Carta a Jordi Basté

Hi ha gent que encara que no ho sàpiga t'acompanya tota la vida, i fins i tot te la canvia. Tu, Jordi Basté, ho has fet en la meva.

No m'agrada ser pilota, però ara que et donaran un Premi Ondas, vull que se sàpiga:

Quan tenia poc més de 10 anys, em vaig comprar una ràdio, i feia emprenyar el meu pare perquè li canviava l'emissora del cotxe. Posava, per exemple, el "Força esports" (DEP) tornant de classe de piano. El meu pare se sabia de memòria les falques que dèien: "Diumenge, de 4 a 10, La Lliga, amb Jordi Basté", i m'ho repetia mirant-me, com volent dir: "Almenys el diumenge a la tarda no m'emprenyaràs". Però veia que sabia què volia ser, i probablement estava content.

A les nits posava els cascos de la ràdio sota el coixí (és la millor manera), i sospirava quan sentia aquell "Senyores i senyors, bona nit, són les 12", que fins i tot pronunciava en veu baixa. Aquella salutació anava seguida d'un silenci dramàtic que anava acompanyat d'un soroll de papers, que era una queixa al Departament de Comunicació del Barça, o bé d'introduccions memorables que em mantenien despert de nit, durant tot el programa, i adormit a la classe d'història.

Vaig arribar a la Universitat, i el Santi Carreras, professor de Periodisme esportiu (un mestre!), em deia: "Estàs malalt!". Llavors, el mal ja estava fet. El mestre Carreras tenia raó. Per culpa teva, Basté, entre molts d'altres, però sobretot per tu, que dia a dia tingués "una estona de cel" al llit (no penseu tant!), vaig decidir-me a intentar ser periodista. Puc dir que ho vaig aconseguir. Tu i molts altres em vau ajudar a decidir.

Sí, fins i tot el mirava en la seva experiència televisiva al Gol a Gol. Potser no va anar el bé que et pensaves, però és una experiència més, al cap i a la fi.

Després que la Minobis es carregués Catalunya Ràdio l'he seguit, fins i tot durant els matins, encara que trobo que no és el millor. Bé, ara sí. Els primers anys, abans que els socialistes rematéssin Catalunya Ràdio fent fora el que probablement és un dels periodistes més brillants que hi ha hagut a la ràdio Catalana (Gràcies a tu també, Bassas!), et vaig perdre d'oïda durant un temps.

En qualsevol cas, celebro que algú et doni un premi tan important com aquest. Jordi: a mi m'has empès a estimar la professió, aquest també és el teu premi. Espero que també et sigui gratificant. Una abraçada, i perdona per la foto.

Matar

Tu diràs. Rac1. En Dani Senabre, flamant nou presentador del programa, introdueix el carmel enverinat: "Una gran lliga europea". Ho fa dient que una setmana el Barça jugaria contra l'Inter, l'altra contra el Manchester, i la següent amb el Madrid. M'he esgarrifat, m'he espantat.

Les altres raons que s'advoquen a favor d'aquesta competició són de màrqueting: és un gran producte, amb drets televisius sucosos, resultats assegurats, i un llarg etcètera. Em sembla raonable, però alhora és una barbaritat. No ens estem adonant de tot el que deixaríem enrere? No podem endevinar que si fem això, matem definitivament els equips petits?

Posem que aquest procés es volgués seguir en altres camps empresarials, com el periodístic. Fem una única corporació de ràdio i televisió dirigida per un grup de mandataris, i que sigui tota en anglès, on sempre s'hi vegi el que la gent vol (programes del cor on apareix una noia que diu estar embolicada amb un cap d'estat, o explicacions científiques de com ha mort la darrera víctima del còctel fama + drogues). Embolica , que fa fort! Som-hi!

Digueu-li al Toni Padilla que ara ja no serviran per a res els seus coneixements d'altres lligues, que tot el bagatge que ha acumulat i ha pogut lluir (poc, per mi) ja no va enlloc. Expliqueu-li que ara es parlarà sempre d'aquesta gran lliga, repassant cada gota de suor que salta del front d'un jugador (després de veure mil-i-una repeticions a càmera lenta).

Doneu també les vostres raons a equips de la lliga espanyola, com el València, el Sevilla, el Betis, o el Granada. Digueu-los que jugar amb ells és avorrit, que fa pal.

Ah, no. És veritat. Que és una putada que tanquin una ràdio, un diari, o un canal de televisió local. La varietat fa la força, en la nostra professió. Aquí sí, però allà no.

El futbol ja està prou desorbitat com per, a sobre, rematar-lo amb una globalització com aquesta.

No vull ofendre ningú, però val la pena que ens plantegem obrir determinades caixes de trons i dinamita abans de fer-ho. La nostra professió ha de tenir un punt romàntic, i un molt de mirar-nos-ho tot des d'un altre punt de vista: des de dalt, on es veu tot maco; però també des de tots els cantons, des de sota, i des de més avall del que hi ha al cul de sac.

Per cert: quan el Barça hagi guanyat 5 lligues europees, què fem? Jo proposo que els Messi i companyia juguin un partit d'anada i tornada amb el campió de l'NBA (un a bàsquet, i l'altre a futbol).

Sincerament, em fa por ajuntar bosses. Els mercats són més macos amb una parada de peix, una altra de fruita, i una altra amb espècies. I la parada de fruita, si té les taronges separades de les pomes, gairebé que m'agrada més.

La Champions League ja existeix, a més. No vull perdre el valor d'aquell dimarts en què acabes de treballar i tornes amb la ràdio a totòstia per sentir qui juga. No vull que sigui el pa de cada dia. Vull que siguin els macarrons de la iaia. No matem els macarrons de la iaia menjant-ne cada dia.

El final amagat d'Infidels

Potser veig fantasmes on no n'hi ha: Infidels va acabar amb una imatge desenfocada (la de la càmera que els feia una foto), i amb un resum de totes les escenes més picants en un minut, mentre sortien els crèdits.

Una venjança dels responsables de la sèrie?

Si més no, sembla una bona metàfora: "Infidels: una sèrie que va tenir un final borrós, i amb sexe per un tub". Un bon missatge entre línies a qui diuen que ha finiquitat el programa.

Poca feina

Introducció: Amics pastigafas, camises-de-quadres que enteneu millor l'anglès que el català, aspirants a Jaume Domínguez (JAIR, perdó, que mola més... ai! merda!, lo de les majúscules...) , més-modernillos-que-els-modernillos, éssers superiors en matèries de coneixements de música, carronyaires, criticadors, destructors: passeu. Us he dedicat una entrada al meu bloc, que no hauríeu de merèixer, però que, com que us estimo, us he fet. No us penso dir si Manel i els Amics de les Arts m'agraden: no n'heu de fer res.

Pareu el carro. Ja està bé, collons. Fa molt temps que s'està linxant indiscriminadament qualsevol cosa que facin o deixin de fer Els Amics de les Arts i els Manel.

S'ha posat de moda, entre aquesta nova onada de "més-modernillos-que-els-modernillos" despotricar sense miraments el que fan aquestes dues bandes.

Aquest és un moviment de gent que, pel que diu i com ho diu, realment pensa que fan mal a algú. Però si són uns nois que toquen pel món, i intenten guanyar-se la vida, no?

Fa mesos (perquè la conya ja fa mesos que dura), que em pregunto el perquè. Encara no l'he trobat. Faré una llista de raons possibles que poden estar alimentant aquesta fauna de carnívors, que miren d'augmentar la seva popularitat a les xarxes socials a través de la crítica. És el mateix que fan als criticadíssims programes de televisió, que viuen també de la carronya, encara que diria que s'hi guanyen millor la vida.

Va, unes quantes raons:

1. No han evolucionat. S'han quedat amb aquell antic estigma que veu tota música feta en català com quelcom lligat a l'independentisme adolescent, una cosa que ja no es porta i que, per tant, cal repel·lir. Nois, em sap greu dir-vos que el que realment ja no es porta és això que teniu al cap: la música en català s'ha desvinculat, en la majoria de casos, d'ideologies polítiques.

2. Prefereixen no entendre el que diu la lletra. Segur que a moltes d'aquestes persones, si els poséssin una cançó que digués exactament el mateix, amb la mateixa melodia, instrumentació, i notes, però que fos en anglès, els agradaria. No em pregunteu per què, però em dóna aquesta sensació. Fins i tot no caldria que canviéssin de vestuari. El tema camises de quadres els agrada, però més si són comprades a Nova York o Los Angeles, que si són d'una botiga de Barcelona, Girona, o Vic.

3. Els molesta que se'n parli. D'acord. Aquesta és una raó que podria arribar a entendre. Molts mitjans de comunicació s'hi han abonat, i en parlen molt. Però són lliures de promocionar-los (com els altres de criticar, i jo de re-criticar-los)

4. Queda molt bé. Si tu poses al teu Twitter coses com:

Jordi_Jevi Jordi

@

@vedellconsagrat els Manel i els Amics de les Arts, son els Backstreet Boys i Take That catalans...

thenoodl Senyor Noodles

@

@parkhead jo als Manel els fotria junt amb Els Amics de les Arts i La Iaia en un coet i els enviaria al sol.

5. Tenen poca feina, i no tenen l'Spotify per escoltar el que els agrada, i deixar d'anar en contra de tot.

Un arqueòleg musical

A molts ens feia gràcia veure l'Òscar Dalmau en un entorn diferent del de la ràdio, o la tele. "Oh, quina gràcia: va vestit dels anys 60", diuen alguns. "Serà friqui el tio aquest", murmuren d'altres. Però no, no és ni per fer el friqui, ni per sortir de la rutina de la ràdio i la tele. Ho fa perquè ho sent, i perquè porta fent-ho des d'abans de ser radiofònic, televisiu, i mediàtic.

En Dalmau és el disc-jòquei Phil Musical, que a banda de ser un nom molt original per un punxa-discos, és com s'anomena un arqueòleg de la música. El que ha fet, és recuperar cançons d'un forat negre que va dels 60 als 70, del qual només se'n van salvar les cançons que demanaven, reclamaven, reivindicaven. En definitiva, les cançons protesta. Abans que tots visquéssim tranquil·lament, la música quedava impregnada amb les preocupacions socials i polítiques. Però sempre ha tingut també un caire despreocupat, còmode, per sentir i ballar, en comptes d'escoltar i cridar.

El Phil Musical s'ha dedicat a buscar i recuperar els discos oblidats d'aquella època, que parlen de coses que generalment no deien els diaris, d'emocions de petita distància.

Jo, no en tinc ni idea. Aquest divendres vaig sentir.lo punxar per primera vegada a la sala Strøika de Manresa, i em va convertir en un total ignorant. Em considero, mínimament, un amant de la música "pop" catalana, i em vaig adonar que no era ni això. No tenia ni idea de cap de les cançon. Encara que alguna melodia podia haver entrat algun cop al meu cap, i que l'estètica sonora era clarament identificable -anys 60: vents, primeres guitarres elèctriques, bateria rudimentària i una dosi vital d'orgues-, no sabria dir més que Guillermina Motta, o Núria Feliu.

L'Òscar Dalmau, està fent una labor que li deu haver costat anys, cares d'incomprensió i moltes actuacions entre no gaire gent. Està fent cultura, recuperant música, obrint caixes plenes de pols, bufant sobres de cartró -després de bufar-ne una segur que s'apuja les ulleres amb el dit índex- que eren en unes golfes tancades. Però hi eren, i són part de la nostra història.

Així com hi ha qui busca fosses comunes, o llista víctimes del franquisme, l'Òscar recupera el que probablement formava part de petites bones estones de tots aquells temps. I a més (ara m'arrisco i em fico on no em demanen), el noi pelut que es vesteix "raro", després d'una setmana d'anar de cul parlant per la ràdio i escrivint i sortint per la tele, es menja uns morros de pam de la dona perquè té bolo no-sé-on. És un arqueòleg musical, que obre la maleta allà on va, i que segur, veu recompensada la feina amb altres curiosos agraïts com jo.

