No fa falta que diguis res més

El Madrid ha fet fora Schuster, i més enllà de pensar si això és bo o dolent (suposem que hi haurà opinions per tot), se'ns ha acabat l'espectacle verbal, la incertesa de si les rodes de premsa duraran més de 20 segons, i de no poder predir què escupirà per la boca don Bernardo.

S'ha acabat. Ja no ens podem fotre més de Schuster. Arriba Juande, un entrenador que es va guanyar prestigi suficient com per poder anar a la lliga anglesa, aprofitant que els britànics creuen (i en alguns casos fins i tot encerten) que han descobert la sopa d'all fitxant a Espanya. El senyor Ramos va saber aprofitar perfectament les seves bones campanyes amb el Sevilla per anar al Tottenham i forrar-se de lliures. Amb tot el dret. Ben fet que va fer. Ara, però, es trobarà una cosa ben diferent, un repte que veurem si podrà superar.
Diria que la jugada està ben pensada. Una setmana en què, tot i haver-hi Champions només es parlava del clàssic, i de quants gols el Barça seria capaç de fer al Madrid, els governants "merengues" han atret les mirades de tothom i fins i tot potser seran capaços de fer trempar jugadors, afició i premsa madrilenya amb una campanya guanyadora. Potser això ens posarà més en guàrdia. Veurem.

Més feina pels crackovians
Pobrets, els de Crackòvia... Ja els costava últimament que el programa fes riure, i ara els han pres un dels personatges més caricaturescs. Sí, com a molt es pot allargar una setmana més, però Schuster, com a personatge, ha mort. Juande, per la seva banda, hauria d'estar molt ben fet per esdevenir un personatge digne de tenir una continuïtat. Tot un repte per ells. Tot i això, com a espectador tinc esperances que el que els amics de Crackòvia dediquin a Schuster sigui alguna cosa més que el "refregit" sobre la destitució de Tintín Márquez amb què ens van avorrir ahir (volien fer Pont, van molt de cul). Ànims cracs!

Neix ispTV

Aquesta és una prova-iniciativa d'una tarda avorrida. Emissió en directe d'ispTV!

José Tomás, o per què ens agraden els toros

Ahir vaig poder a ser a la Monumental, on un dels millors toreros de la història va fer una "faena" que va aixecar la plaça barcelonina, i va demostrar-nos per què ens agraden els toros. El segon brau, perdonat per molt brau, es passarà la resta de la seva vida menjant i follant. Li està bé, era molt ben parit. Aquí teniu la faena del mestre de Galapagar.

En un núvol

Crec que s'han guanyat lligues de moltes maneres, però no em pensava que un dijous qualsevol al vespre (com semblava aquest) em poguéssin posar a l'abast una lliga per telèfon.

Dijous 9 de maig. Jo, a casa meva, davant de l'ordinador. Truca el Santa:
Dam: Digues...
Santa: Ei Dam, ho saps?
D: El què?
S: Que el Navarcles ha perdut!
[...]

