Lisboa: guia del viatge

El país
La República Portuguesa és el país veí d'Espanya, banyat per l'oceà Atlàntic. Aquest país té uns 10 milions d'habitants. És un país costaner, amb més de 1700 quilòmetres de costa. Això fa que el clima de portugal sigui marítim i atemperat, més sec al sud i plujós al Nord, on limita amb Galícia. La capital de l'estat és Lisboa, la ciutat que avui visitarem.

La ciutat
La ciutat que avui visitem, Lisboa, téLisboa és la capital i la ciutat més gran de l'estat de Portugal. Està situada a l'estuari del riu Tajo. A més de la capital del país és també la capital del Districte de Lisboa, de la regió de Lisboa i de l'àrea metropolitana de Lisboa. La ciutat té un població de 564.657 (2001) habitants, i l'àrea metropolitana 2,6 milions, una quarta part de la població del país.El municipi està dividit en 53 freguesias, una de les quals és Benfica.

El club
L'S.L. Benfica (Sport Lisboa e Benfica), va néixer l'any 1904 i va vestit de vermell. Els que tinguin un vagatge futbolístic més important, sabran que el Barça ja es va enfrontar als portuguesos l'any 1961, en la famosa "final dels pals", una final de la llavors Copa d'Europa on el Barça va perdre davant el Benfica per 3 a 2, tot i xutar fins a 9 vegades contra els pals de la porteria dels portuguesos. Des de llavors, els pals de les porteries de futbol van passar de ser quadrats a ser rodons. Alguns també sabreu que militava a les files del Benfica Eusébio, el millor jugador portuguès de la història.Una altra de les curiositats del Club de la capital és al ritual que se celebra abans de cada partit a l'estadi "da Luz". Una àliga sobrevola l'estadi fins acabar al centre del terreny de joc, on queda aturada creant la imatge de l'escut del club.

L'estadi
Avui el Barça jugarà a l'Estádio da Luz, un camp que va ser construït arran de la celebració de l'Eurocopa de Portugal del 2004. Té capacitat per 65.000 espectadors. La pàgina web del RACC encara no especifica el lloc on estaren situats dins l'estadi.

L'equip
El Benfica va tercer a la lliga portuguesa (a 7 punts del Porto, que és el líder), i fa un parell de setmanes que el van eliminar de "a Taça", que és com els portuguesos en diuen de la Copa. L'estat de forma de l'equip no és el millor, però, com tots els equips, usarà les seves millors armes.
Els perills del Benfica es diuen:
-Simão, el que tots coneixem. L'ex-blaugrana és el líder de l'equip, i tot i que alguns recordaran que el seu pas pel Barça no va ser gaire brillant, és un excel·lent jugador i va ser l'artífex de l'eliminació del vigent campió, el Liverpool. Simão els va fer un golàs.
-Nuno Gomes. Aquest jugador no juga el partit d'avui, està sancionat. És el pitxitxi de l'equip, un davanter "matador" que haurem de tenir en compte pel partit de tornada.
-Mantorras. Un noi negre que porta el dorsal 9 i és molt perillós, tot i que no sabem si serà a l'equip inicial. És un problema per l'entrenador, Koeman, ja que l'afició voldria veure'l jugar i l'holandès el fa seure a la banqueta.
-Luisão: Defensa central, líder, brasiler, jove, i molt alt (1,92 m). Farà el possible perquè els nostres davanters no puguin fer res, però no és gaire violent. Ha jugat tota la lliga i només li han ensenyat 6 targetes grogues, i cap de vermella.

El noi de l'Ã ngel

Albert Oliver Campos (Terrassa, 4 de juny del 1978), és el líder del Ricoh Manresa, un equip que lluita per no baixar de categoria i tornar al malson de la lliga LEB. El base egarenc –pretès aquest any pel Barça- , va aconseguir un petit miracle ara fa dues setmanes a Sevilla, a la pista del Caja San Fernando, on va anotar un triple impossible en el darrer segon de partit. Una cistella que ha donat la volta per totes les televisions del país, i ha estat vital per l’equip del Bages. Segons el mateix Oliver, va ser “com si un àngel portés la pilota dins l’anella�.

El jugador vallesà haurà de continuar ajudant els manresans a mantenir-se a la categoria màxima del bàsquet estatal, i per fer-ho haurà de sofrir molt. Tant com va patir l’equip fa dues jornades contra el Caja San Fernando, on va aconseguir en el darrer moment la cistella; senzillament miraculosa. El Ricoh s’enfronta aquest diumenge al DKV Joventut -un equip de “bon record� al qual va pertànyer Oliver-, en un partit importantíssim, com tots els que li queden d’aquí a final de temporada.

El petit Albert va començar a jugar a bàsquet quan tenia poc més de sis anys. Les seves primeres passes les va fer en un equip de la seva ciutat, L’Sferic Terrassa, l’equip on jugava el seu germà gran, a qui veia jugant a basquetbol i va voler imitar. Oliver reconeix que “si el meu germà no hagués estat aficionat al bàsquet, jo segurament hauria provat de jugar a futbol, com la majoria de gent...�. L’any 1996, va fer el salt a l’equip filial del Joventut de Badalona, el Sant Josep. A Badalona va arribar a debutar a la lliga ACB, però la presència de jugadors com Raül López, i el retorn de Rafa Jofresa al conjunt verd-i-negre, van canviar el destí de l’egarenc. Oliver va decidir la temporada 1999-2000 marxar a jugar a l’aleshores Caprabo Lleida, un equip que li anava com anell al dit: no hi havia pressió, i l’únic objectiu del Caprabo era mantenir-se a la categoria. Gairebé per accident, aquell equip va estar molt a prop d’ascendir aquella mateixa temporada, i l’any a sobre ho va aconseguir. L’àngel d’Oliver ja havia aparegut, i ho va tornar a fer la temporada següent, quan va tornar a fer el mateix amb el Manresa. Els manresans, llavors a la lliga LEB, van retornar l’equip de la capital del Bages al seu lloc, a la lliga ACB. Oliver havia aconseguit el segon ascens de la seva carrera, i des de llavors que no s’ha mogut ni de Manresa ni de la categoria màxima del bàsquet espanyol.

Fins i tot el Winthertur F.C. Barcelona, un equip dels grans, ha pretès incorporar-lo durant aquesta temporada, o potser ho voldrà fer de cara a l’any que ve. Ell diu que “és evident que fa il·lusió�, però la directiva del Ricoh, ara per ara, s’ha negat a negociar. Segons el president, Josep Vives, “el Barça no té ni diners ni jugadors que puguin suplir el que significa Oliver pel Manresa�. Les paraules del president i les ofertes no canvien la senzillesa del base.
Oliver segueix essent el líder de l’equip manresà, el jugador clau, i el pare d’una nena amb qui mira de compartir tot el temps que pot, un individu senzill aficionat a jugar al dòmino. Oliver no té res anormal, és un bon jan que juga a la lliga virtual supermanager, com molts maníacs de l’ACB, i evidentment, es té fitxat a ell mateix al seu equip. Si té gana, li agrada menjar una paella. No sembla res més que un jove que juga a bàsquet; és molt normal, però l’acompanya un àngel.


[Animació: www.p69.webcindario.com]

Veurem el vol de l'Ã liga

Les eliminatòries del Barça de quarts de final i semifinals es decidiran al Camp Nou. Ens enfrontarem a un rival a primer cop d'ull assequible. En aquests quarts de final el Barça ha quedat aparellat amb el Benfica, un dels dos equips de la capital de Portugal, l'equip vermell; el de Simao i Koeman; el de l'àliga que sobrevola l'estadi abans de cada partit i que, segons els afeccionats del Benfica, els indica amb el seu vol si el Benfica guanyarà.


El Barça ha tingut la sort de jugar amb un rival que no és ni de bon tros el més perillós, però l'avantatge més gran que tenim els blau-grana és que jugarem amb el factor camp a favor tant a els quarts de final com a les semifinals i final (en cas que hi arribem). Anirem a la capital portuguesa, Lisboa, on ens trobarem amb un estadi de luxe i amb capacitat per 65.000 espectadors, l' Estádio dá Luz. En aquest estadi hi juga un equip atacant, amb un ex-blau-grana com a líder, Simao sabrosa. Un home que aquí havia estat objecte de burla i ara, ves per on, és el nostre enemic més perillós. A més d'en Simao, els portuguesos ténen a la banqueta assegut, encara que darrerament ha estat molt qüestionat, en Koeman. Suposo que us sona, és aquell holandès rosset que ens va fer guanyar una copa d'Europa a Wembley ara farà 14 anys. Sí, ja fa 14 anys que Ronald va foradar la porteria de Pagliuca, i esperem que enguany no posi gaire pegues a la nostra classificació per les semifinals. Esperem que, almenys aquell dia, l'àliga del Benfica no tingui un vol còmode.

Barça-Chelsea, crònica d'ambient

Només sortir per la boca de metro del Liceu, em vaig adonar que a Barcelona passava alguna cosa extraordinària. Les Rambles estaven plenes de colors, com sempre, però hi havia un color que dominava més del que ho fa normalment. Aquest color era el blau, el color dels seguidors del Chelsea, que anava acompanyat dels càntics que caminen com ells rambla amunt i rambla avall. Mentre em ficava cap a un dels carrers de la zona antiga, vaig poder vaure que els anglesos s'havien apropiat, a més dels carrers i del centre de Barcelona en general, de tots els pubs precisament inspirats en la seva decoració als del seu país d'orígen.

Estaven com a casa: cantaven, bevien, buscaven brega, i esperaven el futbol. El que potser no sabien era que els esperava un Camp Nou ple, un Barça que sabia perfectament què havia de fer, i un Ronaldinho... Bé, també els esperava Ronaldinho.

[Fotos: Damià Badia Teixidó]

Encara podem somiar?

Resulta que ahir el Callús va guanyar el Valls de Torroella, un equip que a la primera volta ens va guanyar a casa seva, un d'aquells camps incòmodes on s'hi juga molt malament, tant pel continent (el terreny de joc petit i atapeït) com pel contingut (jugadors durs, forts i que ténen prou veterania com per amargar-te la tarda d'un dissabte). Doncs bé, ahir vam ser nosaltres que els vam atropellar. No vam haver de patir en cap moment, als de Palà no se'ls va passar pel cap la possibilitat de guanyar des que vem fer el primer gol.
Des que ha arribat el nou tècnic, en Paco Romero, només sabem guanyar. Sembla com si la matèria primera hi fos però abans que vingués ell estés mal organitzada. El balanç de Romero a la banqueta és més que impecable: 17 gols a favor i 3 en contra. Va debutar amb un 6 a 0 a casa contra el Bellver, llavors vam sortir contents d'un camp incòmode i d'aquells que fa "mandra" com és Calders (1 a 4), i ahir no hi va haver color. Però no tot s'acaba aquí: ara l'equip està més unit que mai, i l'entrenador no deixa de ser exigent amb nosaltres. De fet, el primer que ens va dir després del seu primer partit a la banqueta, i després de marcar mitja dotzena de gols al Bellver va ser: "Hem d'entrenar més, ho podem fer millor". A molts se'ns està despertant el "cuquet", molts sabem que la categoria on hauria d'estar aquest club és més amunt, per tradició i per qualitat. Tots estem començant a pensar el mateix. Què tal si comencem a somiar?

Torcidos Ibéricos, la darrera víctima del dragó

La factoria bagenca no resisteix la crisi del tèxtil i tancarà les portes de les seves plantes de Castellbell i el Vilar, al Bages i de Puig-reig, al Berguedà. 156 treballadors perdran la feina. El tancament de Torcidos Ibéricos és l’enèssima conseqüència del pols econòmic que viu el sector tèxtil de la Unió Europea amb Àsia.

El sector tèxtil espanyol i Europeu ja fa anys que avisa que el mercat asiàtic es menjarà el sector tèxtil d’Espanya i la Unió Europea. De poc han servit les millores que s’han intentat a través dels acords amb la Xina del passat 2005. Els sindicats i treballadors del sector porten des de fa anys, concretament des de l’any 2003, quan encara hi havia el Partit Popular al comandament del govern espanyol, advertint que tard o d’hora el mercat Xinès i Asiàtic trucarien a la porta per competir sense possibilitat d’equiparar els preus amb el mercat tèxtil d’aquí. Patronals i treballadors ja advertien que es podien perdre 112.000 llocs de treball en cinc anys. Tan sols en el període entre el 2002 i el 2004 van tancar 800 empreses. De moment, i per seguir sumant -malauradament- a les llistes d’empreses del sector que tanquen i treballadors que van al carrer, hi afegim una empresa més que tanca, i 156 persones sense feina.
Hi ha més dades que fan por: la importació il•legal, que va fer que es trobessin anormalment reduïts preus de peces com pantalons, que apareixien sospitosament a 0,43€ enfront els 6€ que valien uns pantalons fabricats al nostre país. A més a més, la última víctima autòctona, Torcidos Ibéricos, que ha seguit a tants altres com Levi’s, Cortefiel, o Puigneró, es dedicava fins ara a la fabricació de teixits de microfilaments i polièsters, l’especialitat de moltes factories asiàtiques.
DEIXAR ANAR EL DRAGÓ, O LA LIBERALITZACIÓ DEL SECTOR
L’1 de gener de l’any 2005, ara ja fa més d’un any, deixaven d’existir les quotes d’importació en el sector textil. Aquestes quotes, si bé no feien que un producte vingut de fora hagués de pagar un aranzel, sí que limitaven la quantitat de productes que un país exportador, com podria ser en el cas que ens ocupa Xina, pogués exportar la quantitat de productes que volgués. Des del primer dia del 2005 ho pot fer. No han estat pocs, però, els intents que han fet els empresaris i patronals dels països que competien comercialment amb el monstre asiàtic. Només tres mesos després que els límits deixessin d’actuar sobre els exportadors, la partonal europea del sector tèxtil, Eurotex, va fer una demanda formal perquè s’apliqués una clàusula per salvaguardar 12 categories (jerseis, pantalons, bruses de dona, mitges, sostenidors, abrics, trajos d’home, vestits de dona i jaquetes), per tal de prorrogar d’alguna manera la vida del sector a la Unió Europea, gest que ja havia fet a finals del 2004 Estats Units, també víctima de l’importació asiàtica, que va aplicar restriccions a la roba xinesa.
Per dur a terme aquesta negociació, durant el mes de juny, el comissari de Comerç de la UE i el seu homòleg xinès, Bo Xilai, van dur a terme diverses negociacions que, finalment, no servirien per parar l’onada d’importació xinesa i la posterior crisi del secor a països com Espanya.

NI LA PRIMERA NI LA ÚLTIMA
Torcidos Ibéricos no ha estat la primera ni serà la última empresa perjudicada per la liberalització del mercat tèxtil. La liberalització del sector ha fet que la crisi sigui progressiva. El gener del 2002, per exemple, ja es va liberalitzar el sector, però es va limitar només a 5 tipus de productes (guants, parques i anoraks, panes, roba per a bebès, xandalls) que no feien res més que vaticinar, com ja alertaven des de tots els estaments del sector tèxtil espanyol, el que acabaria passant: la destrucció de desenes de milers de llocs de treballi la desaparició de prop d’un miler d’empreses del sector. Més important fou el cas de la fàbrica llegendària de Puigneró, ubicada a Prats de Lluçanès, i empresa, fins llavors, més important del sector i que va costar el lloc de feina a 560 treballadors.

Torcidos Ibéricos tampoc serà la última factoria que es veurà afectada per l’adveniment del mercat asiàtic, un mercat que es menja literalment el sector tèxtil a Espanya i Europa.