Carta a Jordi Basté

Hi ha gent que encara que no ho sàpiga t'acompanya tota la vida, i fins i tot te la canvia. Tu, Jordi Basté, ho has fet en la meva.

No m'agrada ser pilota, però ara que et donaran un Premi Ondas, vull que se sàpiga:

Quan tenia poc més de 10 anys, em vaig comprar una ràdio, i feia emprenyar el meu pare perquè li canviava l'emissora del cotxe. Posava, per exemple, el "Força esports" (DEP) tornant de classe de piano. El meu pare se sabia de memòria les falques que dèien: "Diumenge, de 4 a 10, La Lliga, amb Jordi Basté", i m'ho repetia mirant-me, com volent dir: "Almenys el diumenge a la tarda no m'emprenyaràs". Però veia que sabia què volia ser, i probablement estava content.

A les nits posava els cascos de la ràdio sota el coixí (és la millor manera), i sospirava quan sentia aquell "Senyores i senyors, bona nit, són les 12", que fins i tot pronunciava en veu baixa. Aquella salutació anava seguida d'un silenci dramàtic que anava acompanyat d'un soroll de papers, que era una queixa al Departament de Comunicació del Barça, o bé d'introduccions memorables que em mantenien despert de nit, durant tot el programa, i adormit a la classe d'història.

Vaig arribar a la Universitat, i el Santi Carreras, professor de Periodisme esportiu (un mestre!), em deia: "Estàs malalt!". Llavors, el mal ja estava fet. El mestre Carreras tenia raó. Per culpa teva, Basté, entre molts d'altres, però sobretot per tu, que dia a dia tingués "una estona de cel" al llit (no penseu tant!), vaig decidir-me a intentar ser periodista. Puc dir que ho vaig aconseguir. Tu i molts altres em vau ajudar a decidir.

Sí, fins i tot el mirava en la seva experiència televisiva al Gol a Gol. Potser no va anar el bé que et pensaves, però és una experiència més, al cap i a la fi.

Després que la Minobis es carregués Catalunya Ràdio l'he seguit, fins i tot durant els matins, encara que trobo que no és el millor. Bé, ara sí. Els primers anys, abans que els socialistes rematéssin Catalunya Ràdio fent fora el que probablement és un dels periodistes més brillants que hi ha hagut a la ràdio Catalana (Gràcies a tu també, Bassas!), et vaig perdre d'oïda durant un temps.

En qualsevol cas, celebro que algú et doni un premi tan important com aquest. Jordi: a mi m'has empès a estimar la professió, aquest també és el teu premi. Espero que també et sigui gratificant. Una abraçada, i perdona per la foto.

Matar

Tu diràs. Rac1. En Dani Senabre, flamant nou presentador del programa, introdueix el carmel enverinat: "Una gran lliga europea". Ho fa dient que una setmana el Barça jugaria contra l'Inter, l'altra contra el Manchester, i la següent amb el Madrid. M'he esgarrifat, m'he espantat.

Les altres raons que s'advoquen a favor d'aquesta competició són de màrqueting: és un gran producte, amb drets televisius sucosos, resultats assegurats, i un llarg etcètera. Em sembla raonable, però alhora és una barbaritat. No ens estem adonant de tot el que deixaríem enrere? No podem endevinar que si fem això, matem definitivament els equips petits?

Posem que aquest procés es volgués seguir en altres camps empresarials, com el periodístic. Fem una única corporació de ràdio i televisió dirigida per un grup de mandataris, i que sigui tota en anglès, on sempre s'hi vegi el que la gent vol (programes del cor on apareix una noia que diu estar embolicada amb un cap d'estat, o explicacions científiques de com ha mort la darrera víctima del còctel fama + drogues). Embolica , que fa fort! Som-hi!

Digueu-li al Toni Padilla que ara ja no serviran per a res els seus coneixements d'altres lligues, que tot el bagatge que ha acumulat i ha pogut lluir (poc, per mi) ja no va enlloc. Expliqueu-li que ara es parlarà sempre d'aquesta gran lliga, repassant cada gota de suor que salta del front d'un jugador (després de veure mil-i-una repeticions a càmera lenta).

Doneu també les vostres raons a equips de la lliga espanyola, com el València, el Sevilla, el Betis, o el Granada. Digueu-los que jugar amb ells és avorrit, que fa pal.

Ah, no. És veritat. Que és una putada que tanquin una ràdio, un diari, o un canal de televisió local. La varietat fa la força, en la nostra professió. Aquí sí, però allà no.

El futbol ja està prou desorbitat com per, a sobre, rematar-lo amb una globalització com aquesta.

No vull ofendre ningú, però val la pena que ens plantegem obrir determinades caixes de trons i dinamita abans de fer-ho. La nostra professió ha de tenir un punt romàntic, i un molt de mirar-nos-ho tot des d'un altre punt de vista: des de dalt, on es veu tot maco; però també des de tots els cantons, des de sota, i des de més avall del que hi ha al cul de sac.

Per cert: quan el Barça hagi guanyat 5 lligues europees, què fem? Jo proposo que els Messi i companyia juguin un partit d'anada i tornada amb el campió de l'NBA (un a bàsquet, i l'altre a futbol).

Sincerament, em fa por ajuntar bosses. Els mercats són més macos amb una parada de peix, una altra de fruita, i una altra amb espècies. I la parada de fruita, si té les taronges separades de les pomes, gairebé que m'agrada més.

La Champions League ja existeix, a més. No vull perdre el valor d'aquell dimarts en què acabes de treballar i tornes amb la ràdio a totòstia per sentir qui juga. No vull que sigui el pa de cada dia. Vull que siguin els macarrons de la iaia. No matem els macarrons de la iaia menjant-ne cada dia.

El final amagat d'Infidels

Potser veig fantasmes on no n'hi ha: Infidels va acabar amb una imatge desenfocada (la de la càmera que els feia una foto), i amb un resum de totes les escenes més picants en un minut, mentre sortien els crèdits.

Una venjança dels responsables de la sèrie?

Si més no, sembla una bona metàfora: "Infidels: una sèrie que va tenir un final borrós, i amb sexe per un tub". Un bon missatge entre línies a qui diuen que ha finiquitat el programa.

Poca feina

Introducció: Amics pastigafas, camises-de-quadres que enteneu millor l'anglès que el català, aspirants a Jaume Domínguez (JAIR, perdó, que mola més... ai! merda!, lo de les majúscules...) , més-modernillos-que-els-modernillos, éssers superiors en matèries de coneixements de música, carronyaires, criticadors, destructors: passeu. Us he dedicat una entrada al meu bloc, que no hauríeu de merèixer, però que, com que us estimo, us he fet. No us penso dir si Manel i els Amics de les Arts m'agraden: no n'heu de fer res.

Pareu el carro. Ja està bé, collons. Fa molt temps que s'està linxant indiscriminadament qualsevol cosa que facin o deixin de fer Els Amics de les Arts i els Manel.

S'ha posat de moda, entre aquesta nova onada de "més-modernillos-que-els-modernillos" despotricar sense miraments el que fan aquestes dues bandes.

Aquest és un moviment de gent que, pel que diu i com ho diu, realment pensa que fan mal a algú. Però si són uns nois que toquen pel món, i intenten guanyar-se la vida, no?

Fa mesos (perquè la conya ja fa mesos que dura), que em pregunto el perquè. Encara no l'he trobat. Faré una llista de raons possibles que poden estar alimentant aquesta fauna de carnívors, que miren d'augmentar la seva popularitat a les xarxes socials a través de la crítica. És el mateix que fan als criticadíssims programes de televisió, que viuen també de la carronya, encara que diria que s'hi guanyen millor la vida.

Va, unes quantes raons:

1. No han evolucionat. S'han quedat amb aquell antic estigma que veu tota música feta en català com quelcom lligat a l'independentisme adolescent, una cosa que ja no es porta i que, per tant, cal repel·lir. Nois, em sap greu dir-vos que el que realment ja no es porta és això que teniu al cap: la música en català s'ha desvinculat, en la majoria de casos, d'ideologies polítiques.

2. Prefereixen no entendre el que diu la lletra. Segur que a moltes d'aquestes persones, si els poséssin una cançó que digués exactament el mateix, amb la mateixa melodia, instrumentació, i notes, però que fos en anglès, els agradaria. No em pregunteu per què, però em dóna aquesta sensació. Fins i tot no caldria que canviéssin de vestuari. El tema camises de quadres els agrada, però més si són comprades a Nova York o Los Angeles, que si són d'una botiga de Barcelona, Girona, o Vic.

3. Els molesta que se'n parli. D'acord. Aquesta és una raó que podria arribar a entendre. Molts mitjans de comunicació s'hi han abonat, i en parlen molt. Però són lliures de promocionar-los (com els altres de criticar, i jo de re-criticar-los)

4. Queda molt bé. Si tu poses al teu Twitter coses com:

Jordi_Jevi Jordi

@

@vedellconsagrat els Manel i els Amics de les Arts, son els Backstreet Boys i Take That catalans...

thenoodl Senyor Noodles

@

@parkhead jo als Manel els fotria junt amb Els Amics de les Arts i La Iaia en un coet i els enviaria al sol.

5. Tenen poca feina, i no tenen l'Spotify per escoltar el que els agrada, i deixar d'anar en contra de tot.

Un arqueòleg musical

A molts ens feia gràcia veure l'Òscar Dalmau en un entorn diferent del de la ràdio, o la tele. "Oh, quina gràcia: va vestit dels anys 60", diuen alguns. "Serà friqui el tio aquest", murmuren d'altres. Però no, no és ni per fer el friqui, ni per sortir de la rutina de la ràdio i la tele. Ho fa perquè ho sent, i perquè porta fent-ho des d'abans de ser radiofònic, televisiu, i mediàtic.

En Dalmau és el disc-jòquei Phil Musical, que a banda de ser un nom molt original per un punxa-discos, és com s'anomena un arqueòleg de la música. El que ha fet, és recuperar cançons d'un forat negre que va dels 60 als 70, del qual només se'n van salvar les cançons que demanaven, reclamaven, reivindicaven. En definitiva, les cançons protesta. Abans que tots visquéssim tranquil·lament, la música quedava impregnada amb les preocupacions socials i polítiques. Però sempre ha tingut també un caire despreocupat, còmode, per sentir i ballar, en comptes d'escoltar i cridar.

El Phil Musical s'ha dedicat a buscar i recuperar els discos oblidats d'aquella època, que parlen de coses que generalment no deien els diaris, d'emocions de petita distància.

Jo, no en tinc ni idea. Aquest divendres vaig sentir.lo punxar per primera vegada a la sala Strøika de Manresa, i em va convertir en un total ignorant. Em considero, mínimament, un amant de la música "pop" catalana, i em vaig adonar que no era ni això. No tenia ni idea de cap de les cançon. Encara que alguna melodia podia haver entrat algun cop al meu cap, i que l'estètica sonora era clarament identificable -anys 60: vents, primeres guitarres elèctriques, bateria rudimentària i una dosi vital d'orgues-, no sabria dir més que Guillermina Motta, o Núria Feliu.

L'Òscar Dalmau, està fent una labor que li deu haver costat anys, cares d'incomprensió i moltes actuacions entre no gaire gent. Està fent cultura, recuperant música, obrint caixes plenes de pols, bufant sobres de cartró -després de bufar-ne una segur que s'apuja les ulleres amb el dit índex- que eren en unes golfes tancades. Però hi eren, i són part de la nostra història.

Així com hi ha qui busca fosses comunes, o llista víctimes del franquisme, l'Òscar recupera el que probablement formava part de petites bones estones de tots aquells temps. I a més (ara m'arrisco i em fico on no em demanen), el noi pelut que es vesteix "raro", després d'una setmana d'anar de cul parlant per la ràdio i escrivint i sortint per la tele, es menja uns morros de pam de la dona perquè té bolo no-sé-on. És un arqueòleg musical, que obre la maleta allà on va, i que segur, veu recompensada la feina amb altres curiosos agraïts com jo.

La setmana gran de Twitter

Aquesta setmana, per si algú en tenia encara algun dubte, tres pesos pesants de la literatura, el periodisme, i la música catalanes han "caigut" a Twitter. Twitter s'ha fet una mica més gran. Probablement, molts, empesos per companys seus, han accedit a entrar a la xarxa social del moment, a l'anomenat microblòguing on ara s'hi couen des de primícies a revolucions. Cadascú a la seva manera, aquestes tres pedres angulars de la cultura catalana aterren al món paral·lel dels 140 caràcters.

Quim Monzó, Ramon Besa i Lluís Llach (@quimmonzo, @rbesac i @lluisllach, respectivament) s'han fet twitter.

Quim Monzó, el gran escriptor català, ha començat molt fort, com no podia ser menys. Retuitejant piulades de Paris Hilton, o de la princesa Rània de Jordània, amb referències sexuals, o, fins i tot, amb una foto-endevinalla divendres. Com sempre, no deixarà ningú indiferent.

El segon en caure, dimecres, va ser en Ramon Besa. L'home que ens il·lustra què és i com passa el futbol del Barça des de les pàgines del país, ara ens deixarà detalls periodístics a Twitter. I també en rebrà. Paraula. Fidel a la seva manera de ser, ha començat amb prudència, observant més que cridant l'atenció, encara que la seva entrada no pot passar desapercebuda en un mitjà com aquest.

Per últim, Lluís Llach ha donat com a explicació que volia ser a la xarxa on es couen revolucions. Un artista, un revolucionari. L'enèssim tuitaire.

Cadascú a la seva manera, ja n'hi tenim tres més. Ara, els continuarem seguint. També al Twitter.

*Modificació, a les 17:41 > Això del Lluís Llach resulta que és fruit d'un mentider. M'havia refiat del diari Ara, que ho publicava al seu web. Mal fet per part meva. En qualsevol cas, pels altres dos, val. Salut, lectors!

El perquè de la Pilota d'Or

Raó 1: Messi, el primer que ve al cap
Doncs jo penso que no ens hi hem de trencar el cap.
És molt fàcil: voten jugadors i entrenadors de futbol.
En el millor dels casos, imagineu-vos: gent carregada de duros, en la immensa majoria dels casos. Un dia, un membre de la federació, després d'un entrenament previ a un partit amistós de seleccions, us crida i us diu: tu, escolta, omple'm lo de la Pilota d'or que ho hem d'entregar ja. Veieu, a menys de 25 metres, una munió de nens, esperant-vos per signar un autògraf. El primer nom que us ve a la ment és Messi, perquè és el millor jugador del Món. En un 80% dels casos, l'hi posareu, sigui quina sigui la posició.

Raó 2: Divisió del vot Xavi-Iniesta
Xavi i Iniesta representen més o menys el mateix: jugador humil, no ultraespectacular, més passador que golejador, del Barça de tota la vida, discret, baixet, i moreno (sí, encara que no us ho sembli pot ser important).
Hom, com a jugador-entrenador votador de la Pilota d'or, intenta ser equitatiu. Repartim: un sud-americà (i del Barça), un espanyol -no solen distingir catalans i espanyols...- com podria ser Iniesta o Xavi (també del Barça), i un altre jugador d'una lliga europea (Cristiano, Rooney, Nasri, Cesc, Robben, Ribery, etc...). Un pensament ben normal.

Per això, estimats lectors, no val la pena que ens trenquem el cap pensant que si té més pes l'any que s'ha dut a terme, l'elegància, el gol del mundial o si marques més amb el cul o de rebot. Res de res. Messi és més conegut per tothom que Xavi i Iniesta, que sempre han anat de la mà, i s'han complementat. Fins i tot pel que fa al repartiment del pastís mediàtic.

*A la foto, una samarreta de Kukuxumusu que m'he comprat. També és una explicació.

Discussió Dam vs. Noodles

Jo i el Noodles us hem enganyat. Era una broma / experiment sociològic.

Ens estimem. És més, us volíem dir que ens casem.

Us heu cagat, oi?

Acabat de veure al programa de CiU

Tret de www.ciu.cat, és el programa en pdf. Descobert a través del bloc del Joan Vallbé.

"377. Crearem punts de suport per a famílies amb necessitats especials de tipus psicològic i emocional davant l’existència del fet gai en la unitat familiar. "

#usfelicitofills, #jonousvotaré.

Mas, tàctica Sandro

Artur Mas està fent durant aquesta campanya el que jo anomeno la "tàctica Sandro". Consisteix en una operació lògica ben senzilla: Si tens guanyat l'espai pels "errors" d'un altre, no moguis ni un dit, fes el que s'espera de tu, ni més ni menys. Si no surts del guió seràs campió.

Aquesta tàctica casa perfectament amb una paraula que ha estat la bandera del candidat: "Seny". Mas encarna el seny de Catalunya. Un home que ha estat en política des de fa anys, i que ni als enemics sembla que els sabria greu que fos President. Ha hagut d'esperar més de 8 anys, després de ser el delfí de Pujol. El canvi estava ben plantejat per part de CiU: un home amb imatge (llavors) de gendre perfecte (ara ja una mica passadet) per succeïr el català paradigmàtic, el gran Jordi Pujol. Sembla que, després d'aquesta espera, arriba el seu moment. Ara però, tot ha canviat. El seu partit ha canviat. Hi ha gent més jove, amb patilles i ulleres de pasta (ja no queden tupés com el seu). Però ha aconseguit que aquesta joventut encara no l'hagi posat entre l'espasa i la paret: hi ha hagut una pròrroga al debat independència sí o independència no per investir l'Arturo. Pau, i que l'escapoliment d'aquest debat no li duri (deixeu-me ser dolent i escombrar cap a casa) ni fins el dia de la seva investidura.

Baixar del Ruc

Reagrupament més Solidaritat no sumarien, sinó que multiplicarien. Benvolgut Carretero: era el moment de fer un pas enrere perquè el país pogués fer una correguda endavant, i no ho has volgut fer. Sou dos partits amb exactament les mateixes idees. Un cop que ens decidim a fer el pas endavant, i no tenim collons d'anar a la una...
Que per què havies de baixar tu del ruc, i no Solidaritat? Perquè sí; tenen més pes en quant a noms. És una veritable llàstima. Tot i això, signaria ara mateix una majoria absoluta de Reagrupament.

L'autoflagelació de la que parleu és això

Ahir, el Joan Maria Pou, de Rac1, obria el SEU programa amb una llarga explicació sobre els balanços, els números del FC Barcelona, Lapota, Rosell, ismes, etc.
Acabava dient que li feia mala espina, i augurava una època de divisió, de partidismes. Deia que a menys de 24 hores del Barça-València no es parlaria de futbol.
Potser serà perquè TU, al TEU PROGRAMA, tries no obrir amb futbol, no?
A mi m'interessava més saber si el Xavi està bé, si el Pedro serà titular, o si el Thiago tindrà minuts. Però no; s'havia de parlar de números, auditories, Deloitte, esmenes, i coses extranyes. Per què?
Hem d'entendre que el Barça el fem i el desfem tots, i que un periodista del Grup Godó -que suposo que no ho ha fet d'acord amb altres capos tipus Santi Nolla- no busca fer merder. I més quan sempre ha pregonat positivisme, i unitat. Espero que no hi hagi ganes de merder per merder, d'explotar els enfrontaments, d'enfonsar el Laporta (com a polític el grup esmentat el nega, però viuen d'ell a la que poden) o el Rosell (no, al Rosell potser no...).
Ahir, el Pou va començar el programa com dient: «ho sento, no ho triem nosaltres, hem de parlar d'això». Jo pensava: «o no». TU condueixes el programa, i tu decidies de què es parlava en major o menor quantitat, i en quina posició. Ho vas decidir TU. TU, Pou, si encara ets prou independent, que espero i desitjo que sí.
Per mi el tema aquest l'arreglaria amb un breu d'aquí uns mesos (o anys) dient: «Juici pel cas dels comptes del Barça: Al final tenia raó tal». D'acord. Molt bé. No hi hauria hagut merder, ni ismes, ni òsties amb vinagre.
Mira si era fàcil

Mira qui parla

Gran capítol d'Enjuto Mojamuto, que discuteix amb el Microsoft Explorer.

Callús, el país de les Caramelles

Callús ja comença a fer, des de fa dies, el xup-xup típic de quan s’acosta la festa grossa. Durant una setmana, l'ambient que hi ha pels nostres quatre carrers msl comptats sembla d'un altre lloc, un món blanc de flors, cançons i rialles. Per uns dies, el nostre poble es converteix en el meravellós País de les Caramelles.


Es nota a cada pas. Avui és dijous, i les senyeres ja comencen a voleiar als balcons més complidors, al costat de la bandera local. Si tanco els ulls, veig l'estampat de les faltilles, i sento trompetes, trombons i la berra. Ja tornem tots a tenir ganes de notar-nos física i metafòricament més a prop de la terra. Quan ens calcem les espardenyes, ens semblarà que dels peus ens han de néixer arrels. Notarem molt a prop la pàtria local. Ens retrobarem amb companys caramellaires i passarem dos dies entre família, amics i somriures.
Sembla que visquem un parèntesi dins un país de meravelles, a Callús, arriben les Caramelles!

Parlant del rei de Roma

Justament l'altre dia parlàvem al blog de l'afer, i avui ha estat el dia en què hem sortit de dubtes... (o no).
La Segona hora, Rac1, la una. Entrevista a Pau Donés, líder de Jarabedepalo. Li pregunten sobre l'afer del Follonero al programa "Una altra cosa" de Buenafuente, i sobre el fet d'haver viscut del cuento. Gran Donés.

Que bèstia!

Atenció, redactors de guàrdia dels APMs, Zones zàpings i refregits varis: aquesta setmana teniu feina a destriar el millor del que va donar de sí el partit entre el Ricoh Manresa i el FC Barcelona. Per si no ho sabeu, és d'un esport que es diu bàsquet, ben representat a la Catalunya Central pel Ricoh Manresa.
Qualsevol cosa que diguem es queda curta al costat del que va passar durant les més de 3 hores en què vam estar tancats al Nou Congost. Al final hi havia qui no s'aguantava de gana. Normal, a quarts de 4 de la tarda encara estaven corrent i lluitant. Una meravella de partit. Dono gràcies a la vida, al destí, o a qui faci falta per haver-me elegit per ser-hi treballant en la mesura del possible. Gràcies. I gràcies també als jugadors del Barça i el Manresa per esforçar-se i regalar-nos una joia en 60 minuts de bàsquet. Quina bona estona que vam passar...

Pau Donés es rendeix

Un capítol molt comentat i recordat de TV3: el Follonero interromp la presentació del disc Bonito de Jarabe de Palo per criticar-los. L'amic Pau Donés va accedir a fer-se autocrítica, una cosa bona. Ara, sis anys després, es rendeix i accepta que poques coses bones hi ha hagut després de La Flaca, un disc GENIAL, inspiració divina que semblava que no tenia fi, però que ha resultat ser una estrella que va explotar amb tanta força que sempre més ha anat a menys. Ara el gran Donés recupera els seus èxits (la majoria del disc La Flaca), ajunta el nom, Jarabedepalo, i amb una bona orquestra toca les seves bones cançons. Opinable, respectable, però el disc mola.

La Poma Podrida (PP)

Sempre els mateixos. Aguirre accepta la dimissió del seu conseller madrileny d'esports per adjudicació irregular de contractes, l'alcalde de Boadilla desafia els seus.
Per qui no ho sàpiga, parlem dels mateixos que s'espien entre ells. Entenc la gent que diu que la política és trista i és una merda, però aquests encara fan que ho sigui més.

No fa falta que diguis res més

El Madrid ha fet fora Schuster, i més enllà de pensar si això és bo o dolent (suposem que hi haurà opinions per tot), se'ns ha acabat l'espectacle verbal, la incertesa de si les rodes de premsa duraran més de 20 segons, i de no poder predir què escupirà per la boca don Bernardo.

S'ha acabat. Ja no ens podem fotre més de Schuster. Arriba Juande, un entrenador que es va guanyar prestigi suficient com per poder anar a la lliga anglesa, aprofitant que els britànics creuen (i en alguns casos fins i tot encerten) que han descobert la sopa d'all fitxant a Espanya. El senyor Ramos va saber aprofitar perfectament les seves bones campanyes amb el Sevilla per anar al Tottenham i forrar-se de lliures. Amb tot el dret. Ben fet que va fer. Ara, però, es trobarà una cosa ben diferent, un repte que veurem si podrà superar.
Diria que la jugada està ben pensada. Una setmana en què, tot i haver-hi Champions només es parlava del clàssic, i de quants gols el Barça seria capaç de fer al Madrid, els governants "merengues" han atret les mirades de tothom i fins i tot potser seran capaços de fer trempar jugadors, afició i premsa madrilenya amb una campanya guanyadora. Potser això ens posarà més en guàrdia. Veurem.

Més feina pels crackovians
Pobrets, els de Crackòvia... Ja els costava últimament que el programa fes riure, i ara els han pres un dels personatges més caricaturescs. Sí, com a molt es pot allargar una setmana més, però Schuster, com a personatge, ha mort. Juande, per la seva banda, hauria d'estar molt ben fet per esdevenir un personatge digne de tenir una continuïtat. Tot un repte per ells. Tot i això, com a espectador tinc esperances que el que els amics de Crackòvia dediquin a Schuster sigui alguna cosa més que el "refregit" sobre la destitució de Tintín Márquez amb què ens van avorrir ahir (volien fer Pont, van molt de cul). Ànims cracs!

Neix ispTV

Aquesta és una prova-iniciativa d'una tarda avorrida. Emissió en directe d'ispTV!