Ahir vaig arribar tard a casa, però tot i així em vaig veure amb cor de fer el diari i veure Juno. El tràiler m'havia fet molt bona pinta i la pel·lícula no em va decepcionar.
Juno és una noia de 16 anys que es queda prenyada d'un noi prim, atleta, no massa atractiu. Decideix donar el seu fill en adopció. Poca cosa més passa, però com a moltes pel·lícules, Juno no té la seva essència en les coses que passen, sinó en com passen. És (salvant mil i una distàncies) com l'Amélie americana, jove, i embarassada del 2008. Encara que les comparacions són odioses, hi ha hagut algunes coses de Juno que m'han recordat l'obra mestra de Jean-Pierre Jeunet. Pretén ser una comèdia àcida, crua, sincera, i ho és. A més, no vol fer-te plorar, encara que ho podria fer fàcilment. No deixa acabar de fer baixar la llagrimeta fàcil, fet que seria decepcionant.
Moralina: si us voleu distreu-re, mireu-vos-la.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada