Les altres raons que s'advoquen a favor d'aquesta competició són de màrqueting: és un gran producte, amb drets televisius sucosos, resultats assegurats, i un llarg etcètera. Em sembla raonable, però alhora és una barbaritat. No ens estem adonant de tot el que deixaríem enrere? No podem endevinar que si fem això, matem definitivament els equips petits?
Posem que aquest procés es volgués seguir en altres camps empresarials, com el periodístic. Fem una única corporació de ràdio i televisió dirigida per un grup de mandataris, i que sigui tota en anglès, on sempre s'hi vegi el que la gent vol (programes del cor on apareix una noia que diu estar embolicada amb un cap d'estat, o explicacions científiques de com ha mort la darrera víctima del còctel fama + drogues). Embolica , que fa fort! Som-hi!
Digueu-li al Toni Padilla que ara ja no serviran per a res els seus coneixements d'altres lligues, que tot el bagatge que ha acumulat i ha pogut lluir (poc, per mi) ja no va enlloc. Expliqueu-li que ara es parlarà sempre d'aquesta gran lliga, repassant cada gota de suor que salta del front d'un jugador (després de veure mil-i-una repeticions a càmera lenta).
Doneu també les vostres raons a equips de la lliga espanyola, com el València, el Sevilla, el Betis, o el Granada. Digueu-los que jugar amb ells és avorrit, que fa pal.
Ah, no. És veritat. Que és una putada que tanquin una ràdio, un diari, o un canal de televisió local. La varietat fa la força, en la nostra professió. Aquí sí, però allà no.
El futbol ja està prou desorbitat com per, a sobre, rematar-lo amb una globalització com aquesta.
No vull ofendre ningú, però val la pena que ens plantegem obrir determinades caixes de trons i dinamita abans de fer-ho. La nostra professió ha de tenir un punt romàntic, i un molt de mirar-nos-ho tot des d'un altre punt de vista: des de dalt, on es veu tot maco; però també des de tots els cantons, des de sota, i des de més avall del que hi ha al cul de sac.
Per cert: quan el Barça hagi guanyat 5 lligues europees, què fem? Jo proposo que els Messi i companyia juguin un partit d'anada i tornada amb el campió de l'NBA (un a bàsquet, i l'altre a futbol).
Sincerament, em fa por ajuntar bosses. Els mercats són més macos amb una parada de peix, una altra de fruita, i una altra amb espècies. I la parada de fruita, si té les taronges separades de les pomes, gairebé que m'agrada més.
La Champions League ja existeix, a més. No vull perdre el valor d'aquell dimarts en què acabes de treballar i tornes amb la ràdio a totòstia per sentir qui juga. No vull que sigui el pa de cada dia. Vull que siguin els macarrons de la iaia. No matem els macarrons de la iaia menjant-ne cada dia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada