Tocats, però no enfonsats

Sembla que ho haguem perdut tot, i potser d'aquí a poc menys de 24 hores som per desè cop a les semifinals de la Champions. Si hi som per desè cop, què vol dir, que ho hem de celebrar més que una lliga? Probablement no toqui, però sí que ens podem permetre el luxe, encara, de somiar i no deixar-nos portar per les corrents negativistes que omplen molt paper i ones.
1. Sí, Laporta la va cagar, però aquesta reacció podia sortir bé, també. Si rribem a guanyar (n'hi hagués hagut prou amb que una de les 3 pilotes que van anar al pal haguéssin entrat), estariem benerant en Laporta, i arrepentint-not de tot el que ja havíem començat a dir. Era una jugada molt arriscada, però això, pel meu gust, també s'ha d'agraïr. En tot cas, la va cagar. Mal fet.
2. Parlem de futbol d'una puta vegada... Ja no té gràcia discutir quina serà la davantera titular? Collons, fa molts dies que ens adonem de qui juga just abans de començar (o no...?). Senyal que no parlem prou de futbol, que és la única cosa que hauríem de fer. Mal fet, també.
3. La lliga tampoc està perduda. He mirat el calendari, i la "gana" de molts equips ens pot ajudar. Saragossa, Recre, i molts altres necessitaran punts contra el Reial Madrid, que la seguirà cagant.

No perdeu la fe. Si no, perquè som afeccionats?

Globalització (sobre el 9-M, I)

La campanya electoral ha estat víctima de la globalització mediàtica, i, evidentment això s'ha notat a l'hora de comptar vots. Les campanyes són cada vegada més a l'americana, blau contra vermell, i poca cosa més. Pel meu gust és un pèl trist que un país que és europeu (i se'l fa), es deixi americanitzar d'aquesta manera... Però en fi, la democràcia sempre és justa, i tenim el que ens mereixem.
Per altra banda, també és veritat que els mitjans no han ajudat a fomentar la varietat. Durant aquests quatre anys s'han creat dues televisions estatals i un diari pro-socialistes. Normal; havien d'assegurar el tret, el PP anava molt fort. Ara potser hauran de frenar, i deixar pas a noves generacions, que ja seria hora.

El "crac" del crac, una bona merda

Merda, merda, merda, i merda! Això és el que hem pensat tots els culés. El mateix Messi va veure que ja ho tornàvem a ser, que estaria almenys 4 o 5 setmanes de baixa. Qui ens havia de dir que quedariem glaçats i tristos després de passar a quarts.
Quina merda. Ànims Messi, i CUIDA'T.
No se sap si la "massa muscular artificial" creada pels metges del Barça n'és la culpable, o si el nanu no es cuida, però és una puta merda que el Messi no pugui jugar a futbol. Espero que no haguem perdut més que un jugador per uns quants partits, aquesta nit. No vull ser pessimista, però...

Tu diràs, si patirem...

