Com "Coser i Cantar"

Antònia Font celebra els 10 anys de carrera amb un disc gravata Bratislava, amb l'orquestra del país. Els de Miquel Oliver, han comptat amb Miquel Àngel Aguiló, que s'ha encarreggat de fer una orquestració que val la pena no perdre's, menys si sou com jo, admiradors de la seva música, sobretot dels últims discos.
Agradable d'escoltar gràcies a les innovacions de l'orquestra, però amb la marca d'Antònia Font a cadascuna de les cançons. No us el perdeu, val la pena.

Por qué no te callas...?!

Au, vinga, va! Politono-sonitono "Por qué no te callas", i som-hi tots. La història ho té tot: personatges importants, concretament, els dos més importants (legal i políticament) del país, i violència. Tret de les seccions d'esports, totes poden incloure, d'alguna manera, aquesta història i/o les seves conseqüències. A treballar!
No em digueu que no ho havíeu vist! Al rei "se le fue la pinza". Ja duia massa estona assentat a una cadira, mentre els polítics feien de polítics. El pallasso amb els collons ben posats (Chávez) no callava i, sa majestat, va atrevir-se a parlar amb veu alta, tot i que no duia res escrit per l'ocasió, com sol fer. I llavors va passar.Joan Carles va obrir la boca, i, cansat de la veu del veneçolà, el va voler fer callar. Després, per si fos poc, un altre dels presidents de Sud-Amèrica ressentit amb l'empresariat espanyol va apretar la mare pàtria, i el Rei no va poder més. Es va aixecar, i va marxar. Per un dia que el fan treballar...

El gag de la setmana

Quantes vegades ho devien haver de repetir? És impossible que Cuní i Rahola (Queco Novell i Cesc Casanovas) i, sobretot, la revel·lació de la temporada, Mari Pau/Magdalena/i qui faci falta (Mireia Portas), aguantéssin abans de començar a cantar la cançó... Primer gag de la setmana de l'equip del Minoria/Polònia, que aquesta temporada s'ha reforçat per no baixar el llistó, un objectiu prou difícil. Ho aconseguiran?

Un número u

És un número u. No hi ha res més a dir. En el seu moment va se innovador, i ara es manté (després que es donéssin bufetades per tenir-lo) a Tele 5, cada migdia, alegrant-nos la vista cuinant, i amb el bon humor que sempre l'ha caracteritzat. Karlos Arguiñano fa el seu programa, cada dia, des de l'estudi que té a Zarautz (Euskadi), amb el seu equip, i amb les verdures del seu propi hort. Fa riure, dóna bons consells, i no cansa, perquè és autèntic. Diu el que li surt del cor, però sense complicar-se la vida. L'altre dia ens va il·lustrar amb una reflexió. Parlava de futbol, i de la temporada (esperem que l'última) de la seva Reial Societat a Segona Divisió quan es va aturar, i digué: "Pero que no os preocupe el fútbol eh... Al fin y al cabo, son once tíos de venticinco años con calza corta". Doncs sí, no ens ha de preocupar més que això.
El summum del seu programa arriba just abans d'acomiadar-se pel cap de setmana, els divendres, abans de recomanar a tothom que no corri amb el cotxe durant el cap de setmana. Rep a la seva taula n'Arzak, i podem sentir dos amics cuiners bascos com parlen dels darrers invents d'un d'ells. Un espectacle, no us ho perdeu.

Art o per què ens agrada el futbol

>Escolteu la narració dels argentins (la millor), i gaudiu tantes vegades com vulgueu del gol del gautxo. Més tard explicaré com penso que el va fer, les dificultats que té marcar aquesta xarxa, i tot el que se m'acudeixi...

La Puta Campanya

No sabia com anomenar aquest text. Parla de la campanya electoral, i com que ja estic fart de aquest període, l’he anomenat La Puta Campanya, no amb l’ànim d’ofendre a ningú, ni de ser groller, sinó fent un exercici de sinceritat i acceptant el cansament que molts em penso que duem a sobre des que els polítics ens van començar a atabalar, o dit en termes juvenils, a “taladrar� de mala manera tots i cadascun dels ciutadans, perquè si una cosa té la campanya electoral, és que ningú en aquest país se’n salva.
Tinc moltes ganes d’anar a votar, no només pel que significa poder exercir el meu dret a la democràcia, una de les coses més boniques de fer en una societat, sinó perquè també tinc ganes de que tots els polítics ens deixin en pau d’una punyetera vegada, que poguem tenir un telenotícies sense la infecció constant de polítics, campanyes, actes electorals, mítings, retrets, contraretrets, rèpliques, debats, i tot tipus de soroll, en general, provocat per una campanya que ja gairebé no recordo ni quan va començar.
Sentiré una pau interior immensa quan dipositi la meva papereta dins la urna. Tot s’haurà acabat, o, segons com, acabarem d’entrar en una altra fase de negociacions, que sovint és tot el contrari que la campanya.
Mentre durant el període electoral els polítics es critiquen com si fossin la veïna més vulgar del món, un cop s’ha votat tot canvia. Si no és que hi ha algun partit que obté més del 50% dels escons, fet que en termes electorals s’anomena majoria absoluta, comença una altra guerra. Llavors els polítics són capaços de fer les mil i una per seduir, agradar a qui tiraven els plats pel cap fins el dia abans.
No demano el vot per ningú ni vull fer des d’aquí ni tan sols una crida a una tendència, però el que sí que m’agradaria fer és cridar a l’alto al foc, a la tranquil•litat política, almenys fins que votem. Estalvieu-vos retrets, si després us estareu fent la pilota i ensabonant-vos durant setmanes...o mesos!
A veure, siguem clars:
*Tu, Mas, no vagis tant de xulo, que no tindràs majoria absoluta. Sí, home sí, seràs el més votat, el que tindrà més escons, però encara no ets com en Pujol, i, sincerament, dubto que h siguis mai. No cal que vagis fent el numeret amb el notari, que tots sabem que vosaltres, els convergents, pactaríeu amb el diable per ser a un despatx, i si convé, pactaràs amb el Piqué. Com diria el teu antecessor, això que has fet, no serveix per res.

*A ver, Jose. Què vols que et digui a tu. No intentis ser graciós. Si no ho ets,

no passa res. La feina d’un polític no és fer monòlegs, ni fer riure. No perdis més temps fent gracietes artificials, que sabem que de tu, precisament, no han sortit. No passa res si no parles un català perfecte, i si no tens un humor tarragoní com el del Buenafuente, tampoc, no et preocupis.
*Carod, on ets? Sé que segurament intentes fer un gran esforç per callar i no dir cap tonteria durant la campanya. Tothom tenia por que de sota aquest bigoti en sortís qualsevol paraula, que més tard pogués ser l’excusa per crucificar-te una vegada més. Sort en tenim que t’has posat una tira d’esparadrap a la boca, i que et mantens a ratlla. Ja veurem què fas a partir del dia 2, esperem que mantinguis el to.
*A veure, Xoan. La veritat és que ho fas bastant bé, i saps que obtindràs uns molt bons resultats, encara que gràcies a la mala gestió d’altres. Només m’agradaria demanar-te una cosa, i és que donis emoció a la campanya. Et va agradar el trio polític que vau formar amb els republicans i els socialistes, però aguanta’t una mica, noi. Encara estàs tan tremendament excitat, que ja estàs perdent el cul per tornar a fer el “menaix a truà� que tant et va agradar...
*I tú, Piqué, no sé si demanar-te directament que ho deixis, però seria una llàstima. Ets un bon polític i millor orador, però se’t veu el llautó. Eres comunista, i et vas deixar comprar. Repeteixo que tens una elegància i un saber fer que no és a l’abast de gaires, però no faràs res de bo. T’has equivocat de partit, o, si més no, t’has equivocat a l’hora de presentar-te aquí, i per a aquests...

Ara que ja esteu tots servits, ja podeu començar a votar-vos, a fotre-us mà pel darrere i a temptejar-vos, agradar-vos, deixar-vos seduïr, i després, tornar-vos a emprenyar, com sempre.