Artur Mas està fent durant aquesta campanya el que jo anomeno la "tàctica Sandro". Consisteix en una operació lògica ben senzilla: Si tens guanyat l'espai pels "errors" d'un altre, no moguis ni un dit, fes el que s'espera de tu, ni més ni menys. Si no surts del guió seràs campió.Aquesta tàctica casa perfectament amb una paraula que ha estat la bandera del candidat: "Seny". Mas encarna el seny de Catalunya. Un home que ha estat en política des de fa anys, i que ni als enemics sembla que els sabria greu que fos President. Ha hagut d'esperar més de 8 anys, després de ser el delfí de Pujol. El canvi estava ben plantejat per part de CiU: un home amb imatge (llavors) de gendre perfecte (ara ja una mica passadet) per succeïr el català paradigmàtic, el gran Jordi Pujol. Sembla que, després d'aquesta espera, arriba el seu moment. Ara però, tot ha canviat. El seu partit ha canviat. Hi ha gent més jove, amb patilles i ulleres de pasta (ja no queden tupés com el seu). Però ha aconseguit que aquesta joventut encara no l'hagi posat entre l'espasa i la paret: hi ha hagut una pròrroga al debat independència sí o independència no per investir l'Arturo. Pau, i que l'escapoliment d'aquest debat no li duri (deixeu-me ser dolent i escombrar cap a casa) ni fins el dia de la seva investidura.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada