banner

12 de maig 2006

Revelacions


Diane Arbus (Nova York, 1923) ens mostra una exposició que pretén fer extranys, rars, i fins i tot macabres els fets més habituals de la vida als anys 50 i 60, a Nova York, la seva ciutat natal, però també a altres zones dels Estats Units.

Les fotografies d'Arbus, avui en dia, semblen una burla de la societat dels anys 60 i 70. Molts dels personatges que fotografia, podrien ser avui en dia caricatures, exageracions de personatges d'aquella mateixa època. Són tot persones d'extrems; són extremadament riques, o exageradament altes, patriòtiques, o tradicionals.


Cal destacar les obsessions de la fotògrafa americana. Es podrien distingir almenys cinc col·lectius amb els quals Diane Arbus estava especialment sensibilitzada.
Li agradava fotografiar transvestits, discapacitats mentals, nudistes, gent del món del cabaret, o exagerada en alguna característica.

El fet que fotografiï aquest tipus de gent, fa que Diane Arbus ens mostri la societat com la veu ella, i tot i que ens molts casos es tracta de gent "corrent", tots els seus subjectes ténen alguna cosa especial.


D'entre les moltes fotografies d'Arbus, se'n poden destacar algunes, com la del nen prim i rabiós que veieu, en un gest extrany entre ràbia i ganyota.

La majoria de fotos remarcables de l'artista americana són en el format quadrat de la seva segona càmera, a la qual vam saber que li va costar acostumar-se. Però, sigui amb la càmera que sigui, la fotògrafa retrata i sobretot fa imaginar històries diferents i actituts que sap donar als personatges que fotografia.

10 de maig 2006

El dia 17 no existiré







Com veieu, cada vegada falta menys. El dia disset em llevaré, no sé on esmorzaré, no sé si serviré per fer quelcom útil. Llegiré els diaris, escoltar´s la ràdio tot el dia. Imagino que el Basté ja començarà a les 7 del matí a fer prèvies, perseguir autobusos i totes aquestes coses que sol fer... A més a més, miraré El Club, escoltaré en Bassas, i el gran amic Santi, que m'han dit que també va al poble de "sa torre gris" (com dirien els Antònia Font).
Després de tot això, ja us ho explicaré...

20 d’abril 2006

Callús per Pasqua es desperta


Com cada any, i ja en van centenars, Callús celebra la seva festa. Les Caramelles consisteixen en recórrer les masies i els carrers del territori, intentant que cada casa gaudeixi d’una cançó o una dansa a canvi d’un mossec, un glop, diners o una simple rialla. Aquest és l’esperit d’una festa que ja és centenària i que a les comarques centrals de Catalunya i que, especialment, a poblacions com aquesta, ha arrelat amb molta força. Durant dos dies, Callús es tenyeix de color blanc i vermell, se senten de fons petards i cascavells, i alçant la vista només es veuen senyeres, flors i ballestes. Som a un poble petit, però que cada any, per Pasqua, ressuscita.

*El vídeo triga un xic a carregar-se...
si ho intenteu més d'un cop cada vegada es veurà millor.
Ah, perseu que té so! ;)


Des de fa centenars d’anys, els caramellaires de Callús recorren el seu poble i rodalies per cantar i ballar, seguint una tradició -òbviament d’origen religiós-, que es remunta incomptables anys enrere, però se’n té constància des de mitjans del segle XIX. Tot i haver canviat, l’essència de la festivitat continua sent la mateixa que en els seus inicis: celebrar la Pasqua florida cantant i ballant pertot arreu cançons típiques de la terra.
Els callussencs es guarneixen per l’ocasió amb una camisa blanca, pantalons o faldilles, una barretina (o red) i unes espardenyes. A més de tota aquesta indumentària, un element essencial de les caramelles és la ballesta, -un atuell fet de llistons de fusta creuats que s’estiren- que serveix per fer arribar les flors a tots els balcons. A Callús, la ballesta compta amb tiradors especialistes, i algunes d’elles ja són veteranes que gairebé han visitat tots els balcons.

Tot i que la festa es celebra per Pasqua, quan acaben les festes nadalenques es comencen a preparar els actes. Cal posar a punt les flors, recaptar diners per fer una festa ben lluïda, i aprendre’s les cançons i els balls que toquen. Quan tot està a punt només cal combatre la impaciència del divendres Sant, que és el dia més etern de l’any per un caramellaire.
Un cop al lloc de sortida, les salutacions entre els caramellaires i els membres de l’orquestra que cada any els acompanya és l’últim preludi abans de començar la festa.

Els caramellaires recorren durant la tarda dissabte les cases de pagès que hi ha en tot el seu territori, rebent de cada casa un porró de mistela, moscatell, coca o altres dolços. La primera jornada de les Caramelles acaba oficialment a l’entrada del nucli urbà del poble, on es fa un “aperitiu� del que serà la jornada dominical. Aquell mateix vespre, tots els participants de la festa atapeeixen els bars i celebren la festa fins que el cos aguanta. Hi ha un moment de la nit on es barregen els qui acaben la jornada i els qui comencen l’altra. A les 5 de la matinada comença la “desvetllada popular�, que consisteix en fer soroll de petards a tots els carrers i racons del poble, fins a despertar a tothom. Diumenge, el dia comença amb un esmorzar a base de coca i mistela, i segueix amb les primeres cantades, deslluïdes per la mala veu dels primers compassos del dia. Poc a poc, es va afegint més i més gent a la festa, i el poble acaba sent un mar de camises blanques, senyeres, i barretines.

Un cop tatxats tots els noms dels carrers que indicava el “full de ruta� dels caramellaires, el poble s’uneix i fent una rotllana immensa, els callussencs canten un any més la seva sardana (Caramelles a Callús). La força d’aquelles notes té un valor infinit, al qual s’hi barreja l’aixecada de ballestes, cadascuna amb una flor i una senyera, que fan plorar a algú, i que posen els pèls de punta al que menys. Com diu la sardana Caramelles a Callús, “es transforma tot l’espai [...] Callús per Pasqua es desperta�.

*Fotos: Gerard Rovira
1-Eufòria col·lectiva després de la cantada final
2-Serafí Paquito
3-El coche de Ferrané
4- Ball de Bastons
5-Gerard i Ferran amb la caraja diumenge al matí
6-El Ramon oferint flors a cal Silu

30 de març 2006

El basc que juga amb les fronteres

Arnaldo Otegi, és el cap visible de l’esquerra abertzale. Ha traspassat en diverses ocasions el límit de la justicia, actitud que l’ha fet passar algun període de la seva vida a l’exili o a la presó. A dia d’avui, ha de pagar una fiança de 250.000 euros per no ser empresonat. Otegi és també, un dels “pares� del procés de pau a Euskadi, gràcies a les seves converses amb el president dels socialistes bascos, Jesús Eguiguren, que finalment han donat el seu fruit. Aquest abertzale sempre s’ha mogut entre fronteres: la legalitat i el delicte, la política i el terrorisme, Espanya i França, i, (encara que sigui imaginàriament) Euskal Herria i la resta.


Arnaldo Otegi Mondragón (Elgoibar, 1958), és fill d’una família tradicionalment socialista, encara que ell no ha estat només això. Des de ben jove, Otegi lluita per la independència d’Euskal Herria. Ho ha fet sent un terrorista –va pertànyer a ETA des de finals dels anys 70 al 1990-, i més tard es va consolidar com a líder de l’esquerra abertzale, formant part dels diversos partits d’aquest moviment (Herri Batasuna, Euskal Herritarrok, Batasuna...)

Arnaldo Otegi va començar la seva lluita per la causa basca la va començar de ben jove, i amb vint-i-dos anys ja va haver d’exiliar-se a França, perquè estava involucrat en un comando d’ETA que havia robat, assaltat el govern militar de Donòstia, i fet explotar una gasolinera. Després del seu exili i de ser absolt acusat del segrest de l’ex-diputat Javier Rupérez, va iniciar la seva etapa política, començant per presentar-se a les eleccions basques de l’octubre del 1994. Otegi ha estat sempre ballant entre la legalitat i la il·legalitat, i ara mateix és a la presó de Soto del Real esperant poder fer efectiu el pagament de 250.000 euros que el posarà en llibertat. Aquest no és, però el primer com que el basc s’ha hagut d’asseure al banc dels acusats. Hi ha estat almenys cinc vegades.

Encara que no han estat la causa fonamental de la consecució de l’alto el foc permanent d’ETA, les converses entre Otegi i el president del PSE, Jesús Eguiguren són un fet paral·lel del que ha acabat per ocórrer, un aperitiu del que acabaria passant entre ETA i el govern. Aquestes converses paral·leles, que van començar l’any 2002, van arribar a un alt nivell de complicitat. Un moment important en la seva carrera com a polític va ser el famós discurs que va fer al velòdrom d’Anoeta, on per primer cop va proposar constituir taules de diàleg i va obrir una via de negociació entre el govern i la banda armada basca.

Arnaldo Otegi és partidari de la pau a Euskadi, però ex-terrorista; polític, però pendent de judici; legalment espanyol, però un basc de pura sang. Sempre ha estat caminant entre fronteres, i lluitant perquè als mapes n’hi hagi una més.

24 de març 2006

Un molt bon regal

Avui és el meu aniversari, i avui també comença l'alto el foc d'ETA. La organització basca, ha decidit fer el pas que feia dies que es veia a venir, però que no per això és menys important.

Evidentment, la banda desconeixia que m'estava fent un regal preciós: l'absència de violència.
Encara no he sentit ben bé en cap mitjà de comunicació si existeix una raó per la qual la fi, o pausa de la violència d'ETA no començava el mateix dia del comunicat. Sigui com sigui, l'important és que, ara sí, l'Estat Espanyol i les altres nacions com Euskal Herria i Catalunya gaudim d'una espècie de Pau, o hem començat un procés, si més no, esperançador.

