No fa falta que diguis res més

El Madrid ha fet fora Schuster, i més enllà de pensar si això és bo o dolent (suposem que hi haurà opinions per tot), se'ns ha acabat l'espectacle verbal, la incertesa de si les rodes de premsa duraran més de 20 segons, i de no poder predir què escupirà per la boca don Bernardo.

S'ha acabat. Ja no ens podem fotre més de Schuster. Arriba Juande, un entrenador que es va guanyar prestigi suficient com per poder anar a la lliga anglesa, aprofitant que els britànics creuen (i en alguns casos fins i tot encerten) que han descobert la sopa d'all fitxant a Espanya. El senyor Ramos va saber aprofitar perfectament les seves bones campanyes amb el Sevilla per anar al Tottenham i forrar-se de lliures. Amb tot el dret. Ben fet que va fer. Ara, però, es trobarà una cosa ben diferent, un repte que veurem si podrà superar.
Diria que la jugada està ben pensada. Una setmana en què, tot i haver-hi Champions només es parlava del clàssic, i de quants gols el Barça seria capaç de fer al Madrid, els governants "merengues" han atret les mirades de tothom i fins i tot potser seran capaços de fer trempar jugadors, afició i premsa madrilenya amb una campanya guanyadora. Potser això ens posarà més en guàrdia. Veurem.

Més feina pels crackovians
Pobrets, els de Crackòvia... Ja els costava últimament que el programa fes riure, i ara els han pres un dels personatges més caricaturescs. Sí, com a molt es pot allargar una setmana més, però Schuster, com a personatge, ha mort. Juande, per la seva banda, hauria d'estar molt ben fet per esdevenir un personatge digne de tenir una continuïtat. Tot un repte per ells. Tot i això, com a espectador tinc esperances que el que els amics de Crackòvia dediquin a Schuster sigui alguna cosa més que el "refregit" sobre la destitució de Tintín Márquez amb què ens van avorrir ahir (volien fer Pont, van molt de cul). Ànims cracs!

En un núvol

Crec que s'han guanyat lligues de moltes maneres, però no em pensava que un dijous qualsevol al vespre (com semblava aquest) em poguéssin posar a l'abast una lliga per telèfon.

Dijous 9 de maig. Jo, a casa meva, davant de l'ordinador. Truca el Santa:
Dam: Digues...
Santa: Ei Dam, ho saps?
D: El què?
S: Que el Navarcles ha perdut!
[...]

A partir d'aquí: salts d'alegria, la meva mare que es pensava que m'havia tocat la loteria, nits en blanc, i eufòria continguda.
El partit de dissabte no es pot valorar futbolísticament. El Callús va passar per sobre l'Artés. Sabíem a què hi anàvem. Tots ens vam llevar el dissabte 10 de maig amb un sol pensament. N'hi havia que ja el portavem des de feia hores, nits, o fins i tot anys. Abans d'obrir els ulls, de posar els peus a terra, sabíem que aquell dia ens tocava guanyar una lliga que havia estat difícil en alguns moments. Fa pocs dies semblava gairebé perduda, però va ressucitar dijous, amb la derrota del rival màxim.
Després d'un campionat molt disputat, el CF Callús va guanyar-se una estada mínima d'un any a Segona Regional, la "seva" categoria.
Aquest ha estat un cap de setmana de molts núvols, i aigua. Meteorològicament, una merda, però esportivament i emocionalment, hem sentit coses que alguns feia molt temps que esperàvem. Aquesta ha estat una lliga distreta, emocionant i competida. Ens ho han posat molt difícil, però al final hem aconseguit tornar el Callús on es mereix.
Ja sé que s'ha fet molt, però s'ha de donar les gràcies a molta gent. Nosaltres juguem i ens ho passem bé, però la junta treballa perquè nosaltres poguem tenir un camp, uns entrenadors, i una temporada com aquesta. És hora de tornar-los amb futbol i ajuda tot el que ens dónen. Gràcies Andreu, Aida, Juanjo i Albert. El CF Callús existeix per "culpa" vostra.
Aquest any també hem de donar les gràcies als nostres entrenadors. Segur que en alguns moments ens hem cagat amb ells, i a algú no li han agradat algunes decisions, però ells han triat un camí, i aquest camí ens ha dut a guanyar la lliga. Gràcies per guiar-nos i tornar-nos a Segona.
Hi ha un element clau, i molt difícil d'aconseguir. No ens enganyem: tots juguem a futbol perquè ens agrada. No ens paguen. Hi ha persones que, a banda de no cobrar, tampoc juguen gaire. Els minuts de partit són recompensa per molts de nosaltres, però a vegades no tenir-los és frustrant. Tots hi hem passat. Costa. I encara costa més anar a entrenar el següent dilluns o dimecres, quan fa un fred que pela i a la tele fan un programa de puta mare. Molts ens hem sentit així en alguna temporada, però tots acabarem tenint petits moments de glòria. Gràcies a tots per aguantar un equip.
Us he de confessar una cosa. L'altre dia vaig plorar d'alegria a sobre del camp. No m'havia passat mai, però és un "gustazo". Era ja a la segona part, amb el partit decidit. El Jaume va decidir canviar el Bayo i fer sortir el Quim. Un havia fet un dels partits més complets que li recordo, i l'altre va sortir per demostrar un cop més que duu guants als peus. Tots felicitaven el Bayo abans de sortir del camp. Se saluda amb el Quim, i aixeca el cap a la graderia, fent un crit de satisfacció i eufòria. A la grada hi va haver crits i aplaudiments de resposta pel gegant de Sant Joan. Nòvies, germans, germanes, pares, cosins, avis, tiets i amics. Ells ens van voler acabar d'empentar. Van venir a veure un equip de Tercera Regional, un dissabte a la tarda en què l'únic que hi podien guanyar era acabar xops o agafar una galipàndria de collons. Però van venir, ens van fer costat. Us estem molt agraïts.
Tots hem patit, hem plorat, hem fallat, hem perdut; entre tots hem animat, hem millorat, hem rigut, hem guanyat i... hem pujat!
Junts hem passat una estona com si estéssim en un núvol.

A tots vosaltres: gràcies, gràcies, GRÀCIES!

Visca el Callús!
Visca Catalunya!

Tocats, però no enfonsats

Sembla que ho haguem perdut tot, i potser d'aquí a poc menys de 24 hores som per desè cop a les semifinals de la Champions. Si hi som per desè cop, què vol dir, que ho hem de celebrar més que una lliga? Probablement no toqui, però sí que ens podem permetre el luxe, encara, de somiar i no deixar-nos portar per les corrents negativistes que omplen molt paper i ones.
1. Sí, Laporta la va cagar, però aquesta reacció podia sortir bé, també. Si rribem a guanyar (n'hi hagués hagut prou amb que una de les 3 pilotes que van anar al pal haguéssin entrat), estariem benerant en Laporta, i arrepentint-not de tot el que ja havíem començat a dir. Era una jugada molt arriscada, però això, pel meu gust, també s'ha d'agraïr. En tot cas, la va cagar. Mal fet.
2. Parlem de futbol d'una puta vegada... Ja no té gràcia discutir quina serà la davantera titular? Collons, fa molts dies que ens adonem de qui juga just abans de començar (o no...?). Senyal que no parlem prou de futbol, que és la única cosa que hauríem de fer. Mal fet, també.
3. La lliga tampoc està perduda. He mirat el calendari, i la "gana" de molts equips ens pot ajudar. Saragossa, Recre, i molts altres necessitaran punts contra el Reial Madrid, que la seguirà cagant.

No perdeu la fe. Si no, perquè som afeccionats?