Simplement campions!

El Barça ha jugat –i per si algú no se n'havia adonat, ha guanyat– la final de la Champions League. Tots els culers esperàvem aquest triomf des de feia 14 anys. Alguns podem dir fins i tot que feia més de mitja vida que ho esperàvem. Tota la massa social del Barça ha explotat de joia, avui és un dia alegre, calorós. És un dia en què es recorda nostàlgicament la nit passada, la nit del Barça, la nit que vam tornar a ser campions d'Europa, la nit del disset de maig del dos mil sis.




Crònica
El Barça ha aconseguit anit tornar a guanyar la Copa d'Europa, la Champions League. Amb un gol d'Eto'o i un altre fruit d'un centre perillosíssim de Belleti que no ha controlat Almunia i s'ha colat a la xarxa de l'Arsenal, els blau-grana han culminat un dels millors anys de la seva història remuntant un gol de l'Arsenal, obra de Campbell al minut 37. La nit, però, ha acabat bé finalment per als blau-granes, i el capitàdel Barça, Carles Puyol ha acabat alçant la segona "orelluda". La final no ha estat un bon partit de futbol. El Barça ha hagut de treure's la son de les orelles, però no ho ha fet fins al quart d'hora, quan l'Arsenal ja hauria pogut marcar en un parell d'ocasions protagonitzades per Henry, que ha trobat davant seu un Víctor Valdés brillant. El partit ha estat condicionat per una jugada que ha donat un gir al matx. Era el minut 16, i Eto'o ha aconseguit arribar a una passada de Ronaldinho abans que ho fés el porter alemany Lehman, i aquest no ha tingut més remei que agafar-li des de terra el turmell i fer-lo caure. La jugada ha seguit, i Giuly ha marcat un gol que no ha pujat al marcador. L'àrbitre -que ha tingut una mala actuació general-, ha preferit tallar la jugada i expulsar el porter gunner. Així doncs, des del minut 16 el Barça ha jugat amb un home més. El damnificat ha estat el migcampista francès Pires, a qui Wenger ha substituït pel porter Almunia. Però l'Arsenal s'ha mantingut ordenat i fins i tot ha pogut avançar-se al marcador. Ho ha fet Campbell, després d'un servei de falta d'Henry. Un error de marcatge d'Oleguer ha facilitat la rematada perfecta del central anglès. El Barça no rutllava. Patia. El fet que Rijkaard hagués aliniat un migcampista més contundent com és Van Bommel, ha fet que l'equip anés coix de control de pilota, i de fet, això s'ha constatat quan Frank ha rectificat, i ha tornat a donar a l'equip el color que necessitava. Iniesta ha sortit al camp per jugar la segona part, i perquè el Barça tornés a tenir la pilota. I ho ha fet. El de Fuentealbilla ha ajudat l'equip, encara que no ha estat fàcil. Els anglesos es mantenien ordenats, i fins i tot Henry, el millor jugador de la final juntament amb Valdés, ha disposat de més d'una ocasió per deixar els blau-granes pràcticament sentenciats.




Però el Barça ha despertat, i el lleó ha fet de lleó. Samuel Eto'o, que ja ho havia provat anteriorment estavellant una pilota al pal -encara a la primera part-, ha marcat un gol al seu estil: penetrant dins l'àrea ràpidament, com un fibló que es clava a la pell de l'Arsenal, i ha xutat allàon pocs haguéssin xutat, ha col·locat la pilota al primer pal, tot i no disposar d'angle per fer el xut. Eto'o ha reactivat el Barça quan més li convenia, ha fet el seu gol. Ha estat llavors quan el Barça ha cregut que podia guanyar. A deu minuts pel final, Belleti ha marcat -sota una pluja intensa- el gol de la seva vida. Ha justificat tots els errors que ha comès defensivament atacant i anotant-se un gol que al final, ha valgut ni més ni menys que una Copa d'Europa. El Barça ha acabat guanyant un partit que s'ha posat a priori fàcil, però ha hagut de remuntar un gol en contrai jugar davant d'un rival admirable. La pluja dels últims minuts del partit han accentuat l'heroïsme -per si era poc- de la final. El Barça ha tornat a lluitar, ha tornat a sofrir, ha tornat a vèncer.





Stop
No hi ha un qualificatiu adient per descriure totes les emocions que ahir vam poder viure a l'Stop. Una hora abans estaven pràcticament ocupades totes les cadires, ja no hi havia lloc. Tothom va voler venir a viure un partit tan important com aquest a la seu barcelonista no oficial -no en recordo tampoc cap d'oficial- del nostre poble. Dibuixos de guix a la nevera i tonteries vàries a part, la final es va començar a viure el mateix matí del dia disset, quan el sopar ja es cuinava, i el dispositiu extraordinari de la final s'activava: televisió supletòria -"xapusses" incloses-, taules a dojo, menús especials, tòniques amb ganes de sortir de la nevera i nervis, molts nervis. L'espera es va fer eterna, el partit no arrivaba, i per si a algú se li acudia intentar relaxar-se escoltant la tele o la ràdio, et trobaves els programes de cada dia, però des de París. La final era pertot arreu, i va arribar l'hora. Cadascú al seu lloc, havent sopat més o menys, i comencem a animant des d'una bona estona abans, i disfrutant dels primers minuts. Primer ensurt d'Henry (que bo que és aquest tiu!). Minut quinze. Minut setze. El porter d'ells al carrer! Tothom cridava, tothom veia una final fàcil, i ja ho celebràvem, però encara era d'hora. L'eufòria precoç se'ns va menjar, i encara havíem de patir molt i molt. Oleguer bada; marca Campbell. Merda! Però ja remontarem... Excés de confiança. Mitja part. Calor, molta calor; sortim a fora a prendre l'aire. Comença la segona part i comencem a patir de nou. Tots patint, però quan el Barça estava a punt de començar a jugar a la desesperada, abans que el temps comencés a córrer massa ràpid, Eto'o la clava. Sí, sí, sí! Empat! Esclat d'alegria. I sense que tinguéssim temps de refredar-nos, a falta de 10 minuts pel final, gol de Belleti. El gol de la victòria. Que boti el bar Stop! Els uns damunt dels altres, alegria general, abraçades, petons, deu minuts interminables i... Campions! Èxtasi, més abraçades, més petons, més cançons i bengales, soroll, sirenes i emoció. Vam acabar animant no el Barça, ni el país, ni a cap jugador en concret: "Bar Stoop, oé; Bar Stoop, oé..." Felicitats campions. Hem creat escola, hem construït un temple del barcelonisme. Culers, no deixeu de venir al bar Stop.

Sentiments

[I. El nen]
"Mitja part. M'enfonso. Des que han expulsat a Lehman que tothom estàeufòric, convençut que guanyarem. Però, i si no ens vol entrar la pilota? No podem celebrar res; és més: estem perdent. Avui no toca" Estava fotut de nervis. Ja sé que és una solemne tonteria que el futbol et canviï l'estat d'ànim, i encara més que t'ho faci passar malament, però els sentiments no es poden frenar. Però a la mitja part va passar una cosa. Algú va veure que jo no ho veia clar. Era el més petit -i entès en la matèria tot i l'edat-, i em va buscar, em va tibar la samarreta i em va deixar anar, "Tranquil, que guanyarem". El nanu de Déu! Tenia raó, ho sabia. Però semblava que ell no es deixava portar per l'eufòria de jugar amb un més, ell ho sabia. Remuntem, i guanyem. L'agafo i li faig mil-i-un petons. Gràcies!

[II. L'avi]
Després de tot, abans de res, havia de fer una abraçada al meu avi. A l'avi Miquel. Si no fos per ell no m'interessaria el Barça, si no fos per ell ahir no hauria plorat, no sabria què és un fora de joc, ni el futbol; no sabria què és el Barça. A còpia de diumenges a la tarda, de discursos i explicacions, em va ensenyar què era tot això. Ens va anar bé, en aquella època, tenir davant nostre un equip de manual. Allò era el Barça, allò era futbol. He esperat més de mitja vida per guanyar-la, per tornar-la a guanyar sent una mica més conscient, i tenint la meitat d'ús de raó a la butxaca. Jo era molt petit quan vam guanyar la primera, i no em vull recordar del poc que sé de quan vam perdre a Atenes. Tocava. Ho havia de fer. Hi vaig anar i li vaig una abraçada allàon vam guanyar quatre lligues, el Kaiserlautern i la Sampdòria. A tu també, gràcies!

*Fotos: http://www.elperiodico.com

Revelacions

Diane Arbus (Nova York, 1923) ens mostra una exposició que pretén fer extranys, rars, i fins i tot macabres els fets més habituals de la vida als anys 50 i 60, a Nova York, la seva ciutat natal, però també a altres zones dels Estats Units.

Les fotografies d'Arbus, avui en dia, semblen una burla de la societat dels anys 60 i 70. Molts dels personatges que fotografia, podrien ser avui en dia caricatures, exageracions de personatges d'aquella mateixa època. Són tot persones d'extrems; són extremadament riques, o exageradament altes, patriòtiques, o tradicionals.


Cal destacar les obsessions de la fotògrafa americana. Es podrien distingir almenys cinc col·lectius amb els quals Diane Arbus estava especialment sensibilitzada.
Li agradava fotografiar transvestits, discapacitats mentals, nudistes, gent del món del cabaret, o exagerada en alguna característica.

El fet que fotografiï aquest tipus de gent, fa que Diane Arbus ens mostri la societat com la veu ella, i tot i que ens molts casos es tracta de gent "corrent", tots els seus subjectes ténen alguna cosa especial.


D'entre les moltes fotografies d'Arbus, se'n poden destacar algunes, com la del nen prim i rabiós que veieu, en un gest extrany entre ràbia i ganyota.

La majoria de fotos remarcables de l'artista americana són en el format quadrat de la seva segona càmera, a la qual vam saber que li va costar acostumar-se. Però, sigui amb la càmera que sigui, la fotògrafa retrata i sobretot fa imaginar històries diferents i actituts que sap donar als personatges que fotografia.

El dia 17 no existiré

Com veieu, cada vegada falta menys. El dia disset em llevaré, no sé on esmorzaré, no sé si serviré per fer quelcom útil. Llegiré els diaris, escoltar´s la ràdio tot el dia. Imagino que el Basté ja començarà a les 7 del matí a fer prèvies, perseguir autobusos i totes aquestes coses que sol fer... A més a més, miraré El Club, escoltaré en Bassas, i el gran amic Santi, que m'han dit que també va al poble de "sa torre gris" (com dirien els Antònia Font).
Després de tot això, ja us ho explicaré...

Callús per Pasqua es desperta

Com cada any, i ja en van centenars, Callús celebra la seva festa. Les Caramelles consisteixen en recórrer les masies i els carrers del territori, intentant que cada casa gaudeixi d’una cançó o una dansa a canvi d’un mossec, un glop, diners o una simple rialla. Aquest és l’esperit d’una festa que ja és centenària i que a les comarques centrals de Catalunya i que, especialment, a poblacions com aquesta, ha arrelat amb molta força. Durant dos dies, Callús es tenyeix de color blanc i vermell, se senten de fons petards i cascavells, i alçant la vista només es veuen senyeres, flors i ballestes. Som a un poble petit, però que cada any, per Pasqua, ressuscita.

*El vídeo triga un xic a carregar-se...

si ho intenteu més d'un cop cada vegada es veurà millor.

Ah, perseu que té so! ;)

Des de fa centenars d’anys, els caramellaires de Callús recorren el seu poble i rodalies per cantar i ballar, seguint una tradició -òbviament d’origen religiós-, que es remunta incomptables anys enrere, però se’n té constància des de mitjans del segle XIX. Tot i haver canviat, l’essència de la festivitat continua sent la mateixa que en els seus inicis: celebrar la Pasqua florida cantant i ballant pertot arreu cançons típiques de la terra.
Els callussencs es guarneixen per l’ocasió amb una camisa blanca, pantalons o faldilles, una barretina (o red) i unes espardenyes. A més de tota aquesta indumentària, un element essencial de les caramelles és la ballesta, -un atuell fet de llistons de fusta creuats que s’estiren- que serveix per fer arribar les flors a tots els balcons. A Callús, la ballesta compta amb tiradors especialistes, i algunes d’elles ja són veteranes que gairebé han visitat tots els balcons.

Tot i que la festa es celebra per Pasqua, quan acaben les festes nadalenques es comencen a preparar els actes. Cal posar a punt les flors, recaptar diners per fer una festa ben lluïda, i aprendre’s les cançons i els balls que toquen. Quan tot està a punt només cal combatre la impaciència del divendres Sant, que és el dia més etern de l’any per un caramellaire.
Un cop al lloc de sortida, les salutacions entre els caramellaires i els membres de l’orquestra que cada any els acompanya és l’últim preludi abans de començar la festa.

Els caramellaires recorren durant la tarda dissabte les cases de pagès que hi ha en tot el seu territori, rebent de cada casa un porró de mistela, moscatell, coca o altres dolços. La primera jornada de les Caramelles acaba oficialment a l’entrada del nucli urbà del poble, on es fa un “aperitiu� del que serà la jornada dominical. Aquell mateix vespre, tots els participants de la festa atapeeixen els bars i celebren la festa fins que el cos aguanta. Hi ha un moment de la nit on es barregen els qui acaben la jornada i els qui comencen l’altra. A les 5 de la matinada comença la “desvetllada popular�, que consisteix en fer soroll de petards a tots els carrers i racons del poble, fins a despertar a tothom. Diumenge, el dia comença amb un esmorzar a base de coca i mistela, i segueix amb les primeres cantades, deslluïdes per la mala veu dels primers compassos del dia. Poc a poc, es va afegint més i més gent a la festa, i el poble acaba sent un mar de camises blanques, senyeres, i barretines.

Un cop tatxats tots els noms dels carrers que indicava el “full de ruta� dels caramellaires, el poble s’uneix i fent una rotllana immensa, els callussencs canten un any més la seva sardana (Caramelles a Callús). La força d’aquelles notes té un valor infinit, al qual s’hi barreja l’aixecada de ballestes, cadascuna amb una flor i una senyera, que fan plorar a algú, i que posen els pèls de punta al que menys. Com diu la sardana Caramelles a Callús, “es transforma tot l’espai [...] Callús per Pasqua es desperta�.

*Fotos: Gerard Rovira

1-Eufòria col·lectiva després de la cantada final

2-Serafí Paquito

3-El coche de Ferrané

4- Ball de Bastons

5-Gerard i Ferran amb la caraja diumenge al matí

6-El Ramon oferint flors a cal Silu

El basc que juga amb les fronteres

Arnaldo Otegi, és el cap visible de l’esquerra abertzale. Ha traspassat en diverses ocasions el límit de la justicia, actitud que l’ha fet passar algun període de la seva vida a l’exili o a la presó. A dia d’avui, ha de pagar una fiança de 250.000 euros per no ser empresonat. Otegi és també, un dels “pares� del procés de pau a Euskadi, gràcies a les seves converses amb el president dels socialistes bascos, Jesús Eguiguren, que finalment han donat el seu fruit. Aquest abertzale sempre s’ha mogut entre fronteres: la legalitat i el delicte, la política i el terrorisme, Espanya i França, i, (encara que sigui imaginàriament) Euskal Herria i la resta.

Arnaldo Otegi Mondragón (Elgoibar, 1958), és fill d’una família tradicionalment socialista, encara que ell no ha estat només això. Des de ben jove, Otegi lluita per la independència d’Euskal Herria. Ho ha fet sent un terrorista –va pertànyer a ETA des de finals dels anys 70 al 1990-, i més tard es va consolidar com a líder de l’esquerra abertzale, formant part dels diversos partits d’aquest moviment (Herri Batasuna, Euskal Herritarrok, Batasuna...)

Arnaldo Otegi va començar la seva lluita per la causa basca la va començar de ben jove, i amb vint-i-dos anys ja va haver d’exiliar-se a França, perquè estava involucrat en un comando d’ETA que havia robat, assaltat el govern militar de Donòstia, i fet explotar una gasolinera. Després del seu exili i de ser absolt acusat del segrest de l’ex-diputat Javier Rupérez, va iniciar la seva etapa política, començant per presentar-se a les eleccions basques de l’octubre del 1994. Otegi ha estat sempre ballant entre la legalitat i la il·legalitat, i ara mateix és a la presó de Soto del Real esperant poder fer efectiu el pagament de 250.000 euros que el posarà en llibertat. Aquest no és, però el primer com que el basc s’ha hagut d’asseure al banc dels acusats. Hi ha estat almenys cinc vegades.

Encara que no han estat la causa fonamental de la consecució de l’alto el foc permanent d’ETA, les converses entre Otegi i el president del PSE, Jesús Eguiguren són un fet paral·lel del que ha acabat per ocórrer, un aperitiu del que acabaria passant entre ETA i el govern. Aquestes converses paral·leles, que van començar l’any 2002, van arribar a un alt nivell de complicitat. Un moment important en la seva carrera com a polític va ser el famós discurs que va fer al velòdrom d’Anoeta, on per primer cop va proposar constituir taules de diàleg i va obrir una via de negociació entre el govern i la banda armada basca.

Arnaldo Otegi és partidari de la pau a Euskadi, però ex-terrorista; polític, però pendent de judici; legalment espanyol, però un basc de pura sang. Sempre ha estat caminant entre fronteres, i lluitant perquè als mapes n’hi hagi una més.

Un molt bon regal

Avui és el meu aniversari, i avui també comença l'alto el foc d'ETA. La organització basca, ha decidit fer el pas que feia dies que es veia a venir, però que no per això és menys important.

Evidentment, la banda desconeixia que m'estava fent un regal preciós: l'absència de violència.
Encara no he sentit ben bé en cap mitjà de comunicació si existeix una raó per la qual la fi, o pausa de la violència d'ETA no començava el mateix dia del comunicat. Sigui com sigui, l'important és que, ara sí, l'Estat Espanyol i les altres nacions com Euskal Herria i Catalunya gaudim d'una espècie de Pau, o hem començat un procés, si més no, esperançador.

Aquest procés que va començar arran del comunicat dels (ex) terroristes, farà que hi hagin canvis tan a l'escenari polític basc, com al conjunt de l'Estat Espanyol. El que està clar és que és feina de tots construïr la Pau, i fer els passos que calguin per començar. ETA ja ha fet el seu pas. Potser l'ha fet tard, però l'ha fet, i això vol dir que alguna cosa està canviant. No em val que els polítics del PP, encara que vegin que el gran Zapatero els ha passat per sobre i els dóna mil voltes, s'encaparrin a dir que això no canvia res, i que no s'ha d'afluixar la corda en cap moment. No estaven (i estàvem) demanant fa temps i temps que ETA deixés aparcada la violència per començar un procés? ETA ha fet el seu pas, i hi ha d'haver una resposta conjunta de TOTS els demòcrates del país.

Va ser, aquest cop, una veu d'una dona qui ens va anunciar mitjançant un comunicat mesuradíssim que ETA feia el seu pas i que pretenia que "en el final del procés de Pau que començava que els ciutadans i ciutadanes bascos poguéssin decidir el seu futur". No es tracta de pagar un preu polític, com ja alerten alguns sectors de la política estatal; es tracta d'anar construïnt un futur on la primera premissa sigui la Pau, i si per poder viure tots en Pau Euskadi vol aixecar-se i caminar sol, que ho faci.

Visca la Pau!
Gora Euskal Herria!

[Vegeu el comunicat d'ETA]