Aquest procés que va començar arran del comunicat dels (ex) terroristes, farà que hi hagin canvis tan a l'escenari polític basc, com al conjunt de l'Estat Espanyol. El que està clar és que és feina de tots construïr la Pau, i fer els passos que calguin per començar. ETA ja ha fet el seu pas. Potser l'ha fet tard, però l'ha fet, i això vol dir que alguna cosa està canviant. No em val que els polítics del PP, encara que vegin que el gran Zapatero els ha passat per sobre i els dóna mil voltes, s'encaparrin a dir que això no canvia res, i que no s'ha d'afluixar la corda en cap moment. No estaven (i estàvem) demanant fa temps i temps que ETA deixés aparcada la violència per començar un procés? ETA ha fet el seu pas, i hi ha d'haver una resposta conjunta de TOTS els demòcrates del país.

Va ser, aquest cop, una veu d'una dona qui ens va anunciar mitjançant un comunicat mesuradíssim que ETA feia el seu pas i que pretenia que "en el final del procés de Pau que començava que els ciutadans i ciutadanes bascos poguéssin decidir el seu futur". No es tracta de pagar un preu polític, com ja alerten alguns sectors de la política estatal; es tracta d'anar construïnt un futur on la primera premissa sigui la Pau, i si per poder viure tots en Pau Euskadi vol aixecar-se i caminar sol, que ho faci.

Visca la Pau!
Gora Euskal Herria!

[Vegeu el comunicat d'ETA]

22 de març 2006

Lisboa: guia del viatge

El país
La República Portuguesa és el país veí d'Espanya, banyat per l'oceà Atlàntic. Aquest país té uns 10 milions d'habitants. És un país costaner, amb més de 1700 quilòmetres de costa. Això fa que el clima de portugal sigui marítim i atemperat, més sec al sud i plujós al Nord, on limita amb Galícia. La capital de l'estat és Lisboa, la ciutat que avui visitarem.

La ciutat
La ciutat que avui visitem, Lisboa, téLisboa és la capital i la ciutat més gran de l'estat de Portugal. Està situada a l'estuari del riu Tajo. A més de la capital del país és també la capital del Districte de Lisboa, de la regió de Lisboa i de l'àrea metropolitana de Lisboa. La ciutat té un població de 564.657 (2001) habitants, i l'àrea metropolitana 2,6 milions, una quarta part de la població del país.El municipi està dividit en 53 freguesias, una de les quals és Benfica.

El club
L'S.L. Benfica (Sport Lisboa e Benfica), va néixer l'any 1904 i va vestit de vermell. Els que tinguin un vagatge futbolístic més important, sabran que el Barça ja es va enfrontar als portuguesos l'any 1961, en la famosa "final dels pals", una final de la llavors Copa d'Europa on el Barça va perdre davant el Benfica per 3 a 2, tot i xutar fins a 9 vegades contra els pals de la porteria dels portuguesos. Des de llavors, els pals de les porteries de futbol van passar de ser quadrats a ser rodons. Alguns també sabreu que militava a les files del Benfica Eusébio, el millor jugador portuguès de la història.Una altra de les curiositats del Club de la capital és al ritual que se celebra abans de cada partit a l'estadi "da Luz". Una àliga sobrevola l'estadi fins acabar al centre del terreny de joc, on queda aturada creant la imatge de l'escut del club.

L'estadi
Avui el Barça jugarà a l'Estádio da Luz, un camp que va ser construït arran de la celebració de l'Eurocopa de Portugal del 2004. Té capacitat per 65.000 espectadors. La pàgina web del RACC encara no especifica el lloc on estaren situats dins l'estadi.

L'equip
El Benfica va tercer a la lliga portuguesa (a 7 punts del Porto, que és el líder), i fa un parell de setmanes que el van eliminar de "a Taça", que és com els portuguesos en diuen de la Copa. L'estat de forma de l'equip no és el millor, però, com tots els equips, usarà les seves millors armes.
Els perills del Benfica es diuen:
-Simão, el que tots coneixem. L'ex-blaugrana és el líder de l'equip, i tot i que alguns recordaran que el seu pas pel Barça no va ser gaire brillant, és un excel·lent jugador i va ser l'artífex de l'eliminació del vigent campió, el Liverpool. Simão els va fer un golàs.
-Nuno Gomes. Aquest jugador no juga el partit d'avui, està sancionat. És el pitxitxi de l'equip, un davanter "matador" que haurem de tenir en compte pel partit de tornada.
-Mantorras. Un noi negre que porta el dorsal 9 i és molt perillós, tot i que no sabem si serà a l'equip inicial. És un problema per l'entrenador, Koeman, ja que l'afició voldria veure'l jugar i l'holandès el fa seure a la banqueta.
-Luisão: Defensa central, líder, brasiler, jove, i molt alt (1,92 m). Farà el possible perquè els nostres davanters no puguin fer res, però no és gaire violent. Ha jugat tota la lliga i només li han ensenyat 6 targetes grogues, i cap de vermella.