banner

28 de novembre 2006

Art o per què ens agrada el futbol

>Escolteu la narració dels argentins (la millor), i gaudiu tantes vegades com vulgueu del gol del gautxo. Més tard explicaré com penso que el va fer, les dificultats que té marcar aquesta xarxa, i tot el que se m'acudeixi...

26 d’octubre 2006

La Puta Campanya

No sabia com anomenar aquest text. Parla de la campanya electoral, i com que ja estic fart de aquest període, l’he anomenat La Puta Campanya, no amb l’ànim d’ofendre a ningú, ni de ser groller, sinó fent un exercici de sinceritat i acceptant el cansament que molts em penso que duem a sobre des que els polítics ens van començar a atabalar, o dit en termes juvenils, a “taladrar� de mala manera tots i cadascun dels ciutadans, perquè si una cosa té la campanya electoral, és que ningú en aquest país se’n salva.
Tinc moltes ganes d’anar a votar, no només pel que significa poder exercir el meu dret a la democràcia, una de les coses més boniques de fer en una societat, sinó perquè també tinc ganes de que tots els polítics ens deixin en pau d’una punyetera vegada, que poguem tenir un telenotícies sense la infecció constant de polítics, campanyes, actes electorals, mítings, retrets, contraretrets, rèpliques, debats, i tot tipus de soroll, en general, provocat per una campanya que ja gairebé no recordo ni quan va començar.
Sentiré una pau interior immensa quan dipositi la meva papereta dins la urna. Tot s’haurà acabat, o, segons com, acabarem d’entrar en una altra fase de negociacions, que sovint és tot el contrari que la campanya.
Mentre durant el període electoral els polítics es critiquen com si fossin la veïna més vulgar del món, un cop s’ha votat tot canvia. Si no és que hi ha algun partit que obté més del 50% dels escons, fet que en termes electorals s’anomena majoria absoluta, comença una altra guerra. Llavors els polítics són capaços de fer les mil i una per seduir, agradar a qui tiraven els plats pel cap fins el dia abans.
No demano el vot per ningú ni vull fer des d’aquí ni tan sols una crida a una tendència, però el que sí que m’agradaria fer és cridar a l’alto al foc, a la tranquil•litat política, almenys fins que votem. Estalvieu-vos retrets, si després us estareu fent la pilota i ensabonant-vos durant setmanes...o mesos!
A veure, siguem clars:
*Tu, Mas, no vagis tant de xulo, que no tindràs majoria absoluta. Sí, home sí, seràs el més votat, el que tindrà més escons, però encara no ets com en Pujol, i, sincerament, dubto que h siguis mai. No cal que vagis fent el numeret amb el notari, que tots sabem que vosaltres, els convergents, pactaríeu amb el diable per ser a un despatx, i si convé, pactaràs amb el Piqué. Com diria el teu antecessor, això que has fet, no serveix per res.

*A ver, Jose. Què vols que et digui a tu. No intentis ser graciós. Si no ho ets,

no passa res. La feina d’un polític no és fer monòlegs, ni fer riure. No perdis més temps fent gracietes artificials, que sabem que de tu, precisament, no han sortit. No passa res si no parles un català perfecte, i si no tens un humor tarragoní com el del Buenafuente, tampoc, no et preocupis.
*Carod, on ets? Sé que segurament intentes fer un gran esforç per callar i no dir cap tonteria durant la campanya. Tothom tenia por que de sota aquest bigoti en sortís qualsevol paraula, que més tard pogués ser l’excusa per crucificar-te una vegada més. Sort en tenim que t’has posat una tira d’esparadrap a la boca, i que et mantens a ratlla. Ja veurem què fas a partir del dia 2, esperem que mantinguis el to.
*A veure, Xoan. La veritat és que ho fas bastant bé, i saps que obtindràs uns molt bons resultats, encara que gràcies a la mala gestió d’altres. Només m’agradaria demanar-te una cosa, i és que donis emoció a la campanya. Et va agradar el trio polític que vau formar amb els republicans i els socialistes, però aguanta’t una mica, noi. Encara estàs tan tremendament excitat, que ja estàs perdent el cul per tornar a fer el “menaix a truà� que tant et va agradar...
*I tú, Piqué, no sé si demanar-te directament que ho deixis, però seria una llàstima. Ets un bon polític i millor orador, però se’t veu el llautó. Eres comunista, i et vas deixar comprar. Repeteixo que tens una elegància i un saber fer que no és a l’abast de gaires, però no faràs res de bo. T’has equivocat de partit, o, si més no, t’has equivocat a l’hora de presentar-te aquí, i per a aquests...

Ara que ja esteu tots servits, ja podeu començar a votar-vos, a fotre-us mà pel darrere i a temptejar-vos, agradar-vos, deixar-vos seduïr, i després, tornar-vos a emprenyar, com sempre.

10 de juny 2006

Askerrik asko, Segurola


Santiago Segurola (Barakaldo, 1957) deixarà d'encapçalar la secció d'esports del diari El País, per passar a ser el cap de Cultura. Només amb aquest moviment ja podem imaginar-nos de quin peu calça. Segurola ha estat un periodista esportiu de referència, un gran observador i cronista de futbol. Els canvis a la direcció del diari del grup Prisa han generat aquest canvi. Segurola serà substituit per José Sámano al capdavant de la secció d'esports.

Santiago Segurola ha donat anys de llum al periodisme esportiu en general, i al futbol en particular, narrant cròniques i avançant-se, per exemple, darrerament, a la caiguda del model de Florentino Pérez al Reial Madrid. Segurola, a Madrid, i Ramon Besa, a Barcelona han nodrit la secció d'esports amb cròniques futbolístiques dignes d'estudis literaris i que han generat comentaris i crítiques no només per què deien, sinó per la manera com aquests periodistes han narrat el futbol. Segurola ha creat escola, ha sabut fer interessants les cròniques de futbol, ha fet que molts esperéssim l'endemà per veure què deia.
El nou director del diari, Javier Moreno, ha volgut re-ubicar Segurola fent-lo cap de la secció de Cultura. Segurola s'enfronta a un gran repte: liderar una àrea, (cosa que ja feia fins ara), però a més a més ho farà en una secció que li és nova, i que és una secció de referència. La secció de Cultura d'El País és un dels miralls on molts periodistes i futurs periodistes es miren. Però Segurola ho farà bé.
Produirà excitació i admiració a més d'un veure com Segurola passa de la secció d'esports (l'àrea periodística de qui molts malparlen) a la secció de cultura, que exigeix un bagatge i, mai millor dit, una cultura profundíssima, com la que té el de Barakaldo.
Ocuparà el buit de Segurola José Sámano, company de secció. El recanvi natural de Segurola seria tal vegada Ramon Besa, per estatus i experiència, però el lloc del de Perafita, si no pot ser Perafita, ha de ser Barcelona. De ben segur que ni Segurola ni la direcció d'El País deixaran la seva àrea esportiva (de les millors que es poden trobar) a mans de qualsevol. Sort per a Sámano.
No puc donar cap consell a Segurola, perquè ell és un monstre. De moment, només podem esperar que li vagi tot com ell voldria, amb la condició que, com avui, ens regali un parell de peces per emmarcar. Que disfruti d'un mundial excel·lent i que ens traslladi el que vegi a nosaltres de la única manera com ho sap fer: bé.

03 de juny 2006

Tornen les samarretes Callús City



He fet una prova de samarretes. Ho he provat amb el color xocolata, i amb la xapa en comptes de les lletres soles. Feu-me comentaris a veure què us semblen. S'acceptyen crítiques!

30 de maig 2006

Mala campanya

Durant aquests dies i els que falten per arribar a la data de la celebració del referèndum de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya els partits polítics estan fent campanya en favor de la seva opció. Això és molt normal, i els propis partits i els polítics que en formen part tenen tot el dret d’opinar com vulguin, però no està bé fer una campanya destructiva, com s’està fent en molts casos.

Els partits polítics s’estan embolicant en un joc de retrets i d’acusacions que serien més pròpies d’una baralla entre nens petits que dels qui s’han d’encarregar de fer rutllar el país. Han aparegut en mitjans de comunicació les campanyes decebedores de socialistes, convergents i republicans i els lectors, oients i telespectadors som víctimes d’aquest trist espectacle.
La primera mostra que em va arribar a les orelles va ser una falca radiofònica que va posar en marxa Esquerra Republicana de Catalunya, on s’hi incloïen talls de veu d’Artur Mas, acusant-lo de mentir, i d’Alfonso Guerra, afirmant que a Madrid s’havien cepillao l’estatut que va sortir del Parlament. És que Esquerra no té altres motius de pes per argumentar el “no�? Però després d’això ve el pitjor: “Ara toca no�, una frase que segurament intenta emular la famosa “Això no toca� de qui fou president de la Generalitat. Però, l’intent d’imitació no soluciona res. Per què ara no toca? Els ciutadans mereixem una argumentació.
Segona campanya memorable: la socialista. José Zaragoza, mostrava orgullós, l’eslògan de la campanya socialista. Era un cartró on hi deia: “El PP utilitzarà el teu no contra Catalunya�. Sort en va tenir el PSC que aquell dia es celebrava la final de la Champions del Barça a París, i gairebé ningú se’n va adonar. Tampoc els socialistes catalans han estat capaços de e construir un argument sòlid i convincent per justificar el vot afirmatiu. Vegem si hi ha sort amb els convergents...
La campanya de la federació nacionalista CiU m’ha arribat també per ones radiofòniques, però l’emissor no era directament el partit polític, sinó les seves joventuts. El fragment radiofònic era una composició de talls de veu del president d’ERC, Carod-Rovira, amanit amb unes rialles de llauna que feien que el que deia Carod, evidentment en declaracions passades on la va pifiar, semblés un monòleg o un acudit. L’anunci deia que hi havia polítics a Catalunya que feien riure. N’hi ha a tot arreu. Altra vegada, trist, destructor i gens convincent.

Quan un estudia filosofia, li ensenyen que hi ha una fal·làcia –que és un raonament erroni– anomenada tu quoque, i que consisteix en assenyalar l’error d’altri com a argument principal, sense una alternativa, i com a conseqüència, sense transmetre un missatge sòlid.

En definitiva, podem concloure que aquesta és una campanya on els polítics s’han dedicat a destruïr mitjançant errors aliens els discursos contraris a les seves afinitats, i com a conseqüència no han tingut temps per rumiar arguments seriosos i convincents en favor de la seva opció. Un espectacle espantós.

18 de maig 2006

Simplement campions!

El Barça ha jugat –i per si algú no se n'havia adonat, ha guanyat– la final de la Champions League. Tots els culers esperàvem aquest triomf des de feia 14 anys. Alguns podem dir fins i tot que feia més de mitja vida que ho esperàvem. Tota la massa social del Barça ha explotat de joia, avui és un dia alegre, calorós. És un dia en què es recorda nostàlgicament la nit passada, la nit del Barça, la nit que vam tornar a ser campions d'Europa, la nit del disset de maig del dos mil sis.




Crònica

El Barça ha aconseguit anit tornar a guanyar la Copa d'Europa, la Champions League. Amb un gol d'Eto'o i un altre fruit d'un centre perillosíssim de Belleti que no ha controlat Almunia i s'ha colat a la xarxa de l'Arsenal, els blau-grana han culminat un dels millors anys de la seva història remuntant un gol de l'Arsenal, obra de Campbell al minut 37. La nit, però, ha acabat bé finalment per als blau-granes, i el capitàdel Barça, Carles Puyol ha acabat alçant la segona "orelluda". La final no ha estat un bon partit de futbol. El Barça ha hagut de treure's la son de les orelles, però no ho ha fet fins al quart d'hora, quan l'Arsenal ja hauria pogut marcar en un parell d'ocasions protagonitzades per Henry, que ha trobat davant seu un Víctor Valdés brillant. El partit ha estat condicionat per una jugada que ha donat un gir al matx. Era el minut 16, i Eto'o ha aconseguit arribar a una passada de Ronaldinho abans que ho fés el porter alemany Lehman, i aquest no ha tingut més remei que agafar-li des de terra el turmell i fer-lo caure. La jugada ha seguit, i Giuly ha marcat un gol que no ha pujat al marcador. L'àrbitre -que ha tingut una mala actuació general-, ha preferit tallar la jugada i expulsar el porter gunner. Així doncs, des del minut 16 el Barça ha jugat amb un home més. El damnificat ha estat el migcampista francès Pires, a qui Wenger ha substituït pel porter Almunia. Però l'Arsenal s'ha mantingut ordenat i fins i tot ha pogut avançar-se al marcador. Ho ha fet Campbell, després d'un servei de falta d'Henry. Un error de marcatge d'Oleguer ha facilitat la rematada perfecta del central anglès. El Barça no rutllava. Patia. El fet que Rijkaard hagués aliniat un migcampista més contundent com és Van Bommel, ha fet que l'equip anés coix de control de pilota, i de fet, això s'ha constatat quan Frank ha rectificat, i ha tornat a donar a l'equip el color que necessitava. Iniesta ha sortit al camp per jugar la segona part, i perquè el Barça tornés a tenir la pilota. I ho ha fet. El de Fuentealbilla ha ajudat l'equip, encara que no ha estat fàcil. Els anglesos es mantenien ordenats, i fins i tot Henry, el millor jugador de la final juntament amb Valdés, ha disposat de més d'una ocasió per deixar els blau-granes pràcticament sentenciats.




Però el Barça ha despertat, i el lleó ha fet de lleó. Samuel Eto'o, que ja ho havia provat anteriorment estavellant una pilota al pal -encara a la primera part-, ha marcat un gol al seu estil: penetrant dins l'àrea ràpidament, com un fibló que es clava a la pell de l'Arsenal, i ha xutat allàon pocs haguéssin xutat, ha col·locat la pilota al primer pal, tot i no disposar d'angle per fer el xut. Eto'o ha reactivat el Barça quan més li convenia, ha fet el seu gol. Ha estat llavors quan el Barça ha cregut que podia guanyar. A deu minuts pel final, Belleti ha marcat -sota una pluja intensa- el gol de la seva vida. Ha justificat tots els errors que ha comès defensivament atacant i anotant-se un gol que al final, ha valgut ni més ni menys que una Copa d'Europa. El Barça ha acabat guanyant un partit que s'ha posat a priori fàcil, però ha hagut de remuntar un gol en contrai jugar davant d'un rival admirable. La pluja dels últims minuts del partit han accentuat l'heroïsme -per si era poc- de la final. El Barça ha tornat a lluitar, ha tornat a sofrir, ha tornat a vèncer.





