a córrer massa ràpid, Eto'o la clava. Sí, sí, sí! Empat! Esclat d'alegria. I sense que tinguéssim temps de refredar-nos, a falta de 10 minuts pel final, gol de Belleti. El gol de la victòria. Que boti el bar Stop! Els uns damunt dels altres, alegria general, abraçades, petons, deu minuts interminables i... Campions! Èxtasi, més abraçades, més petons, més cançons i bengales, soroll, sirenes i emoció. Vam acabar animant no el Barça, ni el país, ni a cap jugador en concret: "Bar Stoop, oé; Bar Stoop, oé..." Felicitats campions. Hem creat escola, hem construït un temple del barcelonisme. Culers, no deixeu de venir al bar Stop.
Sentiments
[I. El nen]
"Mitja part. M'enfonso. Des que han expulsat a Lehman que tothom estàeufòric, convençut que guanyarem. Però, i si no ens vol entrar la pilota? No podem celebrar res; és més: estem perdent. Avui no toca" Estava fotut de nervis. Ja sé que és una solemne tonteria que el futbol et canviï l'estat d'ànim, i encara més que t'ho faci passar malament, però els sentiments no es poden frenar. Però a la mitja part va passar una cosa. Algú va veure que jo no ho veia clar. Era el més petit -i entès en la matèria tot i l'edat-, i em va buscar, em va tibar la samarreta i em va deixar anar, "Tranquil, que guanyarem". El nanu de Déu! Tenia raó, ho sabia. Però semblava que ell no es deixava portar per l'eufòria de jugar amb un més, ell ho sabia. Remuntem, i guanyem. L'agafo i li faig mil-i-un petons. Gràcies!
[II. L'avi]
Després de tot, abans de res, havia de fer una abraçada al meu avi. A l'avi Miquel. Si no fos per ell no m'interessaria el Barça, si no fos per ell ahir no hauria plorat, no sabria què és un fora de joc, ni el futbol; no sabria què és el Barça. A còpia de diumenges a la tarda, de discursos i explicacions, em va ensenyar què era tot això. Ens va anar bé, en aquella època, tenir davant nostre un equip de manual. Allò era el Barça, allò era futbol. He esperat més de mitja vida per guanyar-la, per tornar-la a guanyar sent una mica més conscient, i tenint la meitat d'ús de raó a la butxaca. Jo era molt petit quan vam guanyar la primera, i no em vull recordar del poc que sé de quan vam perdre a Atenes. Tocava. Ho havia de fer. Hi vaig anar i li vaig una abraçada allàon vam guanyar quatre lligues, el Kaiserlautern i la Sampdòria. A tu també, gràcies!
*Fotos: http://www.elperiodico.com
Crònica
El Barça ha aconseguit anit tornar a guanyar la Copa d'Europa, la Champions League. Amb un gol d'Eto'o i un altre fruit d'un centre perillosíssim de Belleti que no ha controlat Almunia i s'ha colat a la xarxa de l'Arsenal, els blau-grana han culminat un dels millors anys de la seva història remuntant un gol de l'Arsenal, obra de Campbell al minut 37. La nit, però, ha acabat bé finalment per als blau-granes, i el capitàdel Barça, Carles Puyol ha acabat alçant la segona "orelluda". La final no ha estat un bon partit de futbol. El Barça ha hagut de treure's la son de les orelles, però no ho ha fet fins al quart d'hora, quan l'Arsenal ja hauria pogut marcar en un parell d'ocasions protagonitzades per Henry, que ha trobat davant seu un Víctor Valdés brillant. El partit ha estat condicionat per una jugada que ha donat un gir al matx. Era el minut 16, i Eto'o ha aconseguit arribar a una passada de Ronaldinho abans que ho fés el porter alemany Lehman, i aquest no ha tingut més remei que agafar-li des de terra el turmell i fer-lo caure. La jugada ha seguit, i Giuly ha marcat un gol que no ha pujat al marcador. L'àrbitre -que ha tingut una mala actuació general-, ha preferit tallar la jugada i expulsar el porter gunner. Així doncs, des del minut 16 el Barça ha jugat amb un home més. El damnificat ha estat el migcampista francès Pires, a qui Wenger ha substituït pel porter Almunia. Però l'Arsenal s'ha mantingut ordenat i fins i tot ha pogut avançar-se al marcador. Ho ha fet Campbell, després d'un servei de falta d'Henry. Un error de marcatge d'Oleguer ha facilitat la rematada perfecta del central anglès. El Barça no rutllava. Patia. El fet que Rijkaard hagués aliniat un migcampista més contundent com és Van Bommel, ha fet que l'equip anés coix de control de pilota, i de fet, això s'ha constatat quan Frank ha rectificat, i ha tornat a donar a l'equip el color que necessitava. Iniesta ha sortit al camp per jugar la segona part, i perquè el Barça tornés a tenir la pilota. I ho ha fet. El de Fuentealbilla ha ajudat l'equip, encara que no ha estat fàcil. Els anglesos es mantenien ordenats, i fins i tot Henry, el millor jugador de la final juntament amb Valdés, ha disposat de més d'una ocasió per deixar els blau-granes pràcticament sentenciats.