... I tant si patirem. Ens fan boicot. Tant bé que anàvem, i ara ens ho trastoquen tot. La ràdio i l'esport, i la nit no es porten bé. Potser aquest article és curt i va tard, en proporció a la preocupació que sento, i el temps que fa que estic preocupat.
Sempre he estat un oient de ràdio esportiva nocturna catalana, fet que m'ha dexat poca tria, però la oferta no estava malament, històricament. Veníem de tenir el Basté, el "Butanito Català". Ell va ser capaç, sense ser un megacrac espacial, d'adaptar a la catalana el que feia temps que tenien a Espanya. I ens va portar el "No ho diguis a ningú", un programa fet a mida pels catalans, encara que potser, una mica massa per als del Barça. Però bé, ja se sap que l'audiència mana. Per sort, durant aquella època, i fins l'any passat, teniem de 20 a 21, a Catalunya Ràdio, el "Força Esports", ara incomprensiblement desplaçat per un programa de... d'autoajuda? Ben bé no ho sé. Bé, el cas és que la senyora Minobis es va carregar el Basté -a qui li he sentit reconèixer que "amb algú altre a la direcció no hagués marxat"-, i altres grans de Catalunya Ràdio com el Clapés o "La nit dels ignorants", la millor idea que s'ha transformat en el que no havia de ser mai al "Tot és possible" acual, de Rac1.
Però bé, al que anàvem. Un cop ens haviem habituat al Basté en un altre dial, van els de Rac1 i ho trastornen tot. El de les transmissions, el Pou, no és cap cosa locutant partits -si bé té de tant en tant alguna frase antològica, encara que sempre les busca i se li nota-. Ara fa la nit, pobre. Bé, els dies que no marxa de bolo por ahi. Ni en Basté està preparat per fer de periodista generalista, ni el Pou pot fer de periodista. No passa res, però no sap ni vol saber gairebé res a banda del Barça -m'agradaria sentir-lo fent un dels testos del col·laborador que es pensa que entén de futbol, de qui ara no recordo el nom-.
No se'n surt. Avui, s'ha fotut baix. Entrevistava l'Ettore Messina, entrenador del CSKA de Moscou, que sona com a possible entrenador de la secció de bàsquet del Barça. El procediment que hem interpretat els oients ha estat el següent: Pou (o algú que treballa per ell) pacta en concretar l'entrevista amb el tècnic i el club NO PARLAR del tema del Barça. Aquí ja no anem bé. En una entrevista esportiva no es pot pactar gairebé mai (a menys que tinguis la oportunitat de parlar amb mites vivents com Michael Jordan) de què es pot preguntar i de què no. Si et posen condicions, adéu. No s'hi parla, i punt.
En Pou comença l'entrevista, i avisa per antena que es fotrà baix: "Ahora, señor Messina, para que los oyentes no piensen que soy tonto, ni mal periodista, voy a hacerle una pregunta, y usted me dice lo que me tenga que decir". Evidentment, Messina, molt llest ell, no el deixa ni acabar: "Hemos pactado no hablar del tema de Barcelona", o alguna cosa per l'estil. Pou: "Ah, vale, vale. Pues nada, gracias.". Lamentable. Com es pot pactar les preguntes d'una entrevista (moooc! error), avisar que faràs una pregunta que has pactat no fer (moooc! error), no arribar a fer-la i permetre que t'engeguin.
I això no és culpa del Pou, sinó de qui l'ha col·locat on és, que no sap que està pensant que demà s'ha de llevar d'hora per anar a Glasgow, per culpa de qui va pensar en posar una criatura de la nit com el Basté al matí, per culpa del boig que va nomenar director de l'Avui un home que parlava, exercint de periodista, del Barça en primera persona, un fet que no agradava i va canviar el propi Basté, el que va marxar de Catalunya Ràdio per culpa d'una dona que va gestionar la cadena de manera nefasta, i que ha anat seguida d'un que s'ha carregat un dels programes més poliesportius, antics, històrics, de la graella, el Força Esports.
Així està la ràdio. Se'ns escapa de les mans.

No els tapeu. Hi són.

Per molt que Garzón i companyia s'esmerin a intentar fer desaparèixer per la via judicial l'independentisme basc, hi serà sempre. Per més que l'intentin il·legalitzar o prohibir. És més, jo diria que com més tossuts s'hi posin, més ganes d'independentisme crearan. I parlant de tossuts, bons uns els bascos.
Fa dies que el jutge Garzón està fent campanya per Zapatero, i li fa la feina bruta: mostrar la cara dura de la legislatura. És electoralisme pur. Jo començo a fer mítings i vídeos amb el simpàtic gest de la cella, i tu envies un missatge als indecisos: també som durs amb els abertzales. Fins aquí tot correcte, però innecessari.
Estan aconseguint crispar la gent d'Euskal Herria. Deieu-los estar, hi seran sempre. Els bascos, com els catalans, tenen motius per sentir-se diferents (ni millors ni pitjors) que els espanyols. La història, la cultura, i la realitat de cada lloc ha fet que hi hagi gent que es sent diferent. Perquè no n'hi ha a Múrcia (per dir un lloc... hermós)? És una conseqüència, no és qualcom que passi perquè sí. No intenteu tapar un moviment que no us convé només per això. Per suposat, cal acabar amb el terrorisme, però tal vegada seria millor redirigir que tapar, no?

Juno (o l'Amélie jove, americana, i prenyada)

Ahir vaig arribar tard a casa, però tot i així em vaig veure amb cor de fer el diari i veure Juno. El tràiler m'havia fet molt bona pinta i la pel·lícula no em va decepcionar.
Juno és una noia de 16 anys que es queda prenyada d'un noi prim, atleta, no massa atractiu. Decideix donar el seu fill en adopció. Poca cosa més passa, però com a moltes pel·lícules, Juno no té la seva essència en les coses que passen, sinó en com passen. És (salvant mil i una distàncies) com l'Amélie americana, jove, i embarassada del 2008. Encara que les comparacions són odioses, hi ha hagut algunes coses de Juno que m'han recordat l'obra mestra de Jean-Pierre Jeunet. Pretén ser una comèdia àcida, crua, sincera, i ho és. A més, no vol fer-te plorar, encara que ho podria fer fàcilment. No deixa acabar de fer baixar la llagrimeta fàcil, fet que seria decepcionant.
Moralina: si us voleu distreu-re, mireu-vos-la.