banner

11 de febrer 2008

No els tapeu. Hi són.


Per molt que Garzón i companyia s'esmerin a intentar fer desaparèixer per la via judicial l'independentisme basc, hi serà sempre. Per més que l'intentin il·legalitzar o prohibir. És més, jo diria que com més tossuts s'hi posin, més ganes d'independentisme crearan. I parlant de tossuts, bons uns els bascos.
Fa dies que el jutge Garzón està fent campanya per Zapatero, i li fa la feina bruta: mostrar la cara dura de la legislatura. És electoralisme pur. Jo començo a fer mítings i vídeos amb el simpàtic gest de la cella, i tu envies un missatge als indecisos: també som durs amb els abertzales. Fins aquí tot correcte, però innecessari.
Estan aconseguint crispar la gent d'Euskal Herria. Deieu-los estar, hi seran sempre. Els bascos, com els catalans, tenen motius per sentir-se diferents (ni millors ni pitjors) que els espanyols. La història, la cultura, i la realitat de cada lloc ha fet que hi hagi gent que es sent diferent. Perquè no n'hi ha a Múrcia (per dir un lloc... hermós)? És una conseqüència, no és qualcom que passi perquè sí. No intenteu tapar un moviment que no us convé només per això. Per suposat, cal acabar amb el terrorisme, però tal vegada seria millor redirigir que tapar, no?

08 de febrer 2008

Juno (o l'Amélie jove, americana, i prenyada)


Ahir vaig arribar tard a casa, però tot i així em vaig veure amb cor de fer el diari i veure Juno. El tràiler m'havia fet molt bona pinta i la pel·lícula no em va decepcionar.
Juno és una noia de 16 anys que es queda prenyada d'un noi prim, atleta, no massa atractiu. Decideix donar el seu fill en adopció. Poca cosa més passa, però com a moltes pel·lícules, Juno no té la seva essència en les coses que passen, sinó en com passen. És (salvant mil i una distàncies) com l'Amélie americana, jove, i embarassada del 2008. Encara que les comparacions són odioses, hi ha hagut algunes coses de Juno que m'han recordat l'obra mestra de Jean-Pierre Jeunet. Pretén ser una comèdia àcida, crua, sincera, i ho és. A més, no vol fer-te plorar, encara que ho podria fer fàcilment. No deixa acabar de fer baixar la llagrimeta fàcil, fet que seria decepcionant.
Moralina: si us voleu distreu-re, mireu-vos-la.

07 de febrer 2008

L'altre Andreu Buenafuente


A banda de ser un dels tius que més ha fet riure el país, n'Andreu Buenafuente també pot dedicar-se a altres coses a la vida. N'hi ha una que realment li agrada, i es nota. Mikel Urmeneta, el seu amic i pare de la marca de samarretes Kukuxumusu, diu que és millor dibuixant que humorista. Jutgeu vosaltres mateixos mirant la seva web, la que té com a dibuixant, o la dels murals que fa amb el pamplonica. No us ho podeu perdre.

22 de novembre 2007

Boqueria, un 3 i un 7

Un 3 per l'execució, i un 7 per la idea, tot i no ser original de Tv3. Podria ser una gran programa, però no ho és. Santi Millán és un complement perfecte però un protagonista incomplet, no omple prou. Va coix de català, i no troba l'actitut idònia per fer el programa.
Boqueria 357 és un programa fet des d'un pis de les Rambles, des del mateix pis on una televisió italiana feia un programa igual. És un reality buscat. La gràcia que té és que els seus presentadors fan accions paral·leles i el programa sembla no aturar-se en cap dels fronts que obre. Santi Millán és al pis i rep allà els convidats o altres col·laboradors com la Sussi, una de les alegries visuals del xou. A les rambles, al carrer, hi ha un gracioset, que no me'n recordo com se diu, que intenta fer més gracietes que pronunciar paraules. És el poc estil humorístic en persona, i fa ràbia. Per altra banda, hi ha un noi gros, tot tatuat, que se'n surt prou bé. Improvitza molt bé, i fa gràcia perquè té gràcia natural. Fa un vídeo setmanal de bromes amb càmera oculta que dóna força resultat.
Però en Millán no troba el seu lloc. Dóna cosses a Pompeu Fabra, i no acaba de saber què ha de fer. El programa durarà molt poc per aquestes raons. Un 3 per l'execució i un 7 per l'audiència no seran suficients...

20 de novembre 2007

Com "Coser i Cantar"

Antònia Font celebra els 10 anys de carrera amb un disc gravata Bratislava, amb l'orquestra del país. Els de Miquel Oliver, han comptat amb Miquel Àngel Aguiló, que s'ha encarreggat de fer una orquestració que val la pena no perdre's, menys si sou com jo, admiradors de la seva música, sobretot dels últims discos.
Agradable d'escoltar gràcies a les innovacions de l'orquestra, però amb la marca d'Antònia Font a cadascuna de les cançons. No us el perdeu, val la pena.

Els Antònia Font

17 de novembre 2007

Por qué no te callas...?!

Au, vinga, va! Politono-sonitono "Por qué no te callas", i som-hi tots. La història ho té tot: personatges importants, concretament, els dos més importants (legal i políticament) del país, i violència. Tret de les seccions d'esports, totes poden incloure, d'alguna manera, aquesta història i/o les seves conseqüències. A treballar!
No em digueu que no ho havíeu vist! Al rei "se le fue la pinza". Ja duia massa estona assentat a una cadira, mentre els polítics feien de polítics. El pallasso amb els collons ben posats (Chávez) no callava i, sa majestat, va atrevir-se a parlar amb veu alta, tot i que no duia res escrit per l'ocasió, com sol fer. I llavors va passar.Joan Carles va obrir la boca, i, cansat de la veu del veneçolà, el va voler fer callar. Després, per si fos poc, un altre dels presidents de Sud-Amèrica ressentit amb l'empresariat espanyol va apretar la mare pàtria, i el Rei no va poder més. Es va aixecar, i va marxar. Per un dia que el fan treballar...