Però el Barça ha despertat, i el lleó ha fet de lleó. Samuel Eto'o, que ja ho havia provat anteriorment estavellant una pilota al pal -encara a la primera part-, ha marcat un gol al seu estil: penetrant dins l'àrea ràpidament, com un fibló que es clava a la pell de l'Arsenal, i ha xutat allàon pocs haguéssin xutat, ha col·locat la pilota al primer pal, tot i no disposar d'angle per fer el xut. Eto'o ha reactivat el Barça quan més li convenia, ha fet el seu gol. Ha estat llavors quan el Barça ha cregut que podia guanyar. A deu minuts pel final, Belleti ha marcat -sota una pluja intensa- el gol de la seva vida. Ha justificat tots els errors que ha comès defensivament atacant i anotant-se un gol que al final, ha valgut ni més ni menys que una Copa d'Europa. El Barça ha acabat guanyant un partit que s'ha posat a priori fàcil, però ha hagut de remuntar un gol en contrai jugar davant d'un rival admirable. La pluja dels últims minuts del partit han accentuat l'heroïsme -per si era poc- de la final. El Barça ha tornat a lluitar, ha tornat a sofrir, ha tornat a vèncer.
Stop
No hi ha un qualificatiu adient per descriure totes les emocions que ahir vam poder viure a l'Stop. Una hora abans estaven pràcticament ocupades totes les cadires, ja no hi havia lloc. Tothom va voler venir a viure un partit tan important com aquest a la seu barcelonista no oficial -no en recordo tampoc cap d'oficial- del nostre poble. Dibuixos de guix a la nevera i tonteries vàries a part, la final es va començar a viure el mateix matí del dia disset, quan el sopar ja es cuinava, i el dispositiu extraordinari de la final s'activava: televisió supletòria -"xapusses" incloses-, taules a dojo, menús especials, tòniques amb ganes de sortir de la nevera i nervis, molts nervis. L'espera es va fer eterna, el partit no arrivaba, i per si a algú se li acudia intentar relaxar-se escoltant la tele o la ràdio, et trobaves els programes de cada dia, però des de París. La final era pertot arreu, i va arribar l'hora. Cadascú al seu lloc, havent sopat més o menys, i comencem a animant des d'una bona estona abans, i disfrutant dels primers minuts. Primer ensurt d'Henry (que bo que és aquest tiu!). Minut quinze. Minut setze. El porter d'ells al carrer! Tothom cridava, tothom veia una final fàcil, i ja ho celebràvem, però encara era d'hora. L'eufòria precoç se'ns va menjar, i encara havíem de patir molt i molt. Oleguer bada; marca Campbell. Merda! Però ja remontarem... Excés de confiança. Mitja part. Calor, molta calor; sortim a fora a prendre l'aire. Comença la segona part i comencem a patir de nou. Tots patint, però quan el Barça estava a punt de començar a jugar a la desesperada, abans que el temps comencés a córrer massa ràpid, Eto'o la clava. Sí, sí, sí! Empat! Esclat d'alegria. I sense que tinguéssim temps de refredar-nos, a falta de 10 minuts pel final, gol de Belleti. El gol de la victòria. Que boti el bar Stop! Els uns damunt dels altres, alegria general, abraçades, petons, deu minuts interminables i... Campions! Èxtasi, més abraçades, més petons, més cançons i bengales, soroll, sirenes i emoció. Vam acabar animant no el Barça, ni el país, ni a cap jugador en concret: "Bar Stoop, oé; Bar Stoop, oé..." Felicitats campions. Hem creat escola, hem construït un temple del barcelonisme. Culers, no deixeu de venir al bar Stop.