A partir d'aquí: salts d'alegria, la meva mare que es pensava que m'havia tocat la loteria, nits en blanc, i eufòria continguda.
El partit de dissabte no es pot valorar futbolísticament. El Callús va passar per sobre l'Artés. Sabíem a què hi anàvem. Tots ens vam llevar el dissabte 10 de maig amb un sol pensament. N'hi havia que ja el portavem des de feia hores, nits, o fins i tot anys. Abans d'obrir els ulls, de posar els peus a terra, sabíem que aquell dia ens tocava guanyar una lliga que havia estat difícil en alguns moments. Fa pocs dies semblava gairebé perduda, però va ressucitar dijous, amb la derrota del rival màxim.
Després d'un campionat molt disputat, el CF Callús va guanyar-se una estada mínima d'un any a Segona Regional, la "seva" categoria.
Aquest ha estat un cap de setmana de molts núvols, i aigua. Meteorològicament, una merda, però esportivament i emocionalment, hem sentit coses que alguns feia molt temps que esperàvem. Aquesta ha estat una lliga distreta, emocionant i competida. Ens ho han posat molt difícil, però al final hem aconseguit tornar el Callús on es mereix.
Ja sé que s'ha fet molt, però s'ha de donar les gràcies a molta gent. Nosaltres juguem i ens ho passem bé, però la junta treballa perquè nosaltres poguem tenir un camp, uns entrenadors, i una temporada com aquesta. És hora de tornar-los amb futbol i ajuda tot el que ens dónen. Gràcies Andreu, Aida, Juanjo i Albert. El CF Callús existeix per "culpa" vostra.
Aquest any també hem de donar les gràcies als nostres entrenadors. Segur que en alguns moments ens hem cagat amb ells, i a algú no li han agradat algunes decisions, però ells han triat un camí, i aquest camí ens ha dut a guanyar la lliga. Gràcies per guiar-nos i tornar-nos a Segona.
Hi ha un element clau, i molt difícil d'aconseguir. No ens enganyem: tots juguem a futbol perquè ens agrada. No ens paguen. Hi ha persones que, a banda de no cobrar, tampoc juguen gaire. Els minuts de partit són recompensa per molts de nosaltres, però a vegades no tenir-los és frustrant. Tots hi hem passat. Costa. I encara costa més anar a entrenar el següent dilluns o dimecres, quan fa un fred que pela i a la tele fan un programa de puta mare. Molts ens hem sentit així en alguna temporada, però tots acabarem tenint petits moments de glòria. Gràcies a tots per aguantar un equip.
Us he de confessar una cosa. L'altre dia vaig plorar d'alegria a sobre del camp. No m'havia passat mai, però és un "gustazo". Era ja a la segona part, amb el partit decidit. El Jaume va decidir canviar el Bayo i fer sortir el Quim. Un havia fet un dels partits més complets que li recordo, i l'altre va sortir per demostrar un cop més que duu guants als peus. Tots felicitaven el Bayo abans de sortir del camp. Se saluda amb el Quim, i aixeca el cap a la graderia, fent un crit de satisfacció i eufòria. A la grada hi va haver crits i aplaudiments de resposta pel gegant de Sant Joan. Nòvies, germans, germanes, pares, cosins, avis, tiets i amics. Ells ens van voler acabar d'empentar. Van venir a veure un equip de Tercera Regional, un dissabte a la tarda en què l'únic que hi podien guanyar era acabar xops o agafar una galipàndria de collons. Però van venir, ens van fer costat. Us estem molt agraïts.
Tots hem patit, hem plorat, hem fallat, hem perdut; entre tots hem animat, hem millorat, hem rigut, hem guanyat i... hem pujat!
Junts hem passat una estona com si estéssim en un núvol.

A tots vosaltres: gràcies, gràcies, GRÀCIES!

Visca el Callús!
Visca Catalunya!

El meu amic Ernest

[Abans de res, fes clic al "play"]

A vegades els amics es distingeixen de la resta de la gent per la seva capacitat d'alegrar-te el dia amb una xorrada. Aquest és el meu amic Ernest. Es lleva a les 5 del matí per fer una feina que l'apassiona. Presenta el Flaix Matí, un programa amb el qual es desperten molts catalans, especialment els qui són de la branca del "putrum-putrum".
Aquest matí, com sempre, feia el programa amb una energia imparable, quan ha trucat un callussenc. Era el Jordi Morilla, i l'Ernest ha pensat en mi. Gràcies maco, i gràcies també de part de la gent del bar Stop. Espero que algun dia et paguin la "falqueta" que els has fet... (Això voldrà dir que m'has vingut a veure, cabrit!).

Un petonàs Supernestu!

Galàctics (de veritat)

Aquests són els galàctics de veritat. Res més.

Moment històric al Messenger

Dam dice:
ei!!!!!
alba..aberdeen dice:
ei!!
alba..aberdeen dice:
com nem??
Dam dice:
molt bé!!!!!!!!!!!
alba..aberdeen dice:
ei ei.. que ja he tingut els germanets!!??
Dam dice:
T'anuncio que tens dos germanets més!!!!
alba..aberdeen dice:
ahhhhhhhhhh.. ara
alba..aberdeen dice:
ara he rebut una trucada o no c que.. del meu pare
Dam dice:
tu fes veure que no tho he dit... que li devia fer il·lusio dir-t'ho
alba..aberdeen dice:
xo h a sigut fa poc?
alba..aberdeen dice:
si si
Dam dice:
sisi, fa res, donalei temps per trucar-te
alba..aberdeen dice:
si ara estic rebent una foto.. que suposo que sera aixo..
alba..aberdeen dice:
ai ai..
alba..aberdeen dice:
es que he vist el teu nick.. i m'ho he imaginat
Dam dice:
ho és?
alba..aberdeen dice:
mm.. el mobil esta en proces
Dam dice:
tu informa i penja-la
alba..aberdeen dice:
si si... un moent
Dam dice:
ok
alba..aberdeen dice:
ohhhhhhhhhh ara he rebut la foto
alba..aberdeen dice:
ei.. vaig a veure si puc trucar..
alba..aberdeen dice:
et deixo..
alba..aberdeen dice:
apa que vagi be!!
Dam dice:
fes, fes! i felicitats per la part que et toca!
Dam dice:
una abraçada!
alba..aberdeen dice:
merci.. una abracada

Adéu i gràcies

Adéu definitivament, ves on vulguis, dedica't a viure la vida encara més, i passa tants bons moments com els que ens vas regalar durant la teva carrera, que no van ser pocs.
Mantingues la teva tranquil·litat, la teva calma, i si et queda temps, tingues algun fill que ens pugui regalar gols com els teus algun dia. No oblidarem mai els moments orgàsmics que ens has donat tot i ser una mica gos, la teva genialitat, les teves vaselines, arrencades, la teva cua de vaca que tots hem intentat fer algun moment...

Gràcies per tot, Romàrio!

Tocats, però no enfonsats

Sembla que ho haguem perdut tot, i potser d'aquí a poc menys de 24 hores som per desè cop a les semifinals de la Champions. Si hi som per desè cop, què vol dir, que ho hem de celebrar més que una lliga? Probablement no toqui, però sí que ens podem permetre el luxe, encara, de somiar i no deixar-nos portar per les corrents negativistes que omplen molt paper i ones.
1. Sí, Laporta la va cagar, però aquesta reacció podia sortir bé, també. Si rribem a guanyar (n'hi hagués hagut prou amb que una de les 3 pilotes que van anar al pal haguéssin entrat), estariem benerant en Laporta, i arrepentint-not de tot el que ja havíem començat a dir. Era una jugada molt arriscada, però això, pel meu gust, també s'ha d'agraïr. En tot cas, la va cagar. Mal fet.
2. Parlem de futbol d'una puta vegada... Ja no té gràcia discutir quina serà la davantera titular? Collons, fa molts dies que ens adonem de qui juga just abans de començar (o no...?). Senyal que no parlem prou de futbol, que és la única cosa que hauríem de fer. Mal fet, també.
3. La lliga tampoc està perduda. He mirat el calendari, i la "gana" de molts equips ens pot ajudar. Saragossa, Recre, i molts altres necessitaran punts contra el Reial Madrid, que la seguirà cagant.

No perdeu la fe. Si no, perquè som afeccionats?

Globalització (sobre el 9-M, I)

La campanya electoral ha estat víctima de la globalització mediàtica, i, evidentment això s'ha notat a l'hora de comptar vots. Les campanyes són cada vegada més a l'americana, blau contra vermell, i poca cosa més. Pel meu gust és un pèl trist que un país que és europeu (i se'l fa), es deixi americanitzar d'aquesta manera... Però en fi, la democràcia sempre és justa, i tenim el que ens mereixem.
Per altra banda, també és veritat que els mitjans no han ajudat a fomentar la varietat. Durant aquests quatre anys s'han creat dues televisions estatals i un diari pro-socialistes. Normal; havien d'assegurar el tret, el PP anava molt fort. Ara potser hauran de frenar, i deixar pas a noves generacions, que ja seria hora.

El "crac" del crac, una bona merda

Merda, merda, merda, i merda! Això és el que hem pensat tots els culés. El mateix Messi va veure que ja ho tornàvem a ser, que estaria almenys 4 o 5 setmanes de baixa. Qui ens havia de dir que quedariem glaçats i tristos després de passar a quarts.
Quina merda. Ànims Messi, i CUIDA'T.
No se sap si la "massa muscular artificial" creada pels metges del Barça n'és la culpable, o si el nanu no es cuida, però és una puta merda que el Messi no pugui jugar a futbol. Espero que no haguem perdut més que un jugador per uns quants partits, aquesta nit. No vull ser pessimista, però...

Tu diràs, si patirem...

... I tant si patirem. Ens fan boicot. Tant bé que anàvem, i ara ens ho trastoquen tot. La ràdio i l'esport, i la nit no es porten bé. Potser aquest article és curt i va tard, en proporció a la preocupació que sento, i el temps que fa que estic preocupat.
Sempre he estat un oient de ràdio esportiva nocturna catalana, fet que m'ha dexat poca tria, però la oferta no estava malament, històricament. Veníem de tenir el Basté, el "Butanito Català". Ell va ser capaç, sense ser un megacrac espacial, d'adaptar a la catalana el que feia temps que tenien a Espanya. I ens va portar el "No ho diguis a ningú", un programa fet a mida pels catalans, encara que potser, una mica massa per als del Barça. Però bé, ja se sap que l'audiència mana. Per sort, durant aquella època, i fins l'any passat, teniem de 20 a 21, a Catalunya Ràdio, el "Força Esports", ara incomprensiblement desplaçat per un programa de... d'autoajuda? Ben bé no ho sé. Bé, el cas és que la senyora Minobis es va carregar el Basté -a qui li he sentit reconèixer que "amb algú altre a la direcció no hagués marxat"-, i altres grans de Catalunya Ràdio com el Clapés o "La nit dels ignorants", la millor idea que s'ha transformat en el que no havia de ser mai al "Tot és possible" acual, de Rac1.
Però bé, al que anàvem. Un cop ens haviem habituat al Basté en un altre dial, van els de Rac1 i ho trastornen tot. El de les transmissions, el Pou, no és cap cosa locutant partits -si bé té de tant en tant alguna frase antològica, encara que sempre les busca i se li nota-. Ara fa la nit, pobre. Bé, els dies que no marxa de bolo por ahi. Ni en Basté està preparat per fer de periodista generalista, ni el Pou pot fer de periodista. No passa res, però no sap ni vol saber gairebé res a banda del Barça -m'agradaria sentir-lo fent un dels testos del col·laborador que es pensa que entén de futbol, de qui ara no recordo el nom-.
No se'n surt. Avui, s'ha fotut baix. Entrevistava l'Ettore Messina, entrenador del CSKA de Moscou, que sona com a possible entrenador de la secció de bàsquet del Barça. El procediment que hem interpretat els oients ha estat el següent: Pou (o algú que treballa per ell) pacta en concretar l'entrevista amb el tècnic i el club NO PARLAR del tema del Barça. Aquí ja no anem bé. En una entrevista esportiva no es pot pactar gairebé mai (a menys que tinguis la oportunitat de parlar amb mites vivents com Michael Jordan) de què es pot preguntar i de què no. Si et posen condicions, adéu. No s'hi parla, i punt.
En Pou comença l'entrevista, i avisa per antena que es fotrà baix: "Ahora, señor Messina, para que los oyentes no piensen que soy tonto, ni mal periodista, voy a hacerle una pregunta, y usted me dice lo que me tenga que decir". Evidentment, Messina, molt llest ell, no el deixa ni acabar: "Hemos pactado no hablar del tema de Barcelona", o alguna cosa per l'estil. Pou: "Ah, vale, vale. Pues nada, gracias.". Lamentable. Com es pot pactar les preguntes d'una entrevista (moooc! error), avisar que faràs una pregunta que has pactat no fer (moooc! error), no arribar a fer-la i permetre que t'engeguin.
I això no és culpa del Pou, sinó de qui l'ha col·locat on és, que no sap que està pensant que demà s'ha de llevar d'hora per anar a Glasgow, per culpa de qui va pensar en posar una criatura de la nit com el Basté al matí, per culpa del boig que va nomenar director de l'Avui un home que parlava, exercint de periodista, del Barça en primera persona, un fet que no agradava i va canviar el propi Basté, el que va marxar de Catalunya Ràdio per culpa d'una dona que va gestionar la cadena de manera nefasta, i que ha anat seguida d'un que s'ha carregat un dels programes més poliesportius, antics, històrics, de la graella, el Força Esports.
Així està la ràdio. Se'ns escapa de les mans.

