Poca feina

Introducció: Amics pastigafas, camises-de-quadres que enteneu millor l'anglès que el català, aspirants a Jaume Domínguez (JAIR, perdó, que mola més... ai! merda!, lo de les majúscules...) , més-modernillos-que-els-modernillos, éssers superiors en matèries de coneixements de música, carronyaires, criticadors, destructors: passeu. Us he dedicat una entrada al meu bloc, que no hauríeu de merèixer, però que, com que us estimo, us he fet. No us penso dir si Manel i els Amics de les Arts m'agraden: no n'heu de fer res.

Pareu el carro. Ja està bé, collons. Fa molt temps que s'està linxant indiscriminadament qualsevol cosa que facin o deixin de fer Els Amics de les Arts i els Manel.

S'ha posat de moda, entre aquesta nova onada de "més-modernillos-que-els-modernillos" despotricar sense miraments el que fan aquestes dues bandes.

Aquest és un moviment de gent que, pel que diu i com ho diu, realment pensa que fan mal a algú. Però si són uns nois que toquen pel món, i intenten guanyar-se la vida, no?

Fa mesos (perquè la conya ja fa mesos que dura), que em pregunto el perquè. Encara no l'he trobat. Faré una llista de raons possibles que poden estar alimentant aquesta fauna de carnívors, que miren d'augmentar la seva popularitat a les xarxes socials a través de la crítica. És el mateix que fan als criticadíssims programes de televisió, que viuen també de la carronya, encara que diria que s'hi guanyen millor la vida.

Va, unes quantes raons:

1. No han evolucionat. S'han quedat amb aquell antic estigma que veu tota música feta en català com quelcom lligat a l'independentisme adolescent, una cosa que ja no es porta i que, per tant, cal repel·lir. Nois, em sap greu dir-vos que el que realment ja no es porta és això que teniu al cap: la música en català s'ha desvinculat, en la majoria de casos, d'ideologies polítiques.

2. Prefereixen no entendre el que diu la lletra. Segur que a moltes d'aquestes persones, si els poséssin una cançó que digués exactament el mateix, amb la mateixa melodia, instrumentació, i notes, però que fos en anglès, els agradaria. No em pregunteu per què, però em dóna aquesta sensació. Fins i tot no caldria que canviéssin de vestuari. El tema camises de quadres els agrada, però més si són comprades a Nova York o Los Angeles, que si són d'una botiga de Barcelona, Girona, o Vic.

3. Els molesta que se'n parli. D'acord. Aquesta és una raó que podria arribar a entendre. Molts mitjans de comunicació s'hi han abonat, i en parlen molt. Però són lliures de promocionar-los (com els altres de criticar, i jo de re-criticar-los)

4. Queda molt bé. Si tu poses al teu Twitter coses com:

Jordi_Jevi Jordi

@

@vedellconsagrat els Manel i els Amics de les Arts, son els Backstreet Boys i Take That catalans...

thenoodl Senyor Noodles

@

@parkhead jo als Manel els fotria junt amb Els Amics de les Arts i La Iaia en un coet i els enviaria al sol.

5. Tenen poca feina, i no tenen l'Spotify per escoltar el que els agrada, i deixar d'anar en contra de tot.

Un arqueòleg musical

A molts ens feia gràcia veure l'Òscar Dalmau en un entorn diferent del de la ràdio, o la tele. "Oh, quina gràcia: va vestit dels anys 60", diuen alguns. "Serà friqui el tio aquest", murmuren d'altres. Però no, no és ni per fer el friqui, ni per sortir de la rutina de la ràdio i la tele. Ho fa perquè ho sent, i perquè porta fent-ho des d'abans de ser radiofònic, televisiu, i mediàtic.

En Dalmau és el disc-jòquei Phil Musical, que a banda de ser un nom molt original per un punxa-discos, és com s'anomena un arqueòleg de la música. El que ha fet, és recuperar cançons d'un forat negre que va dels 60 als 70, del qual només se'n van salvar les cançons que demanaven, reclamaven, reivindicaven. En definitiva, les cançons protesta. Abans que tots visquéssim tranquil·lament, la música quedava impregnada amb les preocupacions socials i polítiques. Però sempre ha tingut també un caire despreocupat, còmode, per sentir i ballar, en comptes d'escoltar i cridar.

El Phil Musical s'ha dedicat a buscar i recuperar els discos oblidats d'aquella època, que parlen de coses que generalment no deien els diaris, d'emocions de petita distància.

Jo, no en tinc ni idea. Aquest divendres vaig sentir.lo punxar per primera vegada a la sala Strøika de Manresa, i em va convertir en un total ignorant. Em considero, mínimament, un amant de la música "pop" catalana, i em vaig adonar que no era ni això. No tenia ni idea de cap de les cançon. Encara que alguna melodia podia haver entrat algun cop al meu cap, i que l'estètica sonora era clarament identificable -anys 60: vents, primeres guitarres elèctriques, bateria rudimentària i una dosi vital d'orgues-, no sabria dir més que Guillermina Motta, o Núria Feliu.

L'Òscar Dalmau, està fent una labor que li deu haver costat anys, cares d'incomprensió i moltes actuacions entre no gaire gent. Està fent cultura, recuperant música, obrint caixes plenes de pols, bufant sobres de cartró -després de bufar-ne una segur que s'apuja les ulleres amb el dit índex- que eren en unes golfes tancades. Però hi eren, i són part de la nostra història.

Així com hi ha qui busca fosses comunes, o llista víctimes del franquisme, l'Òscar recupera el que probablement formava part de petites bones estones de tots aquells temps. I a més (ara m'arrisco i em fico on no em demanen), el noi pelut que es vesteix "raro", després d'una setmana d'anar de cul parlant per la ràdio i escrivint i sortint per la tele, es menja uns morros de pam de la dona perquè té bolo no-sé-on. És un arqueòleg musical, que obre la maleta allà on va, i que segur, veu recompensada la feina amb altres curiosos agraïts com jo.

La setmana gran de Twitter

Aquesta setmana, per si algú en tenia encara algun dubte, tres pesos pesants de la literatura, el periodisme, i la música catalanes han "caigut" a Twitter. Twitter s'ha fet una mica més gran. Probablement, molts, empesos per companys seus, han accedit a entrar a la xarxa social del moment, a l'anomenat microblòguing on ara s'hi couen des de primícies a revolucions. Cadascú a la seva manera, aquestes tres pedres angulars de la cultura catalana aterren al món paral·lel dels 140 caràcters.

Quim Monzó, Ramon Besa i Lluís Llach (@quimmonzo, @rbesac i @lluisllach, respectivament) s'han fet twitter.

Quim Monzó, el gran escriptor català, ha començat molt fort, com no podia ser menys. Retuitejant piulades de Paris Hilton, o de la princesa Rània de Jordània, amb referències sexuals, o, fins i tot, amb una foto-endevinalla divendres. Com sempre, no deixarà ningú indiferent.

El segon en caure, dimecres, va ser en Ramon Besa. L'home que ens il·lustra què és i com passa el futbol del Barça des de les pàgines del país, ara ens deixarà detalls periodístics a Twitter. I també en rebrà. Paraula. Fidel a la seva manera de ser, ha començat amb prudència, observant més que cridant l'atenció, encara que la seva entrada no pot passar desapercebuda en un mitjà com aquest.

Per últim, Lluís Llach ha donat com a explicació que volia ser a la xarxa on es couen revolucions. Un artista, un revolucionari. L'enèssim tuitaire.

Cadascú a la seva manera, ja n'hi tenim tres més. Ara, els continuarem seguint. També al Twitter.

*Modificació, a les 17:41 > Això del Lluís Llach resulta que és fruit d'un mentider. M'havia refiat del diari Ara, que ho publicava al seu web. Mal fet per part meva. En qualsevol cas, pels altres dos, val. Salut, lectors!