Libèria escull la dama de ferro per oblidar la guerra

Ellen Johnson Sirleaf, a qui a Libèria anomenen la “Dama de Ferro� presidirà un país que espera un punt i apart després de la segona volta de les eleccions que es van celebrar el dia 8. Libèria ha viscut durant les ultimes dècades una guerra civil on han mort gairebé 300.000 persones. La guanyadora de les eleccions, que va obtenir un 59,6% dels vots enfront del 40,4% del seu opositor, havia declarat que donaria un paper molt important al seu adversari a les urnes, George Weah, Però cal veure si ho farà, ja que l’ex-futbolista va posar en dubte la legitimitat de les eleccions i els seus seguidors es van manifestar –alguns violentament– pels carrers de Monròvia.

Libèria i Àfrica estrenen presidenta. Ellen Johnson Sirleaf es convertirà en la nova presidenta d’aquesta República de la costa oest d’Àfrica després de guanyar els comicis al seu adversari electoral, George Weah, a qui va superar per gairebé 19 punts en la segona volta celebrada el dia 8. Els seguidors de Weah no van acceptar bé la derrota i es van manifestar violentament pels carrers de Monrovia, però l’ex pilota d’or va fer una crida a la calma.
Johnson Sirleaf (nascuda el 1939) serà la primera dona en arribar a l’esglaó polític més alt d’un país africà. Ha guanyat la segona volta de les eleccions del seu país, Libèria, davant de l’ex-futbolista George Weah (nascut el 1966). Ella és una economista llicenciada a Harvard que compta amb experiència política, ja que va ser ministra d’economia al seu país, i a més a més ha treballar al Banc Mundial i a Citybank. Johnson-Sirleaf, a més a més, va haver d’exiliar-se perquè anava en contra del règim militar de Samuel Doe, i més tard es va enfrontar a qui seria president liberià l’any 1997, Charles Taylor. Per altra banda, ell (Weah) és un ex-futbolista que va militar a les files de grans equips europeus com el Paris Saint Germain, el Milan o el Chelsea i que va guanyar la pilota d’or, premi al millor jugador de futbol del món l’any 1995. Evidentment és un home molt conegut al seu país, un ídol de qui els liberians pensen que s’ha fet ric honradament, però a qui li manca experiència política.

Uns 400 observadors es van encarregar de vetllar per la total legitimitat de les eleccions, una legitimitat que ha estat posada en dubte pel candidat perdedor, i que ha provocat que cresqués la tensió a la capital. Els qui es manifestaven a favor de Weah clamaven “Sense Weah, no hi ha pauâ€�, o “Sense Weah, no hi ha presidentâ€�, i llançaven pedres contra l’edifici de la Comissió Nacional d’Eleccions. George va contestar en un parlament davant de centenars de seguidors “Primer pau, i per últim pauâ€�. Les forces de les Nacions Unides han hagut de posar ordre. Per fer-ho, hi havia helicòpters de la ONU que sobrevolaven la capital, Monrovia. Tot això passa pels carrers d­­­una ciutat habituada a viure en el caos, la pobresa i la violència.

Libèria, un país amb més de tres milions d’habitants, va ser el primer país d’Àfrica en obtenir la independència a mitjans del segle XIX, després de ser colònia Britànica. Van aixecar el país descendents d’emigrants americans, i Libèria, va viure entre governs militars, que es van allargar fins l’any 1980, quan hi va haver un cop d’estat i l’assassinat de qui era president William Tolbert, en favor del sergent Samuel Doe. Aquest nou president va aguantar diversos cops d’Estat, però finalment, l’any 1989 va esclatar la guerra civil a Libèria. En aquesta guerra hi lluitaven en un principi tres bàndols, i a més a més, tropes internacionals anomenades ECOMOG, que pertanyien a la Comunitat Econòmica de la costa Oest d’Àfrica (ECOWAS). Les tropes de l’ECOMOG ban aconseguir controlar part del territori l’any 1993 i va fer firmar un tractac de pau, que es veuria reduït a no res quan, al cap de dos anys es revifava la guerra i sorgien altres grups armats. Entre aquests grups hi havia el de Charles Taylor, un dels qui ja havien començat la guerra, qui guanyaria per majoria absoluta les eleccions de l’any 1997. Aquesta guerra civil deixaria Libèria en un estat extremament pobre i caòtic. La seva capital, Libèria, és una ciutat on la gent es baralla per fer-se amb material d’edificis destruïts, malviu la majoria de la població i hi ha petits grups de bayayes, exèrcits de nens reclutats per Taylor, que els armava, els drogava i els empenyia a la guerra.

Veient aquest panorama, i l’experiència i carrera política que té qui serà la nova presidenta, Ellen Johson Sirleaf, no hi ha dubte que a aquesta dona, la primera que liderarà un estat africà –i ja veurem si Àfrica passarà al davant d’Europa en la investidura d’una primera dona presidenta- se li ha girat molta feina, però si compta amb el suport i la paciència i el suport de la classe política i militar, començant pel seu opositor, Weah, qie sembla que està disposat a fer-ho, pot fer una gran tasca a un país a qui li convé més que a ningú conèixer la democràcia pura (però no dura).