No els tapeu. Hi són.

Per molt que Garzón i companyia s'esmerin a intentar fer desaparèixer per la via judicial l'independentisme basc, hi serà sempre. Per més que l'intentin il·legalitzar o prohibir. És més, jo diria que com més tossuts s'hi posin, més ganes d'independentisme crearan. I parlant de tossuts, bons uns els bascos.
Fa dies que el jutge Garzón està fent campanya per Zapatero, i li fa la feina bruta: mostrar la cara dura de la legislatura. És electoralisme pur. Jo començo a fer mítings i vídeos amb el simpàtic gest de la cella, i tu envies un missatge als indecisos: també som durs amb els abertzales. Fins aquí tot correcte, però innecessari.
Estan aconseguint crispar la gent d'Euskal Herria. Deieu-los estar, hi seran sempre. Els bascos, com els catalans, tenen motius per sentir-se diferents (ni millors ni pitjors) que els espanyols. La història, la cultura, i la realitat de cada lloc ha fet que hi hagi gent que es sent diferent. Perquè no n'hi ha a Múrcia (per dir un lloc... hermós)? És una conseqüència, no és qualcom que passi perquè sí. No intenteu tapar un moviment que no us convé només per això. Per suposat, cal acabar amb el terrorisme, però tal vegada seria millor redirigir que tapar, no?

Juno (o l'Amélie jove, americana, i prenyada)

Ahir vaig arribar tard a casa, però tot i així em vaig veure amb cor de fer el diari i veure Juno. El tràiler m'havia fet molt bona pinta i la pel·lícula no em va decepcionar.
Juno és una noia de 16 anys que es queda prenyada d'un noi prim, atleta, no massa atractiu. Decideix donar el seu fill en adopció. Poca cosa més passa, però com a moltes pel·lícules, Juno no té la seva essència en les coses que passen, sinó en com passen. És (salvant mil i una distàncies) com l'Amélie americana, jove, i embarassada del 2008. Encara que les comparacions són odioses, hi ha hagut algunes coses de Juno que m'han recordat l'obra mestra de Jean-Pierre Jeunet. Pretén ser una comèdia àcida, crua, sincera, i ho és. A més, no vol fer-te plorar, encara que ho podria fer fàcilment. No deixa acabar de fer baixar la llagrimeta fàcil, fet que seria decepcionant.
Moralina: si us voleu distreu-re, mireu-vos-la.

L'altre Andreu Buenafuente

A banda de ser un dels tius que més ha fet riure el país, n'Andreu Buenafuente també pot dedicar-se a altres coses a la vida. N'hi ha una que realment li agrada, i es nota. Mikel Urmeneta, el seu amic i pare de la marca de samarretes Kukuxumusu, diu que és millor dibuixant que humorista. Jutgeu vosaltres mateixos mirant la seva web, la que té com a dibuixant, o la dels murals que fa amb el pamplonica. No us ho podeu perdre.