Stop
No hi ha un qualificatiu adient per descriure totes les emocions que ahir vam poder viure a l'Stop. Una hora abans estaven pràcticament ocupades totes les cadires, ja no hi havia lloc. Tothom va voler venir a viure un partit tan important com aquest a la seu barcelonista no oficial -no en recordo tampoc cap d'oficial- del nostre poble. Dibuixos de guix a la nevera i tonteries vàries a part, la final es va començar a viure el mateix matí del dia disset, quan el sopar ja es cuinava, i el dispositiu extraordinari de la final s'activava: televisió supletòria -"xapusses" incloses-, taules a dojo, menús especials, tòniques amb ganes de sortir de la nevera i nervis, molts nervis. L'espera es va fer eterna, el partit no arrivaba, i per si a algú se li acudia intentar relaxar-se escoltant la tele o la ràdio, et trobaves els programes de cada dia, però des de París. La final era pertot arreu, i va arribar l'hora. Cadascú al seu lloc, havent sopat més o menys, i comencem a animant des d'una bona estona abans, i disfrutant dels primers minuts. Primer ensurt d'Henry (que bo que és aquest tiu!). Minut quinze. Minut setze. El porter d'ells al carrer! Tothom cridava, tothom veia una final fàcil, i ja ho celebràvem, però encara era d'hora. L'eufòria precoç se'ns va menjar, i encara havíem de patir molt i molt. Oleguer bada; marca Campbell. Merda! Però ja remontarem... Excés de confiança. Mitja part. Calor, molta calor; sortim a fora a prendre l'aire. Comença la segona part i comencem a patir de nou. Tots patint, però quan el Barça estava a punt de començar a jugar a la desesperada, abans que el temps comencés a córrer massa ràpid, Eto'o la clava. Sí, sí, sí! Empat! Esclat d'alegria. I sense que tinguéssim temps de refredar-nos, a falta de 10 minuts pel final, gol de Belleti. El gol de la victòria. Que boti el bar Stop! Els uns damunt dels altres, alegria general, abraçades, petons, deu minuts interminables i... Campions! Èxtasi, més abraçades, més petons, més cançons i bengales, soroll, sirenes i emoció. Vam acabar animant no el Barça, ni el país, ni a cap jugador en concret: "Bar Stoop, oé; Bar Stoop, oé..." Felicitats campions. Hem creat escola, hem construït un temple del barcelonisme. Culers, no deixeu de venir al bar Stop.

Sentiments

[I. El nen]
"Mitja part. M'enfonso. Des que han expulsat a Lehman que tothom estàeufòric, convençut que guanyarem. Però, i si no ens vol entrar la pilota? No podem celebrar res; és més: estem perdent. Avui no toca" Estava fotut de nervis. Ja sé que és una solemne tonteria que el futbol et canviï l'estat d'ànim, i encara més que t'ho faci passar malament, però els sentiments no es poden frenar. Però a la mitja part va passar una cosa. Algú va veure que jo no ho veia clar. Era el més petit -i entès en la matèria tot i l'edat-, i em va buscar, em va tibar la samarreta i em va deixar anar, "Tranquil, que guanyarem". El nanu de Déu! Tenia raó, ho sabia. Però semblava que ell no es deixava portar per l'eufòria de jugar amb un més, ell ho sabia. Remuntem, i guanyem. L'agafo i li faig mil-i-un petons. Gràcies!

[II. L'avi]
Després de tot, abans de res, havia de fer una abraçada al meu avi. A l'avi Miquel. Si no fos per ell no m'interessaria el Barça, si no fos per ell ahir no hauria plorat, no sabria què és un fora de joc, ni el futbol; no sabria què és el Barça. A còpia de diumenges a la tarda, de discursos i explicacions, em va ensenyar què era tot això. Ens va anar bé, en aquella època, tenir davant nostre un equip de manual. Allò era el Barça, allò era futbol. He esperat més de mitja vida per guanyar-la, per tornar-la a guanyar sent una mica més conscient, i tenint la meitat d'ús de raó a la butxaca. Jo era molt petit quan vam guanyar la primera, i no em vull recordar del poc que sé de quan vam perdre a Atenes. Tocava. Ho havia de fer. Hi vaig anar i li vaig una abraçada allàon vam guanyar quatre lligues, el Kaiserlautern i la Sampdòria. A tu també, gràcies!

*Fotos: http://www.elperiodico.com