Mala campanya

Durant aquests dies i els que falten per arribar a la data de la celebració del referèndum de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya els partits polítics estan fent campanya en favor de la seva opció. Això és molt normal, i els propis partits i els polítics que en formen part tenen tot el dret d’opinar com vulguin, però no està bé fer una campanya destructiva, com s’està fent en molts casos.

Els partits polítics s’estan embolicant en un joc de retrets i d’acusacions que serien més pròpies d’una baralla entre nens petits que dels qui s’han d’encarregar de fer rutllar el país. Han aparegut en mitjans de comunicació les campanyes decebedores de socialistes, convergents i republicans i els lectors, oients i telespectadors som víctimes d’aquest trist espectacle.
La primera mostra que em va arribar a les orelles va ser una falca radiofònica que va posar en marxa Esquerra Republicana de Catalunya, on s’hi incloïen talls de veu d’Artur Mas, acusant-lo de mentir, i d’Alfonso Guerra, afirmant que a Madrid s’havien cepillao l’estatut que va sortir del Parlament. És que Esquerra no té altres motius de pes per argumentar el “no�? Però després d’això ve el pitjor: “Ara toca no�, una frase que segurament intenta emular la famosa “Això no toca� de qui fou president de la Generalitat. Però, l’intent d’imitació no soluciona res. Per què ara no toca? Els ciutadans mereixem una argumentació.
Segona campanya memorable: la socialista. José Zaragoza, mostrava orgullós, l’eslògan de la campanya socialista. Era un cartró on hi deia: “El PP utilitzarà el teu no contra Catalunya�. Sort en va tenir el PSC que aquell dia es celebrava la final de la Champions del Barça a París, i gairebé ningú se’n va adonar. Tampoc els socialistes catalans han estat capaços de e construir un argument sòlid i convincent per justificar el vot afirmatiu. Vegem si hi ha sort amb els convergents...
La campanya de la federació nacionalista CiU m’ha arribat també per ones radiofòniques, però l’emissor no era directament el partit polític, sinó les seves joventuts. El fragment radiofònic era una composició de talls de veu del president d’ERC, Carod-Rovira, amanit amb unes rialles de llauna que feien que el que deia Carod, evidentment en declaracions passades on la va pifiar, semblés un monòleg o un acudit. L’anunci deia que hi havia polítics a Catalunya que feien riure. N’hi ha a tot arreu. Altra vegada, trist, destructor i gens convincent.

Quan un estudia filosofia, li ensenyen que hi ha una fal·làcia –que és un raonament erroni– anomenada tu quoque, i que consisteix en assenyalar l’error d’altri com a argument principal, sense una alternativa, i com a conseqüència, sense transmetre un missatge sòlid.

En definitiva, podem concloure que aquesta és una campanya on els polítics s’han dedicat a destruïr mitjançant errors aliens els discursos contraris a les seves afinitats, i com a conseqüència no han tingut temps per rumiar arguments seriosos i convincents en favor de la seva opció. Un espectacle espantós.