Sentiments
[I. El nen]
"Mitja part. M'enfonso. Des que han expulsat a Lehman que tothom estàeufòric, convençut que guanyarem. Però, i si no ens vol entrar la pilota? No podem celebrar res; és més: estem perdent. Avui no toca" Estava fotut de nervis. Ja sé que és una solemne tonteria que el futbol et canviï l'estat d'ànim, i encara més que t'ho faci passar malament, però els sentiments no es poden frenar. Però a la mitja part va passar una cosa. Algú va veure que jo no ho veia clar. Era el més petit -i entès en la matèria tot i l'edat-, i em va buscar, em va tibar la samarreta i em va deixar anar, "Tranquil, que guanyarem". El nanu de Déu! Tenia raó, ho sabia. Però semblava que ell no es deixava portar per l'eufòria de jugar amb un més, ell ho sabia. Remuntem, i guanyem. L'agafo i li faig mil-i-un petons. Gràcies!
[II. L'avi]
Després de tot, abans de res, havia de fer una abraçada al meu avi. A l'avi Miquel. Si no fos per ell no m'interessaria el Barça, si no fos per ell ahir no hauria plorat, no sabria què és un fora de joc, ni el futbol; no sabria què és el Barça. A còpia de diumenges a la tarda, de discursos i explicacions, em va ensenyar què era tot això. Ens va anar bé, en aquella època, tenir davant nostre un equip de manual. Allò era el Barça, allò era futbol. He esperat més de mitja vida per guanyar-la, per tornar-la a guanyar sent una mica més conscient, i tenint la meitat d'ús de raó a la butxaca. Jo era molt petit quan vam guanyar la primera, i no em vull recordar del poc que sé de quan vam perdre a Atenes. Tocava. Ho havia de fer. Hi vaig anar i li vaig una abraçada allàon vam guanyar quatre lligues, el Kaiserlautern i la Sampdòria. A tu també, gràcies!
*Fotos: http://www.elperiodico.com
12 de maig 2006
Revelacions
Diane Arbus (Nova York, 1923) ens mostra una exposició que pretén fer extranys, rars, i fins i tot macabres els fets més habituals de la vida als anys 50 i 60, a Nova York, la seva ciutat natal, però també a altres zones dels Estats Units.
Les fotografies d'Arbus, avui en dia, semblen una burla de la societat dels anys 60 i 70. Molts dels personatges que fotografia, podrien ser avui en dia caricatures, exageracions de personatges d'aquella mateixa època. Són tot persones d'extrems; són extremadament riques, o exageradament altes, patriòtiques, o tradicionals.
Cal destacar les obsessions de la fotògrafa americana. Es podrien distingir almenys cinc col·lectius amb els quals Diane Arbus estava especialment sensibilitzada.
Li agradava fotografiar transvestits, discapacitats mentals, nudistes, gent del món del cabaret, o exagerada en alguna caracterÃstica.
El fet que fotografiï aquest tipus de gent, fa que Diane Arbus ens mostri la societat com la veu ella, i tot i que ens molts casos es tracta de gent "corrent", tots els seus subjectes ténen alguna cosa especial.
D'entre les moltes fotografies d'Arbus, se'n poden destacar algunes, com la del nen prim i rabiós que veieu, en un gest extrany entre rà bia i ganyota.
La majoria de fotos remarcables de l'artista americana són en el format quadrat de la seva segona cà mera, a la qual vam saber que li va costar acostumar-se. Però, sigui amb la cà mera que sigui, la fotògrafa retrata i sobretot fa imaginar històries diferents i actituts que sap donar als personatges que fotografia.
10 de maig 2006
El dia 17 no existiré
Com veieu, cada vegada falta menys. El dia disset em llevaré, no sé on esmorzaré, no sé si serviré per fer quelcom útil. Llegiré els diaris, escoltar´s la rà dio tot el dia. Imagino que el Basté ja començarà a les 7 del matà a fer prèvies, perseguir autobusos i totes aquestes coses que sol fer... A més a més, miraré El Club, escoltaré en Bassas, i el gran amic Santi, que m'han dit que també va al poble de "sa torre gris" (com dirien els Antònia Font).
Després de tot això, ja us ho explicaré...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)