La setmana gran de Twitter

Aquesta setmana, per si algú en tenia encara algun dubte, tres pesos pesants de la literatura, el periodisme, i la música catalanes han "caigut" a Twitter. Twitter s'ha fet una mica més gran. Probablement, molts, empesos per companys seus, han accedit a entrar a la xarxa social del moment, a l'anomenat microblòguing on ara s'hi couen des de primícies a revolucions. Cadascú a la seva manera, aquestes tres pedres angulars de la cultura catalana aterren al món paral·lel dels 140 caràcters.

Quim Monzó, Ramon Besa i Lluís Llach (@quimmonzo, @rbesac i @lluisllach, respectivament) s'han fet twitter.

Quim Monzó, el gran escriptor català, ha començat molt fort, com no podia ser menys. Retuitejant piulades de Paris Hilton, o de la princesa Rània de Jordània, amb referències sexuals, o, fins i tot, amb una foto-endevinalla divendres. Com sempre, no deixarà ningú indiferent.

El segon en caure, dimecres, va ser en Ramon Besa. L'home que ens il·lustra què és i com passa el futbol del Barça des de les pàgines del país, ara ens deixarà detalls periodístics a Twitter. I també en rebrà. Paraula. Fidel a la seva manera de ser, ha començat amb prudència, observant més que cridant l'atenció, encara que la seva entrada no pot passar desapercebuda en un mitjà com aquest.

Per últim, Lluís Llach ha donat com a explicació que volia ser a la xarxa on es couen revolucions. Un artista, un revolucionari. L'enèssim tuitaire.

Cadascú a la seva manera, ja n'hi tenim tres més. Ara, els continuarem seguint. També al Twitter.

*Modificació, a les 17:41 > Això del Lluís Llach resulta que és fruit d'un mentider. M'havia refiat del diari Ara, que ho publicava al seu web. Mal fet per part meva. En qualsevol cas, pels altres dos, val. Salut, lectors!

El perquè de la Pilota d'Or

Raó 1: Messi, el primer que ve al cap
Doncs jo penso que no ens hi hem de trencar el cap.
És molt fàcil: voten jugadors i entrenadors de futbol.
En el millor dels casos, imagineu-vos: gent carregada de duros, en la immensa majoria dels casos. Un dia, un membre de la federació, després d'un entrenament previ a un partit amistós de seleccions, us crida i us diu: tu, escolta, omple'm lo de la Pilota d'or que ho hem d'entregar ja. Veieu, a menys de 25 metres, una munió de nens, esperant-vos per signar un autògraf. El primer nom que us ve a la ment és Messi, perquè és el millor jugador del Món. En un 80% dels casos, l'hi posareu, sigui quina sigui la posició.

Raó 2: Divisió del vot Xavi-Iniesta
Xavi i Iniesta representen més o menys el mateix: jugador humil, no ultraespectacular, més passador que golejador, del Barça de tota la vida, discret, baixet, i moreno (sí, encara que no us ho sembli pot ser important).
Hom, com a jugador-entrenador votador de la Pilota d'or, intenta ser equitatiu. Repartim: un sud-americà (i del Barça), un espanyol -no solen distingir catalans i espanyols...- com podria ser Iniesta o Xavi (també del Barça), i un altre jugador d'una lliga europea (Cristiano, Rooney, Nasri, Cesc, Robben, Ribery, etc...). Un pensament ben normal.

Per això, estimats lectors, no val la pena que ens trenquem el cap pensant que si té més pes l'any que s'ha dut a terme, l'elegància, el gol del mundial o si marques més amb el cul o de rebot. Res de res. Messi és més conegut per tothom que Xavi i Iniesta, que sempre han anat de la mà, i s'han complementat. Fins i tot pel que fa al repartiment del pastís mediàtic.

*A la foto, una samarreta de Kukuxumusu que m'he comprat. També és una explicació.